diumenge, 4 de novembre de 2012

Sotto il Monte Giovanni XXIII


L’objectiu del pont de Tots Sants ha estat visitar Sotto il Monte.
O sigui que vam sortir el dia 31 fins a Aix-en-Provence, on vam dormir, i ahir vam arribar-nos a Bèrgam, on estem allotjats. A la tarda vam visitar la Città Alta, que és una joia (com tantes ciutats italianes de mida mitjana), i aquest matí ens hem arribat a Sotto il Monte, que oficialment es diu Sotto il Monte Giovanni XXIII, en homenatge al seu fill més il·lustre i també, és clar, per atreure visitants. (Com es pot deduir, això ho escric el mateix dia 2, però no ho penjaré al bloc fins que tornem).
Vam decidir que volíem fer aquesta visita precisament aquest any, per celebrar els cinquanta anys de la inauguració del Concili Vaticà II, i per reanimar-nos una mica eclesialment, per a la qual cosa el record de Joan XXIII és sempre un magnífic ajut. Ens feia una mica de por trobar-nos amb un parc temàtic, i més por ens feia encara trobar-nos amb un Joan XXIII estrictament mitificat, o momificat, sense que es pogués respirar gaire el que ell va ser i va significar.
I de fet, l’arribada al poble no ha estat gaire estimulant. Tot el poble adornat amb banderes vaticanes i amb garlandes dels colors blanc i groc de la bandera vaticana! Hem preguntat que per què, i ens ho han explicat: és per celebrar el cinquantenari de la inauguració del Concili! Realment, no els alabo el gust… Però en tot cas, aquesta celebració denota que l’obra de Joan XXIII és recordada realment. En fi.
Hem aparcat a la placeta de davant de Santa Maria in Brusicco, la delicosa església románica on van batejar el futur papa. Una de les curiositats principals de l’església és que tenen encastada en una paret la làpida de la tomba on estava enterrat Joan XXIII a les grutes vaticanes, i que Joan Pau II els va regalar quan, amb motiu de la seva beatificació, el va fer treure de la seva tomba i el va posar a la basílica de Sant Pere, al peu d’un altar, convertit en un ninot que suposadament és el seu cos embalsamat, i davant el qual els turistes fan fotos. Quina pena! Abans, quan estaba a les grutes, la gent s’hi aturava a resar. Ara és una pura atracció turística. Però els de Sotto il Monte han volgut deixar clar que no els agrada: en l’escrit que hi ha al costat de la làpida, diuen tres o quatre vegades que això s’ha fet “per voluntat del papa Joan Pau II”…
Després hem visitat la casa natal del papa. Molt previsible, però agradable de veure. Sobretot perquè totes les fotos i tots els missatges, tant a la casa com al seminari missioner que hi ha allà al costat, posen l’accent en les coses que més estimem de Joan XXIII: la mirada àmplia i oberta, l’esperit de concòrdia, la senzillesa, l’amor als pobres, l’allunyament dels encarcaraments i les enyorances inútils… Sí, les coses que a nosaltres ens són més vàlides en aquest moment. I una cosa molt interessant i valuosa: a la botiga de records, que és també llibreria, una selecció de llibres molt ben feta, centrada en Joan XXIII i també en personatges que sonen propers com el cardenal Martini, per exemple, i, sobretot, un detall impagable: una edició plastificada del “discurs de la lluna”, és a dir, les paraules improvisades que va pronunciar davant la gent que es va concentrar a la plaça de Sant Pere la nit de la inauguració del Concili. Se’n diu “discurs de la lluna” perquè comença dient que fins i tot la lluna ha vingut a unir-se a la festa… El dia de la inauguració del Concili, l’11 d’octubre de 1962, al matí, Joan XXIII va fer un discurs esplèndid adreçat als bisbes, en què va marcar el to que després va tenir tot el Concili. Però a la nit, parlant a la gent de la plaça de Sant Pere, Joan XXIII va completar el discurs del matí incorporant-hi proximitat, afecte, valoració de les persones, espontaneïtat, senzillesa… Cada cop em sembla més que el discurs de la lluna és una peça clau dels textos eclesials del segle XX. I m’ha alegrat molt que els que a Sotto il Monte gestionen el record de Joan XXIII també ho pensin.
En fi. El Concili va ser un esdeveniment totalment insòlit: els dirigents d’una entitat amb tant de volum i tanta historia i tant de poder com l’Església, decideixen, per voluntat pròpia, renovar-la de manera gairebé revolucionària. Crec que això no ho ha fet en tota la historia ningú més… I l’home que va engegar tot això va ser un vell de 80 anys… Després, ja ho sé, tot ha anat anant de cap per avall. Però es va fer. I aquell esdeveniment, i el qui el va posar en marxa, continuen sent un permanent punt de referencia.
A la Mercè i a mi ens ha agradat molt la visita…

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada