Finalment, França s’ha decidit a anomenat el Canigó pel seu
nom. La ministra d'Ecologia, Desenvolupament sostenible i Energia, Delphine Batho, ha declarat que el nom
oficial de la muntanya ja no serà a partir d’ara el nom afrancesat Canigou, sinó
el nom català, el de veritat.
Jo crec que és una gran notícia. No, ja sé que això no ens
traurà de la crisi, però això vol dir en el fons que França reconeix
l’existència de la realitat catalana com una realitat valuosa per al país, i
aquest fet és una gran cosa. I també és una gran cosa que la tasca per
aconseguir el reconeixement l’hagin dirigida el Consell General dels Pirineus
Orientals i la regió de Llenguadoc-Rosselló.
Aquí, aquesta operació de reconeixement ja es va dur a terme
amb la instauració de la democràcia i amb la Constitució, encara que ara tot
sembla empènyer cap enrere. Però això de França demostra que no necessàriament
va enrere tot.
Muntanyes del Canigó,
fresques sou i regalades... Per celebrar-ho, intentantaré fer una cosa a la
qual mai no m’havia animat fins ara. No, no és pujar-hi. És llegir-me el
“Canigó” de Mossèn Cinto. Jo m’havia llegit amb fruïció l’Atlàntida, però el
Canigó sempre m’havia fet mandra, amb tantes fades amunt i avall. Però ara ho
intentaré. A veure si me’n surto.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada