Madrid

        

Ho penjaré al bloc quan pugui, però ho estic escrivint el dia 8 al matí, assegut en un banc que té al davant la magnífica extensió verda de la Casa de Campo que, almenys per aquesta banda, és sobretot de pins i alzines, amb unes muntanyes nevades al fons que no sé si són el Guadarrama o Navacerrada o què, però que en tot cas aquí a Madrid semblen com fora de lloc. I darrere el banc tinc una altra extensió, no tan magnífica, d’inacabables blocs de pisos.

I és que, efectivament, sóc a Madrid, als territoris del ministre Wert (quin personatge més horrorós, i que horrorós també el seu partit!; i a sobre diu que ell reacciona com els toros… la veritat, jo preferiria que els polítics reaccionessin amb el cervell, i no amb els seus instints animals). Ahir al matí vaig agafar l’AVE i, apa, a passar un parell de dies aquí. I és que Madrid és una ciutat que m’agrada.

El viatge en tren el vaig aprofitar per dues coses. Una, corregir les proves del llibret sobre Filemó i Onèsim que hem de publicar a la col·lecció Sants i Santes del CPL, dos personatges dels quals algun dia parlaré aquí. Eren un amo i un esclau dels primers temps del cristianisme. Uns peripècia vital molt interessant.

I l’altra cosa que vaig fer al tren va ser llegir-me “El gran teatro del mundo”, de Calderón de la Barca. Sí, ja sé que sona estrany, però és que fa uns dies, llegint coses d’història de Viladecans, vaig recordar que, cap a la meitat dels anys 50, no sé si per Sant Joan o per la Festa Major o per quan, van representar, a les escales de l’església, aquest “auto sacramental”, que a mi, que era molt petit, em va impressionar, sobretot veient el meu pare, que feia de ric, precipitar-se escales avall condemnat a l’infern, mentre queia de la teulada de l’església una mena de cortina de llumetes com a enaltiment de la glòria de Déu. Hauré d’intentar investigar-ho, a veure si trobo algú que recordi com anava tot allò.

I bé, el cas és que em van venir ganes de llegir l’obra. I què millor que un viatge a Madrid per llegir Calderón. I ara que ja ho he fet, he de dir que em sembla una obra més aviat dolenteta, amb uns personatges que són purs maniquins. Però el pitjor és la ideologia i la teologia que hi ha al darrere. Sí, és cert que almenys queda clar que els rics són dolents i seran condemnats i que els pobres aniran al cel. Però serà després de la mort: ara, aquí, a apetxugar. Té, aixó sí, alguna perla destacable, diguem que d’anàlisi social: “En fin, este mundo triste / al que está vestido viste / y al desnudo le desnuda”. Però poca cosa més.

I al final un es troba amb la cosa grotesca de convertir el cel i la glòria de Déu en una gran adoració de l’Eucarista, quan segons la més elemental teologia catòlica l’Eucaristia és només un mitjà per al camí d’aquest món: a la vida eterna ja hi ha Déu, no calen mitjans per arribar-hi… A l’època del barroc, realment, funcionaven amb una fe molt mal entesa, i força propera a la idolatria… La pena és que a vegades sembla que ara hi estiguem tornant!

Bé, perdó per tanta explicació. Continuo. Arribat a Madrid, a la tarda me’n vaig anar a rondar per la plaça Major, per l’esplèndid mercat de Sant Miquel, i fins al Palau Reial. Allà, al tros del carrer Bailèn que és peatonal, hi havia un noi i una noia que feien anar dues marionetes també de noi i noia que ballaven música de cabaret, tango i coses per l’estil. Realment, feien aturar-se a mirar-los. I mentrestant, una parells de nuvis, força refetets tant ell com ella, anaven fent apartar la gent per trobar el millor enquadrament per a les seves fotos de boda.

Vaig anar després a la seu del Senat, i vaig veure una cosa que segurament ja havia vist altres cops però que ja no recordava: davant de l’edifici hi ha, en sengles màstils, les banderes de totes les comunitats autònomes de l’estat espanyol. I és que, quan es va fer la Constitució, es va dir que el Senat havia de ser la cambra territorial, el lloc on estiguessin representades les comunitats per debatre tot allò que calgués anar fent perquè la cosa funcionés. I no, d’això res de res. L’actual sistema d’elecció dels senadors no respon en absolut al propòsit inicial, i el Senat ha esdevingut una institució inútil. Cosa que demostra, un cop més, que l’esperit constitucional no s’ha fet realitat. I menys ara, que la nostra dreta nostàlgica sembla que té com a objectiu bàsic recuperar les essències franquistes. Va, per favor, gent del PSC, apreteu al PSOE perquè s’ho prengui en sèrio tot això i propugni clarament la reforma federal de la Constitució, amb el reconeixement de la plurinacionalitat d’Espanya! I m’agradaria poder demanar a ICV que empenyés també cap aquí, però és un partit massa dividit en aquest tema com per poder-hi fet cap aportació seriosa.

(De tant en tant aixeco els ulls de la llibreta on estic escrivint i veig colles i colles d’amics i de famílies que s’endinsen pels camins de la Casa de Campo. I també ciclistes. Fa goig).

Torno al que explicava. Després vaig decidir entrar a la catedral de l’Almudena, on cada 7 de desembre al vespre fan la “Vigilia de la Inmaculada”. Volia veure en què consistia aquesta cosa. I la cosa consisteix en una missa amb una gran assistència de públic (molta gent dreta) i presidida pel cardenal Rouco, en la qual vaig experimentar dos sentiments successius: primer, em vaig sentir molt còmode en allò que podríem anomanar “les paraules de la fe”, és a dir, les lectures, les pregàries, els cants, que expressen la fe dels cristians i que jo comparteixo; però després, quan el Rouco va engegar l’homilia amb aquella veu tan antipàtica que té, la cosa va canviar de color: ens va engegar una colla de floritures sobre la pobra Maria de Natzaret de les quals ella no en té cap culpa, i després la reclamació que es recuperi l’esperit cristià d’Espanya i que a veure si finalment és veritat que s’accepta la presència de la fe cristiana a tot arreu on té dret a ser, començant pel món educatiu (això, en homenattge al ministre Wert). Després de l’homilia me’n vaig anar i em vaig arribar a la Puerta del Sol.

La Puerta del Sol és el lloc de Madrid que més m’agrada. Amb la Mariblanca, que és la reproducció d’una venus que allà hi havia hagut (per cert: ¿hi ha noies o dones madrilenyes que es diguin Mariblanca?; és un nom bonic…), amb l’ossu i el madronyu (s’ha de dir així, perquè dir l’ós i el cirerer d’arboç, tot i que rima, no funciona), i, sobretot amb la molta gent, especialment jove, que va i ve. M’agrada molt seure allà i mirar. El problema és que no hi ha bancs, cosa que obliga a seure als pedrissos quie envolten les fonts. ¿Per què no hi posen bancs? Jo crec que és una mostra de greu desconsideració. Tot i que, per desconsideració, la que vaig comentar ja un altre dia: ¿per què, en aquesta plaça que és la més emblemàtica de la capital de l’estat, no hi pengen unes banderoles o plafons o el que sigui, donant la benvinguda en les quatre llengües que es parlen a Espanya, i afegint-hi algun text literari o alguna altra cosa similar en cada una d’elles? Au, vinga, Ana Botella, anima’t a fer-ho, que quedaries com una gran estadista!