Pentecosta: La sirena se féu un xic ençà…

El meu germà Jordi és de colònies amb Asdivi (l’Associació de Persones Discapacitades de Viladecans) i la Mercè, la meva dona, se n’ha anat tres dies a Puiggraciós. O sigui que, com que estic sol, ahir vaig decidir anar-me’n a Montserrat. Montserrat per a mi sempre és un lloc esplèndid. Llàstima que amb les obres ara no es pugui seure als bancs de la plaça de dalt, entre aquells sants que hi tenen allà posats, i que és el lloc on més m’agrada estar. Hi ha, però, un altre lloc on també em fa de molt bon estar. És al començament del camí de Sant Miquel, en els bancs de pedra que hi ha al costat de l’estàtua de Pau Casals. Des d’allà es veuen les muntanyes de sobre el monestir, que m’agraden especialment, i, al capdamunt, els xiprers de l’ermita de Sant Dimes, que, quan fa moltíssims anys m’hi vaig arribar, creaven un espai  molt acollidor. No sé si ara hi viu algú a l’ermita, però espero que l’espai continuï igual d’agradable. Jo, però, ja no estic en condicions de pujar a comprovar-ho…

I bé. Vaig anar a la missa conventual, i s’hi celebrava l’aniversari de la dedicació de la catedral de Sant Feliu, que és la seu de la diòcesi a la qual pertany ara Montserrat. Però com que érem vigília de Pentecosta, dues o tres de les pregàries s’hi referien. I una deia (més om  menys): “Perquè els pastors de l’Església sàpiguen descobrir les manifestacions del buf de l’Esperit que arriben des de fora de l’Església”. Vaig pensar que l’havien encertada de ple. I és que una de les grans adquisicions del Concili Vaticà II va ser aquesta de reconèixer l’acció de l’Esperit més enllà de les fronteres eclesials, i voler aprendre d’aquesta acció en els que no són “dels nostres”, i en canvi ara sembla que això es vulgui oblidar per part dels nostres dirigents eclesials. Caldrà reivindicar-la, aquesta adquisició conciliar. I pregar a l’Esperit Sant perquè la revifi.

A la sortida de missa, sento un cor que canta a la plaça de davant del Museu. I que canta L’Empordà, però amb un tipus de veus i d’harmonització que no em recordava cap de les interpretacions que n’havia sentit. Cantavem sense partitures, i ho feien molt bé. Amb un cert accent de Lleida, però una mica estrany, perquè barrejaven vocals del català oriental amb les de l’occidental. I deien “pastor me fas neguit” i “la sirena se féu un xic ençà”, que sonava valencià.

Després de L’Empordà, molt aplaudit pels que els escoltàvem, van cantar un parell de cançons en anglès, i van fer una pausa. Feia gràcia perquè anaven vestits de guiris totals, o sigui que la majoria anaven amb pantalons curts i samarretes. Vaig pensar que devia ser una coral de Lleida que feien algun tipus de viatge junts. I em vaig acostar a preguntar a unes noies que d’on eren. Les noies em van mirar amb cara de no entendre’m i em van dir: “English, please”. I a través del meu mal anglès vaig arribar a entendre que eren un grup nord-americà que estaven per aquí i que “cantaven a les catedrals”. O això em va semblar.

Després, van tornar a cantar. Unes quantes cançons més en anglès i, al final, novament L’Empordà. Vaig pensar que era una bona preparació de la Pentecosta: l’Esperit a tot arreu, i compartint totes les llengües.

A la tarda, vaig tornar a la basílica, a les Primeres Vespres de Pentecosta. Molt bé. En dies importants com aquest, m’agrada molt poder participar de la litúrgia montserratina.

Veniu, Esperit Sant!