dilluns, 16 de juliol de 2012

El Canigó



Finalment, França s’ha decidit a anomenat el Canigó pel seu nom. La ministra d'Ecologia, Desenvolupament sostenible i Energia, Delphine Batho, ha declarat que el nom oficial de la muntanya ja no serà a partir d’ara el nom afrancesat Canigou, sinó el nom català, el de veritat.
Jo crec que és una gran notícia. No, ja sé que això no ens traurà de la crisi, però això vol dir en el fons que França reconeix l’existència de la realitat catalana com una realitat valuosa per al país, i aquest fet és una gran cosa. I també és una gran cosa que la tasca per aconseguir el reconeixement l’hagin dirigida el Consell General dels Pirineus Orientals i la regió de Llenguadoc-Rosselló.
Aquí, aquesta operació de reconeixement ja es va dur a terme amb la instauració de la democràcia i amb la Constitució, encara que ara tot sembla empènyer cap enrere. Però això de França demostra que no necessàriament va enrere tot.
Muntanyes del Canigó, fresques sou i regalades... Per celebrar-ho, intentantaré fer una cosa a la qual mai no m’havia animat fins ara. No, no és pujar-hi. És llegir-me el “Canigó” de Mossèn Cinto. Jo m’havia llegit amb fruïció l’Atlàntida, però el Canigó sempre m’havia fet mandra, amb tantes fades amunt i avall. Però ara ho intentaré. A veure si me’n surto.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada