dimarts, 18 de setembre de 2012

Josep Roc



Estic començant a preparar una ponència (petita) per a les cinquena Jornada de Centres d’Estudis de l’Eramprunyà, que tindrà lloc a Sant Climent el proper 17 de novembre, i el tema serà sobre la parla del Viladecans pagès. El tema dóna molt de si, i té molts fronts. De moment, el que més interessant se’m fa és el dels noms.
Per exemple, una cosa molt sabuda: els cognoms no s’utilitzaven, i amb prou feines se sabien: a la gent se la distingia pel nom de casa (la Montserrat de Cal Banato) o pel nom del pare (el Peret del Sèbio).
Una altra cosa: molts noms s’usaven en dimitiu, i això encara que l’individu en qüestió fos ja gran, i fins i tot vell. El meu besavi, Roc Balletbò, era el Roquet, i era un individu voluminosíssim i vellíssim (a més de que li faltava un braç i una cama, però això no hi té res a veure).
Una altra: els cognoms o els noms de casa es feminitzaven en referir-se a dones: les filles de l’alcalde republicà Llorenç Puig eren les Putxes, les dones de Cal Marxant eren les Marxantes, l’àvia de Cal Conrado era la Conrada vella… I això no era pas considerat menyspreatiu.
Quedaria la cosa més interessant: l’ús dels noms castellanitzats amb estructures genuïnament catalanes. Però és més llarg d’explicar i ja ho faré si de cas un altre dia.
El que volia explicar aquí especialment, però, i que és el que justifica el títol, és més específic. Resulta que els noms que es posava la gent eren força normalets. Noms que ara ja no s’usen gaire, però que si s’usen ningú no se n’estranya: Josep, Joan, Maria, Anton, Mercè, Vicenç, Pere, Laia (o més aviat Laieta)… Però n’hi ha dos que llavors eren força usats i que ara estan totalment fora d’ús. L’un és Baldiri, molt estès a tot el Delta i que fins i tot dóna nom a una població, Sant Boi. Baldiri, o Boi, va ser un soldat romà que va morir màrtir a Nimes i que, ja dic, va quallar molt per aquestes terres. I l’altre és Roc, noble de Montpeller que es va dedicar a cuidar empestats i que va ser molt popular aquí gràcies als immigrants francesos dels segles XVI i XVII, fins al punt que la festa major de l’Hospitalet (una població que, encara que no ho sembli, també forma part del Delta!) se celebrava el dia d'aquest sant, el 16 d'agost.
Ja dic, aquests dos noms s’han perdut. Però resulta que jo em dic Roc de segon nom. Perquè quan a la família van discutir com m’havia de dir, hi va haver una baralla entre el padrí, el meu avi patern, que es deia Tomàs i volia que jo me’n digués, i la padrina, la meva àvia materna, que volia que em digués Roc com el seu pare. El meu pare va imposar-se, i jo em vaig dir com ell, Josep. I la meva àvia va aconseguir que el segon nom fos Roc. I ara jo tinc un terrible dubte: ¿i si intentés recuperar una miqueta la tradició del nom de Roc incorporant-lo al meu nom? Estaria bé, firmar Josep Roc Lligadas. De fet, però, si ho penso bé, queda força pedant, i complicat, fer un canvi d’aquests als 61 anys. Però potser m’animaré a utilitzar-ho alguna vegada…
I una nota per acabar. Avui fa deu anys que vam venir a viure a Viladecans. Aquí vaig néixer i hi vaig viure els meus primers deu anys. Després, quaranta anys rondant pel món: la Conreria de Tiana, Barcelona, Roma, Mataró, novament Barcelona… I fa deu anys que amb la Mercè vam decidir de venir a viure aquí. Balanç global: molt i molt positiu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada