Primer de Maig

A l’hora que estic escrivint això, jo hauria d’estar anant-me’n cap a Barcelona a la manifestació del Primer de Maig. Però la meva situació física cada cop fa més pesat anar a coses així, i per tant opto per quedar-me a casa i, almenys, escriure.

Espero que la manifestació d’aquest any tingui una gran participació. Però en tot cas, tant si la té com si no la té, ben poques vegades, en els anys de la democràcia, hi haurà hagut més motius per participar-hi. La immoralitat dels mecanismes que ens van dur a la crisi, i la més gran immoralitat encara dels mecanismes amb els quals suposadament n’hem de sortir, fan evident que això no pot continuar. L’exemple més sagnant, per mi, és la retirada de la cobertura sanitària als immigrants sense papers, que a més de ser un acte de gran maldat envers els més desprotegits, és una estupidesa des del punt de vista de la preservació de la salut col·lectiva. Però ja sabem que als que manen aquestes coses tant els fan.

També voldria dir aquí que estic convençut que els sindicats haurien de millorar força el seu funcionament, els seus centres d’interès, el seu llenguatge, per actuar de veritat al servei de tota la classe obrera, que és variadíssima i majoritàment ni sent ni s’expressa amb els punts de referència que la classe obrera tenia en les èpoques més antigues. Però com que, tot i això, són els que més poden defensar els nostres drets, doncs tenen tot el meu suport.

Però és que el problema és polític. I són encara massa pocs els polítics disposats a promoure un canvi de funcionament en el model capitalista. L’esperança actual està en les eleccions franceses de diumenge que ve, i mira que és poca cosa, això… I menys és encara quan els nostres socialistes d’aquí són tan covards que es pleguen a Convergència i donen suport a l’Eurovegas, que és precisament la quinta essència del model capitalista que ens ha dut fins on ara estem. El meu agraïment, tanmateix, a l’Ernest Maragall que hi va votar en contra.