dimarts, 11 de desembre de 2012

Més Madrid


Ara som el dia 8 al vespre, i torno a escriure. Aquest cop, des de la plaça de la Cibeles, cosa que per a un barcelonista no és un lloc gaire adequat, però és que he anat seguint el passeig del Prado, que és un altre dels llocs de Madrid que m’agrada, i hi he vingut a parar. Per cert, que la font de la Cibeles la tenen il·luminada d’un color vermellós, igual com la façana de l’actual seu de l’Ajuntament i, la veritat, diria que no s’hi han lluït gaire.
Aquest migdia, tornant de la Casa de Campo, i altre cop aquesta tarda a primera hora, he quedat impressionat de la gentada que circulava pels carrers del centre: Arenal, Major, Puerta del Sol, plaça Major amb la fira de pessebres i guarniments nadalencs… A Barcelona no n’hi ha tanta, em sembla, de gent acumulada als carrers. I és notable, també, el gran nombre de gent de totes les edats que va amb pintorescos barrets que imiten caps d’animals o avets de coloraines, o que porten llargues perruques també de coloraines. A Barcelona tampoc no ho he vist, això.
A la tarda m’he animat a anar al museu del Prado, tot i que a mi això dels museus sempre em fa una certa mandra, i a més a les meves cames els costa seguir. He vist bàsicament la pintura espanyola i una mica d’altres països, i m’ha agradat molt. I a més m’ha sortit de franc, perquè al Prado si hi vas a partir de dues hores abans de tancar, no pagues. I avui tancaven a les set, i hi he anat a dos quarts de sis.
I m’he dedicat a apuntar algunes coses que m’han resultat interessants o curioses, més enllà dels magnífics quadres ja prou coneguts. Per exemple, i començant pels no espanyols, tots del segle XVII:
-         De Claudio de Lorena, un “Enterrament de Santa Seràpia, màrtir del segle II, sobre un paisatge en què es veu el Fòrum romà i el Colisseu tal com estaven a la seva època, és a dir, més o menys tal com estan ara: mig destruïts o destruïts del tot. No sé si és una cosa simbòlica o pura ignorància.
-         De Simon Vouet, un deliciós quadre de Maria i Elisabet amb els respectius fills, Jesús i Joan, despulladets i abraçats, i veient-se’ls-hi tot. I, acompanyant l’escena, santa Caterina, que no s’entén gaire què hi pinta aquí.
-         De Bernardo Strozzi, la guarició de la ceguesa de Tobies amb el fel d’un peix, segons instruccions de l’arcàngel Rafael. La cara de Tobies cec és una meravella.
-         De Guercino, dues escenes decididament eròtiques a partir de relats bíblics: Susanna amb els vells que volien jeure amb ella, i Lot amb les seves filles, que el van emborratxar per poder jeure amb ell i així tenir descendència.
I ara, els espanyols:
-         De Juan Bautista Maíno, l’adoració dels tres reis, amb una lluminositat a les cares que sembla que desbordi el quadre. Els ulls de l’espectador se’n van directament cap als ulls del rei negre.
-         Les dues Trinitats, una del Greco i l’altra de José de Ribera, en què el Fill, Jesús, està pintat mort, acabat de davallar de la creu. Un destacable missatge, sens dubte.
-         De Velázquez, els quadre dels borratxos. Quines cares!
-         També de Velázquez, i donada la nostra situació política actual, fa efecte la potència que manifesta el retrat de Felip IV i, més encara, el del Comte-Duc d’Olivares. Un i altre són els que van provocar la guerra dels Segadors…
-         De Goya, primer, les dues “Majas”, la despullada i la vestida. Els cossos, encantadors. Però on val la pena fixar-se encara més és en la cara i la mirada d’aquesta dona que no queda clar qui devia ser.
-         De Goya també, dos quadres brutals, que expressen com pocs la tragèdia i la insensatesa de la violència: la personal, al “Duelo a garrotazos”, i la política, als afusellaments del 3 de maig de 1808.
-         I com a cirereta del pastís, també de Goya, el retrat, tan volgudament ridícul, del rei Ferran VII.
I aquí s’acaba Madrid. Demà al matí agafo l’AVE de retorn a casa. M’ho he passat molt bé.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada