Com deia ahir, la nostàlgia m’ha fet recuperar el Llibre de Sant Jordi que va preparar Miquel Dolç des d’Osca estant,
on des de l’any 1943 feia de catedràtic d’institut de l’assignatura de llengua
i literatura llatina. Ahir, quan vaig explicar que Miquel Dolç escrivia des
d’Osca, no sabia què hi feia allà, Ara ho he sabut. I, llegint-me el pròleg,
veig que, almenys en aquelles èpoques, la festa de Sant Jordi hi era molt
celebrada, en aquella capital aragonesa.
El poema que transcric és titula Sant Jordi i és de Manuel Bertran i
Oriola, un poeta nascut l’any 1901 a Cardona però que ben aviat va anar a viure
a Barcelona, a Gràcia. Tota la vida va treballar d’administratiu als Tallers
Vulcano. Va formar part del nucli que rondava entorn de Maurici Serrahima, tant
abans de la guerra com després, un nucli de conviccions catòliques,
catalanistes i democràtiques. La major part de la seva poesia és de tema
religiós, i vull mirar d’entrar-hi una
mica més, perquè em sembla que val força la pena. Va morir a Barcelona l’any
1976.
El poema aquest que transcric aquí se’m va quedar gravat a dins des que
vaig llegir-lo als meus 14 anys, i ara, en tornar a repassar-lo, m’ha continuat
agradant. És una poesia que em sortiria de definir com a petita, plena de pau,
amable, però alhora sòlida, ben travada. Algunes frases llegides ara grinyolen
una mica, però Déu n’hi do. Amb aquest poema l’autor va guanyar l’accèssit a
l’Englantina d’Or dels Jocs Florals de 1936, o sigui que és escrit en una època
convulsa, i això sens dubte que es reflecteix en el text, tot i que jo no gosaria
precisar exactament el sentit de les referències que hi pugui haver. A
destacar, també, els ressons de sant Joan de la Creu. I m’encanta un vers en
especial: “Amada, cada any és més bella la prada. Les flors són petites: s’assemblen
a tu”. En fi, que aquí el teniu. Bon Sant Jordi!
Sant Jordi
Sant Jordi,
el cant de la pàtria s’acordi,
avui, amb les roses vermelles i els vents.
Diria’s
que el goig sepultat en els dies
reneix per la glòria dels vostres turments.
I encara
l’encens de l’abril fa més clara,
enfront de les aigües mogudes d’un llac,
la pura
temor de la dolça figura
que sap la imminent escomesa del drac.
Temença,
on és la virtut que et defensa?
Veuràs, tremolosa, l’abisme del mal?
L’oracle
vol plors ignorants de miracle:
el monstre cobeja l’alè virginal.
Sols resta
per tu l’esperança celeste.
Escolta els renills del cavall mai no vist.
El guia
l’heroic cavaller que fa via
duent el pacífic missatge de Crist.
Donzella,
el sol no t’apaga l’estrella:
quan l’alba s’acluca es desvetlla en el cor. Esguarda:
pel fons de la teva basarda
apunta la joia i s’eleva el conhort.
Deslliura
laments amb la clau del somriure;
irisa’t els plors amb el raig de la fe.
Cap reixa
no val si desfàs tu mateixa
les boires que entelen el gaudi serè.
Amada,
cada any és més bella la prada.
Les flors són petites: s’assemblen a tu.
¿No penses
que el prec de les blaves volences
encerta camins que no troba ningú?
Camina:
ja tens esveltesa divina.
Submisa com ets, t’afaiçona l’amor,
i esperes
esclats de vinents primaveres.
Dels cims ens arriba el silenci sonor.
Si els lliris
més blancs han passat pels martiris;
si cal que les moles triturin el blat;
si encara vivim a la casa del Pare
i és certa la nostra millor llibertat,
sant Jordi,
el cant de la pàtria s’acordi,
avui, amb les roses vermelles i els vents.
Diria’s que el goig sepultat en els dies
reneix per la gràcia dels nostres turments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada