dilluns, 4 de juny del 2012

Quatre records del pare Andreu Marquès




El pare Andreu Marquès queda per a mi com una d’aquelles persones que traspuen saviesa, humanitat, capacitat d’entendre la realitat, amor per una Església renovada. Ha mort en aquest any del cinquantenari de la inauguració del Concili. L’Andreu Marquès era, sens dubte, un home del Concili, un fill del Concili.
Jo me’l sentia molt proper, encara que, com que això de la filosofia no ha estat mai la meva afició, aquesta proximitat no era gens acadèmica. I em sembla que a ell jo també li resultava proper, encara que havíem parlat ben poques vegades.
En recullo, com a petit homenatge, quatre records:
1. Fa molts anys, quan el tenia de professor a la facultat de Teologia, ens va deixar anar un dia a classe una cosa que no puc recordar quina relació podia tenir amb la seva assignatura. Concretament, ens va dir que el ritu de ficar el ciri pasqual dins l’aigua a la Vetlla Pasqual era un evident símbol sexual: Jesucrist ressuscitat que fecunda l’Església, o la humanitat, com es vulgui. Des d’aquell dia, aquest ritu em sembla una de les millors troballes de la litúrgia catòlica.
2. Una vegada que passava uns dies a Montserrat, me’l vaig trobar passejant pel jardí del Monestir. Ens vam aturar a xerrar, i em va dir que li feia patir el futur de Montserrat, que hi havia moltes coses a fer i poca gent per fer-les… Però tot i així, no semblava que aquest patir pel futur li fes perdre gaire el son. Traspuava serenitat, l’Andreu Marquès.
3. Quan dirigia “Qüestions de vida cristiana” havien de fer un número sobre els sagraments i em va demanar un article. Feia poc que havíem celebrat la Unció dels Malalts de la Magda Homar, una amiga que va morir de càncer als 51 anys, i vaig partir d’aquella experiència per fer l’article. Quan l’hi vaig enviar, em va contestar lloant-me’l per dues coses: una, per l’estil, perquè la teologia narrativa sempre fa de més bon pair que la teologia més abstracta; i l’altra, perquè jo no acabava reduint els sagraments a símbols externs, com feien molts teòlegs, sinó que m’havia atrevit a intentar explicar la força pròpia que els sagraments portaven dins. Em vaig sentit molt afalagat.
4. L’última vegada que el vaig veure em va costar de reconèixer-lo i va haver de ser ell qui em cridés. I és que ell, un home sempre tan ben posat, estava fent el camí dels Degotalls a marxa ràpida, amb una samarreta blanca i tot suat… Em va dir que “com que els metges m’han dit que he de fer això, doncs ho faig”.
En resum, una gran persona. Que al cel ens puguem veure.

2 comentaris:

  1. Hehehe, el teu record número u el puc completar una mica. A nosaltres, al monestir, també ens va explicar aquesta imatge del ciri pasqual com a símbol sexual de fecunditat. Però ens va afegir qui li havia fet descobrir aquesta interpretació: un pastor evangèlic, conegut seu, que va passar una nit de Pasqua a Montserrat. I, pel que sembla, el pastor va quedar estupefacte per allò que feien els catòlics amb aquell ciri.

    ResponElimina
  2. Coneixo força el P. Marquès. Un cristià autèntic, en qui no hi ha engany. Avui a l'enterrament, l'abat de Montserrat ho ha dit ben clar: la bíblia és el llibre que ha guiat la seva vida, i al centre de la bíblia, la creu de Crist.
    És una pena que hi hagi persones que, assegudes a primera fila, hipòcrites xarlatans, no deixin que els seus amics el defensin com calgui.

    ResponElimina