La Nabila és una de
les dependentes de la botiga on vaig a comprar la fruita. És marroquina, jove,
guapa, vesteix a l’occidental, parla un castellà perfecte i fa uns mesos va
tenir una criatura. Em sembla que és la companya de l’Ahmed, l’encarregat de la
botiga.
La Nabila sempre
m’havia intrigat perquè sent com és, i es nota, una noia llesta, mai no fés cap
intent de parlar en català. No deia ni “adéu”, que és una paraula que molta
gent que no parla en català té incorporada al seu vocabulari. Ella, quan jo li
deia “adéu”, sempre em contestava amb un “adiós” o un “hasta luego”.
M’imaginava que havia decidit que amb aprendre bé el castellà ja en tenia prou,
i no volia embolicar-se amb el català, que, d’altra banda, no li feia cap
falta.
Però heus ací que
dilluns, quan passo a pagar, em diu: “Ocho con sesenta”. I després, aixeca els
ulls amb mirada múrria i afegeix: “Vuit amb seixanta”, i pronunciant “xixanta”,
que és com ho diem aquí. Jo quedo parat i li dic: “Això és nou!”. I l’altra
dependenta, que és una andalusa que quan cal parla en català, em comenta: “És
que la Nabila ha progressat molt!”.
O sigui que aquesta
noia sí que pensava que valia la pena parlar en català, però ha esperat a
llançar-s’hi quan s’hi ha vist segura. Perquè començar pels números, Déu n’hi
do.
M’alegra molt que les
coses puguin ser tan senzilles…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada