dissabte, 1 de desembre de 2012

Viladecans, els llocs i les històries (1)


Ahir vam fer la presentació del llibre “Viladecans, els llocs i les històries”, el tercer llibre que editem el Grup Tres Torres. Molt bé tot. Van parlar l’Encarna Garcia, regidora de Patrimoni Cultural de l’Ajuntament de Viladecans, el Jaume Vendrell, president del grup “+ de mil històries” de Sant Climent de Llobregat, i al final va parlar l’autor, o sigui jo. I, per si a algú li pot interessar, aquí transcric el que vaig dir, en dues parts: la meitat avui, i l’altra meitat demà.

Primer de tot, és clar, he de donar les gràcies a l’Encarnita i el Jaume per les paraules amables que m’han dedicat, i per l’atenta i treballada valoració que han fet d’aquest llibre que avui tinc la satisfacció de presentar, després d’haver tingut una altra satisfacció encara més gran, que és la d’escriure’l.
Jo, ara, no us explicaré el contingut del llibre. Ja n’han dit prou coses els qui m’han precedit, i, a més, no fos cas que si jo en dic més coses no us el llegíssiu perquè penséssiu que ja us el sabeu. Sinó que el que voldria explicar és el que aquest llibre és per a mi, és a dir, què ha estat per a mi el fet d’escriure’l.
I ha estat tres coses: en primer lloc, un acte d’orgull ciutadà; en segon lloc, una certa exhibició d’atreviment i d’irresponsabilitat; i, en tercer lloc, també, com un recordatori de coses pendents.

Un acte d’orgull ciutadà. I no només meu. Ja ho havia experimentat altres vegades en altres coses que hem fet el Grup Tres Torres o jo mateix personalment, però és molt evident que a tots plegats ens agrada molt explicar històries de Viladecans, i posar en valor els nostres racons, i les coses que hi han passat, i els misteris que amaguen, i les riqueses de tot tipus que contenen. No he trobat ningú, de tota la gent amb qui he parlat per demanar informacions del tipus que fossin, que no em volgués contestar, o que em contestés amb poques ganes. Sinó tot al contrari, amb tothom qui he parlat he pogut experimentar que poder donar aquestes informacions li feia il·lusió.
I és que, a diferència del que a vegades nosaltres mateixos donem a entendre, sí que ens estimem Viladecans, i sí que el valorem, i sí que el volem conèixer més i volem donar-lo a conèixer. I aquest llibre és, de fet, una manifestació pública d’això.
Aquí al costat mateix, per exemple, ens podem aturar un moment a la Raval i mirar aquell seguit de cases blanques que encara conserven força la seva imatge original i creen un àmbit molt agradable que confiem que es conservi per molts anys. Són cases senzilles, que es van construir fa uns dos-cents anys i que es van remodelar ara fa cent anys, cases de treballadors que sens dubte amaguen històries interessantíssimes que segurament mai no sabrem. Però ens han deixat aquest racó ciutadà que dóna personalitat a aquest espai. I si llavors continuem cap a l’esquerra, podrem baixar pel carrer d’Àngel Guimerà, i contemplar el perfil del poble pagès que vam ser, i admirar, per exemple, Cal Ginestar i Cal Carcereny, ben conservats i també amb moltes històries al darrere. I arribem a la plaça, i ens trobem amb les nostres dues torres emblemàtiques, la Torre del Baró i la Torre Modolell… I podríem continuar. Jo us acabo de citar aquests espais més propers d’on ara som, i ja podem veure que hi ha de tot: des de cases humils a grans edificacions. No, no tenim aquí la Sagrada Família ni les pintures de Taüll. Però tenim aquest conjunt en què s’hi barregen edificacions de totes menes, i a través de les quals podem sentir properes les nostres arrels, i podem enorgullir-nos de ser qui som. Aquest conjunt que ens convida a aturar-nos i a desitjar saber-ne més, i a desitjar, també, que els nostres veïns, i la gent que ens visita de fora, pugui també saber-ne més.
I això no només passa amb els espais de per aquí a prop. Podríem anar més lluny: des de l’ermita de la Mare de Déu de Sales, que té gairebé mil anys, fins a la Montserratina, o l’Alba-rosa o el Poblat Roca o el barri de Sales, que són de molt més ençà, de fa quatre dies com aquell qui diu, i que tenen també els seus espais a visitar i les seves històries a conèixer. A mi, a més dels llocs que ja he citat, em resulten especialment interessants, per exemple, la façana de Can Bruguera, o la Torre Roja i el Guant de Beisbol que hi ha al costat, o l’església de Santa Maria de Sales del Poblat Roca, per fora i més encara per dins, o la masia de Can Tries amb les columnes del porxo amb la graella de Sant Llorenç que hi tenen gravada, o la perspectiva que es veu des de la carretera de Sant Climent amb Cal Menut al davant i al fons la muntanya de Sant Ramon…
Tots plegats, la gent de Viladecans, com ja hem dit més d’un cop, no som un conjunt de persones juxtaposades. Som un col·lectiu amb història acumulada, des de la història de molts segles enrere fins a la història de l’última persona que hagi vingut a establir-se aquí. I aquesta història acumulada l’hem de posar en valor cada cop més.
Doncs com deia: tot això és un orgull, i un orgull compartit. I això queda reflectit en aquest llibre, que espero que disfruteu llegint-lo com jo he disfrutat escrivint-lo. Jo hi he après molt: de llocs, de noms, de paraules, de coses que han passat… tant en el que m’han explicat la gent amb qui he parlat, com en els materials que m’han deixat, com en tot allò que he pogut llegir i estudiar. I aprofito aquest moment per donar-los a tots les gràcies. Tant als que d’una manera o d’una altra han contribuït a fer aquest llibre directament, com a tots els que al llarg dels meus 62 anys de vida m’ha transmès la seva saviesa i la seva estimació per Viladecans.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada