dimecres, 11 de juliol de 2012

Des de dalt de Sant Ramon



La muntanya de Sant Ramon ha acompanyat des de sempre la història de Viladecans, cada un dels moments, cada un dels passos. Avui hi he pujat per mirar-me la ciutat des de dalt, i novament he constatat que la vista és impagable. Viladecans, una ciutat ara tan gran, vista des de dalt pren unes mesures properes, abastables, humanes. I és que apareix rodejada d’extensions molt àmplies que l’empetiteixen i la humanitzen. En primer terme, la muntanya mateixa, els arbres, els camins, els replecs de bosc i també de zones més pelades... I allà sota, la ciutat. I, després de la ciutat, les extensions encara més àmplies dels camps, la terra plana del delta que sembla que no s’acabi mai, i després el mar...
La muntanya de Sant Ramon no és pas una gran muntanya: és una muntanya més aviat baixa, que no arriba als 300 metres, però que situada aquí on és, permet una mirada àmplia cap a totes bandes, i una mirada en què sembla que tot sigui molt proper. Jo hi he pujat per mirar Viladecans, però un s’hi podria estar hores i hores identificant cada una de les ciutats, de les muntanyes, de les carreteres, dels trens... Sens dubte que tant el delta, com la resta de territori que des d’aquí es veu, no és precisament un paisatge bucòlic d’alta muntanya: és un territori travessat per tota mena d’intervencions humanes, algunes d’assenyades i altres de força irracionals. Però tot plegat, vist des d’aquí dalt, acaba semblant bonic.
La muntanya de Sant Ramon, que fa de partió entre els municips de Sant Boi, Viladecans i Sant Climent, ha estat anomenada de diverses maneres al llarg de la història. El nom més antic és el de Montbaig, que és un nom molt atractiu. També ha estat anomenat puig de Golbes (amb diferents formes: de les Golbes, d’en Golbes, d’en Gualbes...). Igualment ha rebut el nom de la Fita, per la seva funció de punt de referència en tot aquest entorn. Però a partir de la construcció de l’ermita en el seu cim, la muntanya es va conèixer primer com Sant Ramon de Golbes, i després, simplement, com muntanya de Sant Ramon. I així és com nosaltres l’anomenem.
L’ermita, que està situada en terreny del municipi de Sant Boi, fou construïda entre els anys 1884 i 1887 per Josep Estruch en honor dels seus pares Ramon Estruch i Eulàlia Cumella. I és per aquesta vinculació santboiana que els aplecs a l’ermita amb motiu de la festa del sant, iniciats a principis del segle XX, van ser organitzats des de Sant Boi, amb participació més o menys intensa de les altres dues poblacions, segon les èpoques. Actualment aquest aplec anual continua encara ben viu, i se celebra el cap de setmana anterior o posterior a la festa del sant, que és el 31 d’agost.
La muntanya, encara que ara no ho sembli, porta a sobre una àmplia història d’ús agrícola. Els cirerers a les parts més baixes, que encara en part continuen, anaven acompanyats, fins al segle XIX, per la vinya, que s’enfilava muntanya amunt en feixes sostingudes mitjançant marges construïts amb llicorella o, com diem aquí, niconella. La vinya, però, va desaparèixer a la segona meitat del segle XIX a causa de la plaga de la fil·loxera, però encara ara, si passegem per la muntanya, podem anar trobant aquests marges, que ens fan adonar un cop més de l’esforç que ha comportat al llarg de la història convertir aquestes terres en productives i habitables.
Ara, doncs, la muntanya ja no és bàsicament terreny de conreu, sinó que s’hi ha anat regenerant la vegetació mediterrània, sobretot de pi i de vegetació baixa, que ve sempre acompanyada d’una fauna molt típica d’aquesta mena de llocs, i en la qual potser podríem considerar les sargantanes, tan poqueta cosa però amb tanta capacitat de supervivència, com els animals més visibles i emblemàtics. El problema, però, és que aquest és un lloc de forta presència humana, i això sempre comporta molts riscos, el principal dels quals és sens dubte el dels incendis.
I encara quedaria una altra història per explicar. I és que, si ens passegen per la muntaya en la zona de frontera entre Viladecans i Sant Climent, ens podrem trobar amb tot un conjunt de fites de pedra, grans, clavades a terra, que marquen la separació entre els dos municipis. A les fites només hi posa “Vila-de-cans”, i no Sant Climent, cosa que vol dir que van ser els viladecanencs els que van posar-les, potser amb motiu d’algun litigi, o potser simplement perquè en van tenir ganes. Alguna d’aquestes fites, que van quedar a la vista arran de l’incendi de l’estiu de 2010, ha estat destrossada. I és que la insensatesa humana a vegades pot no tenir límits.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada