El mal que hem fet, i l'entrada en la vida de Déu

La mort del meu pare és la mort que més directament he viscut en tota la meva vida. L’he viscut a poc a poc, mastegant-la a miquetes. I, com que, com ja vaig explicar, la relació amb ell no va ser fàcil, m’ha fet pensar en el que significa passar, de la nostra vida en aquest món, més o menys marcada pel mal, a la vida eterna que és la vida de Déu, la vida sense mal.

Avui, Divendres Sant, els cristians celebrem que Jesús va ensenyar-nos qui era Déu i quina mena de vida ens proposava Déu. I que, per ser fidel a aquest ensenyament, va morir a la creu. Nosaltres creiem que, en efecte, la proposta de Jesús és autèntica, és allò que ell (o la comunitat cristiana) en deia “la veritat”. I creiem que aquesta fidelitat ha esdevingut, per a ell i per a nosaltres, vida per sempre en Déu.

Però el fet és que la nostra vida no és ben bé tal com Jesús va ensenyar. Hi quedem molt lluny. Uns més lluny i uns altres no tant, però en tot cas hi quedem. I, ni que sigui només per respecte a la nostra condició de persones responsables dels seus actes, el pas a la vida de Déu no pot ser automàtic, com si fóssim criatures que no tenen cap responsabilitat d’allò que han fet.

Aquesta consideració ha donat peu, en la tradició catòlica, a la idea del Purgatori, que és una idea que té sentit, però que s’ha convertit en un dogma o mite més o menys fantasiós i que a hores d’ara no ens diu gran cosa.

Però aquests dies, pensant en la complexa conjunció entre la nostra vida, la nostra mort, i el nostre pas a la vida de Déu, se m’ha fet molt evident que hi ha d’haver com un pas intermig. I penso que aquest pas és que, en el moment en què ens morim, ens fem conscients i veiem amb tota claredat i amb sinceritat absoluta, sense poder-nos-ho amagar perquè davant Déu no es pot amagar res, del mal que hem fet en tota la nostra vida. El mal als altres, sobretot. I, també, aquest mal que consisteix a deixar de fer el bé que hauríem d’haver fet.

I això deu ser el Purgatori. El reconèixer, i lamentar amb tota la intensitat, molt fondament, i avergonyir-se, de tot allò que ens ha portat lluny de “la veritat”. M’imagino que això deu ser una experiència duríssima, però alhora decisivament alliberadora, que ens fa persones capaces de viure ja amb Déu. Per als que més lluny han estat de “la veritat”, és a dir, pels que han viscut fent mal als altres, condemnant els pobres  a la misèria i aprofitant-se del nom de Déu per als seus propis interessos, l’experiència serà immensament més dura. Però jo crec que aquest pas alliberador pot existir per a tothom, per malvat que hagi estat.

És clar que, amb aquest plantejament, sempre hi haurà qui digui que, per tant, un pot viure la vida com li doni la gana i sense pietat envers als altres perquè al final tot s’arregla. Sí, és clar que pot haver-hi qui pensi així. Però si un no vol ser persona, què hi farem… I si amb la seva actuació traspassa els límts de la decència cívica, serà cosa de tenir unes lleis que el frenin, que sovint aquestes lleis no hi són: només cal veure la impunitat amb què actuen els traficants d’armes, i fins i tot com s’enriqueixen els governs amb aquest tràfic indigne…

Bé, a mi em sembla que tot això que he dit no és cap bestiesa. I en tot cas, és una reflexió que tenia ganes de deixar escrita i compartir amb qui tingui ganes de llegir-se-la…