dimecres, 2 de setembre de 2015

Independència? No, gràcies!


Deixeu-me començar aquest escrit manifestant el meu respecte més profund a tots els amics i amigues que viuen aquests dies la proximitat de les eleccions com una ocasió definitiva i il·lusionant d’aconseguir la independència de Catalunya. I afegir que, si algú se sent ofès per alguna cosa que servidor pugui dir en aquestes ratlles, li demano les meves disculpes.

El cas és que jo no vull la independència de Catalunya. No la vull perquè estic convençut que, tot sumat, hi sortiríem perdent. A nivell cultural, social, polític i econòmic. Potser hi guanyaríem a nivell lingüístic, perquè la llengua catalana estaria més protegida, però no sé si aquesta major protecció ens sortiria gaire a compte a nivell cultural i social, veient, per exemple, la manera com alguns personatges rellevants –exemple eximi: Quim Torra, nou president d’Òmnium Cultural– manifesten el seu menyspreu envers tot el que soni a espanyol.

El fet que no vulgui la independència de Catalunya no vol dir que no m’indignin moltes de les  actuacions del govern espanyol i d’una part no petita del PSOE en relació amb el nostre país. Però d’aquí no dedueixo que calgui buscar la independència. D’aquí dedueixo que cal buscar canviar tota aquesta situació. I, ja em perdonaran els que diuen que això és un impossible conte de fades: molt més impossible és la independència, si un pensa les coses una mica seriosament.

I aquí anem al nucli de la qüestió. I és que, més enllà de voler o no la independència, a mi em sembla que el procés que estan duent endavant el senyor Mas i companyia, és simplement una irracionalitat que només pot portar a estavellar-se contra la paret i a deixar Catalunya feta un desastre per una bona colla d’anys. I per mi, la millor demostració d’aquest fet és la negativa desvergonyida i antidemocràtica per part dels mitjans públics de la Generalitat d’oferir debats seriosos sobre les possibilitats de futur de Catalunya, convidant persones ben informades representant les diverses posicions, i oferint propostes perquè la gent pensi. Però no. Els mitjans públics de la Generalitat són, simplement, mitjans de la més barroera propaganda del règim. La famosa Catalunya en llibertat que tant prediquen vol dir això?

Com a exemple, tres coses que, pel que es veu, està prohibit debatre a TV3. La primera, els comptes, o sigui els diners de més que suposadament Catalunya tindria si fos independent. Segons qui ho compti, surt una cosa o una altra. Qui té raó? La segona cosa, la permanència a Europa. ¿De veritat algú es creu que, si el parlament català proclama la independència, de seguida correran la Merkel, l’Hollande i el Renzi a fer cua a la plaça de Sant Jaume per demanar obrir una ambaixada, i trucaran al Mariano Rajoy o a qui mani aleshores perquè reconegui la fantàstica nova República Catalana? Potser sí que la reconeixerien els Verds europeus, i potser, amb una mica de sort, algun algun país bàltic, però para de comptar. I un tercer tema tabú. Com que és evident que l’estat espanyol estarà en contra de la independència proclamada, ¿com s’ho pensen fer per assegurar el correcte traspàs dels fons de la Seguretat Social o les dades dels contribuents? ¿I com pensen assegurar el traspàs dels ports i els aeroports? ¿I què pensen fer perquè l’exèrcit, la guàrdia civil i la policia se’n vagin?

Per què no es debaten a TV3 aquests temes? Fins no fa gaire, el lema estrella de l’independentisme era el dret a decidir. Ara, part dels no independentistes continuen dient que caldria un referèndum sobre aquesta qüestió. Però jo, la veritat, perquè aquest tal referèndum tingués alguna mena de seriositat, penso que caldria canviar prèviament una bona part del personal dels mitjans públics de la Generalitat i posar-hi gent amb un esperit una mica més democràtic...

En fi, que a mi m’agradaria una Catalunya en una Espanya federal, en què es reconegués la plurinacionalitat de l’estat, es transmetés a la ciutadania espanyola la idea que aquesta plurinacionalitat és una riquesa i no una nosa, i hi hagués un finançament equitatiu i que permetés que les comunitats més dinàmiques tinguessin els mitjans necessaris per continuar creant riquesa, per al seu bé propi i per al bé de tot l’estat. Ja sé que no és gens fàcil aconseguir això, però en tot cas no és un conte de fades. I jo vull lluitar per aconseguir-ho.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada