dissabte, 17 de març de 2012

“Jo sóc més d’abraçades”



Vaixell de Grècia, Grándola vila morena, Somos, Diguem no, Plegaria a un labrador, On vas amb les banderes i avions… Amb aquestes cançons va cloure la coral Primavera per la Pau l’acte d’homenatge al Romuald Grané que ahir vespre vam poder compartir a Mataró.  Molt ben trobada, per cert, la presentació del Diguem no: “Dir que nosaltres no som d’eixe món sembla més propi d’un monjo que d’un cantant del segle XX, però lliga molt amb una altra frase que diem ara: Un altre món és possible!”.
Abans de les cançons, però, l’acte d’homenatge pròpiament dit, molt ben conduït per la Kitty Guirao, va ser un ben travat conjunt de parlaments i videos evocatius. Per recordar aquest estimat amic que va morir aquest gener, l’endemà de Reis, als 88 anys.
Jo l’havia conegut el 1995, quan vaig anar a viure a Barcelona, a Poblenou, i un dia em vaig arribar a la seu d’Iniciativa per Catalunya del districte de Sant Martí –on pertany Poblenou– per apuntar-m’hi. I allà, en una habitació plena de trastos que li feia de despatx, em vaig trobar amb un senyor gran, calb i amb bigoti, amb pinta de pagès, que em va donar totes les explicacions oportunes. Ell aleshores ja vivia a Mataró, a la Residència d’Avis de la Gatassa, on havia ingressat juntament amb la Flora, la seva dona, que patia Alzheimer. Però, com que abans havia viscut a Poblenou durant molts anys i s’hi sentia fortament vinculat, venia a Barcelona a assegurar la permanència d’algú al local del partit. I a partir d’aleshores vam tenir ocasió de parlar molt, tant de la seva vida com dels seus plantejaments. En aquella època, ell ja començava la seva lluita perquè les residències de gent gran no es convertissin, deia ell, en pre-tanatoris. És a dir, que no només hi poguessin entrar persones que ja no es poguessin valdre, sinó també, com va ser el seu cas, gent gran que mantingués la capacitat de fer coses, per donar-se vida mútuament.
I després, la seva gran lluita ha estat la de la mort digna. Ell, de fet, ha demanat, i aconseguit, estalviar-se un seguit d’atencions mèdiques que allarguen la vida sovint sense gaire sentit.  
El Romuald Grané (que en aquelles èpoques tothom l’anomenava “el Grané”, però que al final ha acabat sent, també per a tots, “el Romuald”), em va fascinar des de bon començament. I per això, quan l’any 1996 vam iniciar la revista cristiana i d’esquerres que porta per nom “L’Agulla”, en el primer número vaig voler-li fer una entrevista, que a ell li va fer molta il·lusió i que va fotocopiar i repartir a totes les seves amistats. Ara, amb motiu de la seva mort, l’hem tornada a publicar.
A l’entrevista explicava que ell es va fer comunista en llegir, acabada la guerra, el programa de la Falange. Llavors va tenir clar que ell volia exactament el contrari d’allò. Explicava també que l’any 1941 ja el van detenir per anar a buscar al consolat anglès propaganda aliada. I després va venir el seu ingrés a les JSU, i després al PSUC, i més detencions, i els anys a la presó, i la decisió, en sortir, de no tenir fills perquè ell i la seva dona ja es veien massa grans. I la referència, discreta, als anys que va ser apartat del partit per comorerista, i el retorn després, sense haver perdut l’entusiasme. I el treball constant, fins a l’últim minut, per l’ideal d’això que ell anomenava “el nou home”, i contra “el Gran Adversari”. El Romuald Grané és, certament, un dels millors símbols de tants personatges admirables, militants, lluitadors fins al final, que no surten als diaris.
De tot el que es va dir en l’acte d’ahir, a més del descans que significa en el moment actual assistir a un acte d’aquest tipus sense que ningú reivindiqui ni directament ni indirectament la sobirania de Catalunya, em van semblar especialment destacables totes les referències que es van fer a la terrible duresa dels anys 40, que és quan el Romuald va començar a militar. Algú va dir que costa més que la gent que ho va viure parli d’aquells anys de postguerra que no pas dels anys mateixos de la guerra. Dies enrere jo comentava en aquest bloc que fa estrany adonar-se que d’històries d’aquella època no n’hi ha gaires. I deu ser que, realment, van ser anys duríssims, que no tenen ni el possible justificant que estàvem en guerra. Els anys de la postguerra van ser anys de directa maldat. I no ho hem d’oblidar.
Acabo recordant la felicitació de Nadal que el Romuald va enviar-nos, per últim cop, aquest desembre passat. Deia: “Jo no sóc dels de Bon cop de falç. Jo sóc més d’abraçades”. Gràcies per tot, amic.

2 comentaris:

  1. Hem compartit en Romuald. L'hem tingut molt a prop perquè ell sempre ha volgut estar a prop de la seva gent.
    Ahir, l'acte, va tornar a ser un regal d'en Romuald. Ell ens va combregar i va fer possible l'ambient que es va produir. Tots i totes teníem cara de felicitat en acabar el concert! També ell ens va donar aquesta felicitat.

    Kitty

    ResponElimina
  2. Voldria felicitar als amics i companys d'ICV pel magnífic acte de record a en Romuald. Va ser un d'aquells dies en que entens perfectament la grandesa de les persones i la grandesa de la política. Tot el que de servei i compromís va representar en Romuald ens esperona, i més en aquests temps tan difícils, a seguir treballant per un món millor, més lliure, solidari i just.

    ResponElimina