El meu pare s'està morint

Ara sí que em sembla que som al final. La Mercè ja va explicar divendres passat al seu bloc, mosquiticamell.blogspot.com, la complicada gestió mèdica (per dir-ho d’alguna manera) de la situació del meu pare, i el desconcert amb què l’estem vivint, o sigui que no  ho tornaré a explicar.

Però des d’abans d’ahir les coses són diferents en un aspecte clau. El meu pare ha estat sempre un home distant, molt poc capaç d’expressar sentiments, i la relació dels fills amb ell sempre ens ha estat complicada. Un home molt religiós, en el sentit de ser molt fidel a les pràctiques i a les lleis religioses, i també molt disposat a col·laborar en les coses d’Església, però que no deixava veure per on circulava, a nivell íntim, la seva fe.

Però abans d’ahir al vespre, quan me’n vaig anar de l’hospital i li vaig agafar la mà, em va dir: “Prega per mi”. És el primer cop que li sentia, en tota la meva vida, una cosa així. I ahir va anar més enllà. Al migdia va tenir un ofec que semblava definitiu. Van aturar-l’hi, i el van sedar.  Va passar-se tota la tarda adormit, fins que cap a les 7 va obrir els ulls, em va veure, em va fer acostar i em va dir: “Aquest migdia he tingut un atac de cor. Això ja és el final. És la voluntat de Déu i jo l’accepto. Despedeix-me de tothom”. Jo vaig explicar-li que no era un atac de cor, però em va mirar amb cara de dir: “¿I quina importància té, saber el que he tingut?”. I es va tornar a adormir.

Avui ja ens han dit que, realment, som al final, però que el meu pare és molt fort i per tant no saben quan pot durar la situació actual. Però he de dir que m’alegro molt d’haver-li pogut sentir al meu pare aquestes paraules. I penso que, en la línia del que expressava tan esplèndidament el Jordi Orobitg a l’homilia de l’enterrament de mossèn Jesús Huguet, la vida eterna deu ser un magnífic lloc de trobament d’experiències i vivències que en aquesta vida no s’han pogut trobar. És el que jo espero.