dissabte, 28 de juliol del 2012

Els cristians de Síria



Feia tristesa, llegir ahir la conversa amb el bisbe catòlic d’Alep manifestant la seva por pel futur de les comunitats cristianes de Síria. Damasc, probablement, és la primera ciutat on es va crear una comunitat cristiana fora de Palestina. Només cal recordar la història que parla de l’expedició de Pau contra els cristians de Damasc, i sobretot la seva conversió i la seva incorporació a aquella comunitat. El cristianisme, abans d’iniciar l’expansió cap a Europa, es va consolidar on ara hi ha Síria, Iraq, Líban, Egipte. I aquelles comunitats van esdevenir molt sòlides, capaces d’aguantar tots els terrabastalls polítics d’aquells territoris, culminats amb la invasió musulmana. Van aguantar bé, i fins al dia d’avui havien aconseguit conviure amb la majoria musulmana dels seus països. A diferència del que va passar amb les florents comunitats del nord d’Àfrica, als actuals Tunis, Libia i Algèria, que amb l’arribada dels musulmans van desaparèixer. Diu que va ser perquè al nord d’Àfrica el cristianisme havia penetrat només en els sectors més romanitzats, i no en els sectors que mantenien les arrels més autòctones. I que, en desaparèixer la cultura romana, van desaparèixer també els cristians. En canvi, el cristianisme de Síria i dels altres països de la zona tenia arrels molt més profundes.
Doncs bé, el bisbe d’Alep diu que es tem que, quan caigui el règim d’Al-Assad, a ells els passi el mateix que quan va caure Saddam Husein a l’Iraq: que els cristians van ser assetjats per la majoria musulmana, i molts van haver d'optar per emigrar. I afegia que el problema és que amb aquest tipus de revolucions entren al país molts sectors de musulmans radicals estrangers, que no tenen ni idea dels segles de convivència cristiano-musulmana, i escalfen l’ambient fins que la cosa es fa insostenible.
No hi ha dubte que, amb aquesta situació, hi té força a veure el fet que el cristianisme és vist per molts com una mena de quinta columna dels odiats occidentals. I Occident ha fet prou mèrits per ser odiat en aquests territoris. Però també és molt cert que la radicalització de determinats sectors islàmics és un fet evident, i això fa impossible mantenir la “cultura laica” que gent com Saddam Husein i Al-Asad cultivaven per tenir el país pacificat. Més o menys com va passar a Iugolàvia, on grups ètnics que fins llavors convivien tranquil·lament van passar a odiar-se de la manera més brutal.
Estem en un món cada cop més esquinçat, i no sembla gens que ningú dels qui tenen poder tingui interès a actuar seriosament per recompondre les coses… 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada