Dijous, vaga

1. Per allò que diu el cartell de la convocatòria de CCOO i UGT: “S’ho volen carregar tot. Els drets laborals i socials”.

2. Perquè els amos del món (“El Gran Adversari”, que deia el Romulad Grané) han muntat una crisi i ens la volen fer pagar a nosaltres, mentre ells continuen enriquint-se.

3. Perquè tenen la barra de voler-nos culpabilitzar i fer creure que hem viscut per damunt de les nostres possibilitats, quan, si això és cert, és perquè ells ens hi han fet viure.

4. Perquè la sortida de la crisi s’ha de fer amb unes altres polítiques, que serveixin per igualar i no per aprofundir les desigualtats.

5. Perquè no pot ser que ens destrueixin la sanitat pública.

6. Perquè no pot ser que ens destrueixin l’educació pública.

7. Perquè no pot ser que destrueixin els serveis socials públics i a sobre diguin que els pobres són uns estafadors, com va dir el conseller Mena.

8. Perquè aquests drets són una conquesta que no ens podem permetre de perdre i que, a més, no és veritat que no es puguin mantenir: es pot retallar de moltíssimes altres bandes abans de retallar d’aquí.

9. Perquè estan fomentant la cultura de la por i de l’egoisme, que són les millors garanties perquè ells puguin continuar fent el que els doni la gana.

10. Perquè la lluita de classes és una realitat cada cop més viva i evident, i cal posicionar-se. Per molt que el papa digui que el marxisme és una cosa obsoleta. No, no ho és en absolut.

11. Perquè els joves tenen el futur cada cop més negre, i aquesta és també una magnífica arma perquè els amos del món puguin continuar fent el que els doni la gana.

12. Perquè amb l’excusa de que cal ingressar diners com sigui, Convergència es vol vendre la meva comarca i el meu poble i convertir-nos en un abocador d’indignitat, sense cap possibilitat de mantenir l’ànima viva. Que això és el projecte d’Eurovegas. Suposo que si Convergència vol un estat propi deu ser per poder vendre-se’l amb més facilitat.

13. Perquè l’esquerra, encapçalada pels socialistes i treballant conjuntament sobretot amb ICV i IU, hauria de fer propostes d’una nova manera d’organitzar l’economia i la política, i no les fa.

14. Perquè l’esquerra s’hauria de creure que les coses poden ser diferents, i s’hauria d’arriscar per aconseguir-ho. Perquè l’esquerra té massa por, massa mandra, i, sovint, massa ganes de salvar els llocs de poder per damunt de tot.

15. Perquè, encara que la vaga segurament no farà canviar la situació, hem de deixar clar que som molts els que no ens creiem les mentides dels amos del món.

Per tot això, i per unes quantes coses més, que no recullo aquí per no allargar-me més,  jo faré vaga dijous.

Amics de Convergència: Per favor, atureu Eurovegas!

Amics de Convergència: ara que esteu de congrés, per favor, enmig de tanta eufòria, pareu-vos a pensar una mica en el disbarat que voleu muntar en aquest racó de Catalunya on jo visc.

No ho sé, em sembla molt incomprensible que parleu de nació plena, de transició nacional, de sobirania… que vulgueu, en definitiva, posar Catalunya al davant de tot, i que, alhora, vulgueu immolar milers de catalans a l’altar d’aquest ídol anomenat Sheldon Adelson. No pot ser que no us adoneu d’aquesta brutal contradicció. I no vull creure que sigueu simplement uns hipòcrites.

Ens canviareu totalment la vida, us carregareu tots els models de convivencia i de cohesió social que durant anys hem mirat d’anar construint, ens sepultareu totes les nostres arrels, tot allò que fràgilment hem pogut conservar i recuperar… Ens tirareu a sobre un tsumani de diner fàcil per a uns quants i d’enlluernament enganyós per a la majoria… El Delta del Llobregat, en definitiva, deixarà d’existir, i passarà a ser una sucursal… però no d’Espanya, que és una opció que us horroritza, sinó d’alguna cosa immensament puitjor: serem terra conquistada per l’Amèrica més impresentable i estúpida.

No m’ho puc creure, que aquesta sigui la Catalunya que voleu. Per favor, ara que esteu de congrés, enmig de tanta eufòria, tingueu una mica de pietat d’aquest pobre racó de Catalunya que voleu condemnar a la destrucció!

Eurovegas: No pot ser!

Plataforma Aturem Eurovegas

Salvem el Delta del Llobregat

Les entitats signants, davant els rumors i informacions periodístiques sobre el projecte anomenat “Eurovegas” que el Govern de la Generalitat estaria negociant amb el multimilionari nord-americà Sheldon Adelson (Las Vegas Sands Co.), consistent a construir un macro-complex de joc i oci, a l’àrea metropolitana de Barcelona, molt probablement a la zona agrícola del Delta del Llobregat,

MANIFESTEN la seva oposició a l’esmentat projecte per les següents raons:

§  El projecte Eurovegas aprofundeix en un model de creixement econòmic basat en l’especulació urbanística i financera. El projecte podria representar una de les majors inversions de la història de Catalunya en aquest sentint, portant-nos a perpetuar un model que es troba entre les causes principals de la crisi econòmica que pateix el nostre país.

§  Al contrari del que ens volen fer creure des del Govern de la Generalitat, el negoci principal d’EuroVegas serà el joc, i no altres sectors com el de les convencions. Segons l’informe anual de Las Vegas Sands (Annual Report 2010)1, el 75% dels ingressos de l’empresa provenen del joc als casinos, mentre que els ingressos en hotels, convencions i altres no arriben al 25%.

§  El negoci del joc i el model d’oci que comporta tant sols genera beneficis a la multinacional implicada,sense aportar beneficis reals als territoris propers ni a les seves empreses. L’Estat de Nevada, on es troba Las Vegas, és el primer en taxes d’atur i el tercer en criminalitat violenta de tots els EUA.

§  El model de mega-casinos porta associat inevitablement greus efectes secundaris, com l’augment de la corrupció, les màfies, les drogues, la prostitució i les ludopaties. Reconeguts experts en la matèria (com Roberto Saviano) han alertat que Eurovegas suposarà un fort pol d’atracció per a la màfia internacional.

§  És poc creïble que Eurovegas pugui aportar els 260.000 llocs de treball que es prometen. Segons l’informe anual de Las Vegas Sands Co. (Annual Report 2010)1, els quatre megacomplexos que té actualment la companyia al món, donen feina només a 36.000 persones. De fet, tot el sector del turisme (hostaleria i restauració) a Catalunya ocupa a un màxim de 350.000 persones en els aproximadament 500.000 llits hotelers. Les xifres que es prometen per Eurovegas són, senzillament, impossibles. És lamentable com s’està utilitzant la desesperació de la població a l’atur per a justificar socialment aquest projecte.

§  La ubicació d’Eurovegas al Delta del Llobregat vulneraria la planificació urbanística i territorialque s’hi ha desenvolupat els darrers trenta anys. El Baix Llobregat ha contribuït al desenvolupament de Catalunya, aportant el seu territori per ubicar les majors infraestructures de tot el país, i en canvi pateix els índexs d’atur més elevats i els últims en renda familiar.

§  La construcció d’Eurovegas causaria greus impactes ambientals sobre tots els espais naturalsconservats en virtut dels seus valors naturals excepcionals, i que estan protegits segons la legislació catalana i europea vigent. El projecte produiria una gran afectació en espècies en risc de flora i fauna, especialment ocells, i sobre ecosistemes de protecció prioritària, ja fos per afectació directa i/o per contaminació atmosfèrica, acústica o lumínica. No és possible desenvolupar aquest projecte sense vulnerar la legislació europea.

§  A l’aqüífer situat sota el Delta del Llobregat s’emmagatzema un volum d’aigua equivalent al pantà de Sau, constituint una de les reserves d’aigua més importants de Catalunya, que evita durant les sequeres recurrents del nostre país les restriccions a Barcelona i a la seva àrea metropolitana. Amb el canvi climàtic cada cop més accentuat, resulta irresponsable pensar en construir un complex que seria un immens consumidor d’aigua dolça (camps de golf, hotels,…) i afectaria la recàrrega de l’aqüífer.

§  Aquest tipus d’instal·lacions són enormes consumidores d’energia. Augmentar el consum elèctric ens allunya de la necessària apagada de les centrals nuclears, i ens torna més dependents del petroli, fomentant de manera irresponsable el canvi climàtic.

§  No ens podem permetre perdre el Parc Agrari, una de les terres més fèrtils de la Mediterrània al costat mateix de Barcelona. És imprescindible per a garantir la seguretat alimentària de la població i no empitjorar la dependència de les importacions d’aliments de l’exterior per al consum quotidià.

§  El secretisme amb el que el Govern de Catalunya negocia amb l’empresa responsable del projecte suposa una actitud indigne d’un govern democràtic. S’està fent d’esquenes al territori i sense donar informació veraç i contrastada a la ciutadania, ni als i les representants dels possibles ajuntaments afectats.

§  Satisfer les exigències de modificacions legals a mida, en una mena de subhasta a la baixa de deures legals, seria una intolerable submissió de l’Estat de Dret, en un comportament propi d’una “república bananera” al servei dels interessos d’una gran empresa multinacional. Les exempcions d’impostos i de contribució a la Seguretat Social que planteja el promotor són un insult per als milers de petits empresaris i emprenedors que cada dia lluiten per tirar endavant uns negocis que aporten, convé no oblidar-ho, la majoria de llocs de treball del país.

Nosaltres, les entitats sota-signants, considerem que la implantació del macrocomplex anomenat Eurovegas representa un model de desenvolupament insostenible, absolutament oposat a un model socioeconòmic que contempli dos aspectes irrenunciables: satisfer les necessitats socials de treball, serveis públics i benestar, alhora que es conserva el territori per a les generacions futures. Apostem per desterrar la cultura de l’economia especulativa i per fomentar la de l’economia economia productiva i ecologicament sostenible que és l’única que serà viable social i ambientalment a llarg termini.

Per tot això diem: Eurovegas, ni aquí ni enlloc!
Catalunya, 21 de Març de 2012

“Jo sóc més d’abraçades”

Vaixell de Grècia, Grándola vila morena, Somos, Diguem no, Plegaria a un labrador, On vas amb les banderes i avions… Amb aquestes cançons va cloure la coral Primavera per la Pau l’acte d’homenatge al Romuald Grané que ahir vespre vam poder compartir a Mataró.  Molt ben trobada, per cert, la presentació del Diguem no: “Dir que nosaltres no som d’eixe món sembla més propi d’un monjo que d’un cantant del segle XX, però lliga molt amb una altra frase que diem ara: Un altre món és possible!”.

Abans de les cançons, però, l’acte d’homenatge pròpiament dit, molt ben conduït per la Kitty Guirao, va ser un ben travat conjunt de parlaments i videos evocatius. Per recordar aquest estimat amic que va morir aquest gener, l’endemà de Reis, als 88 anys.

Jo l’havia conegut el 1995, quan vaig anar a viure a Barcelona, a Poblenou, i un dia em vaig arribar a la seu d’Iniciativa per Catalunya del districte de Sant Martí –on pertany Poblenou– per apuntar-m’hi. I allà, en una habitació plena de trastos que li feia de despatx, em vaig trobar amb un senyor gran, calb i amb bigoti, amb pinta de pagès, que em va donar totes les explicacions oportunes. Ell aleshores ja vivia a Mataró, a la Residència d’Avis de la Gatassa, on havia ingressat juntament amb la Flora, la seva dona, que patia Alzheimer. Però, com que abans havia viscut a Poblenou durant molts anys i s’hi sentia fortament vinculat, venia a Barcelona a assegurar la permanència d’algú al local del partit. I a partir d’aleshores vam tenir ocasió de parlar molt, tant de la seva vida com dels seus plantejaments. En aquella època, ell ja començava la seva lluita perquè les residències de gent gran no es convertissin, deia ell, en pre-tanatoris. És a dir, que no només hi poguessin entrar persones que ja no es poguessin valdre, sinó també, com va ser el seu cas, gent gran que mantingués la capacitat de fer coses, per donar-se vida mútuament.

I després, la seva gran lluita ha estat la de la mort digna. Ell, de fet, ha demanat, i aconseguit, estalviar-se un seguit d’atencions mèdiques que allarguen la vida sovint sense gaire sentit.  

El Romuald Grané (que en aquelles èpoques tothom l’anomenava “el Grané”, però que al final ha acabat sent, també per a tots, “el Romuald”), em va fascinar des de bon començament. I per això, quan l’any 1996 vam iniciar la revista cristiana i d’esquerres que porta per nom “L’Agulla”, en el primer número vaig voler-li fer una entrevista, que a ell li va fer molta il·lusió i que va fotocopiar i repartir a totes les seves amistats. Ara, amb motiu de la seva mort, l’hem tornada a publicar.

A l’entrevista explicava que ell es va fer comunista en llegir, acabada la guerra, el programa de la Falange. Llavors va tenir clar que ell volia exactament el contrari d’allò. Explicava també que l’any 1941 ja el van detenir per anar a buscar al consolat anglès propaganda aliada. I després va venir el seu ingrés a les JSU, i després al PSUC, i més detencions, i els anys a la presó, i la decisió, en sortir, de no tenir fills perquè ell i la seva dona ja es veien massa grans. I la referència, discreta, als anys que va ser apartat del partit per comorerista, i el retorn després, sense haver perdut l’entusiasme. I el treball constant, fins a l’últim minut, per l’ideal d’això que ell anomenava “el nou home”, i contra “el Gran Adversari”. El Romuald Grané és, certament, un dels millors símbols de tants personatges admirables, militants, lluitadors fins al final, que no surten als diaris.

De tot el que es va dir en l’acte d’ahir, a més del descans que significa en el moment actual assistir a un acte d’aquest tipus sense que ningú reivindiqui ni directament ni indirectament la sobirania de Catalunya, em van semblar especialment destacables totes les referències que es van fer a la terrible duresa dels anys 40, que és quan el Romuald va començar a militar. Algú va dir que costa més que la gent que ho va viure parli d’aquells anys de postguerra que no pas dels anys mateixos de la guerra. Dies enrere jo comentava en aquest bloc que fa estrany adonar-se que d’històries d’aquella època no n’hi ha gaires. I deu ser que, realment, van ser anys duríssims, que no tenen ni el possible justificant que estàvem en guerra. Els anys de la postguerra van ser anys de directa maldat. I no ho hem d’oblidar.

Acabo recordant la felicitació de Nadal que el Romuald va enviar-nos, per últim cop, aquest desembre passat. Deia: “Jo no sóc dels de Bon cop de falç. Jo sóc més d’abraçades”. Gràcies per tot, amic.

¿Progressar?

Ahir explicaven els diaris que no sé quin ministre alemany, em sembla que el d’economia, havia felicitat Espanya “pels seus progressos”. I no sé quin altre ministre deia que era dur retallar en temes socials, però que era imprescindible i que encara calia “fer més esforços”.

Els progressos d’Espanya! Ens ho volen prendre tot, també el llenguatge. Ara, pel que sembla, progressar vol dir retallar i fer la vida més dura a la majoria de la població, mentre els rics cobren sous escandalosos i fan el que els dóna la gana amb la vida de la gent, i els governants es limiten a actuar desvergonyidament a les seves ordres.

Ens ho volen prendre tot. També, al final, la dignitat. Per això cal fer vaga el dia 29. Segurament que els rics i els governants continuaran fent el mateix. Però, almenys, que quedi clar que no ens creiem les seves mentides.

Una pomera en el desert, i un arbre plantat ran de l'aigua

Avui hem sabut la notícia de la mort de mossèn Jesús Huguet i del pastor Enric Capó. Dos punts de referència. Recordant-los a ells, vull comentar un parell de coses suggerides per les lectures de la missa d’ahir.

Un dels costums que he incorporat a la meva vida quotidiana és que al matí, que acostumo a arribar a l’estació del tren uns cinc minuts abans de l’hora que surt, mentre m'espero em llegeixo les lectures del dia al llibret “La missa de cada dia” que publica l’editorial Claret. És una bona manera de tenir un contacte assegurat amb les coses bàsiques de la fe.

Ara que estem en temps de Quaresma, les lectures són com un repàs dels grans temes de la conversió cristiana, i estan triades connectant la primera, de l’Antic Testament, amb la segona, de l’Evangeli.

Doncs bé. Ahir la primera lectura era de Jeremies 17,5-10, i era tot un al·legat contra els qui posen la confiança en aquells que li poden garantir l’èxit, mentre s’obliden dels camins de Déu i, simultàniament, una lloança als que es refien del Senyor. Els primers, diu, seran com una pomera en el desert, i els segons “com un arbre plantat ran de l’aigua, que estén les arrels vora el corrent”.

L’interessant, però, ve després, a l’evangeli. Per exemplificar aquesta disjuntiva, s’ha triat un evangeli terriblement significatiu: el del ric que fa banquets esplèndids i és incapaç de veure el pobre que té a la porta de casa. I la mirada va cap al ric, perquè és ell qui ha triat fiar-se de la riquesa i oblidar-se dels camins de Déu. El pobre no ha triat res… I és interessant, sí. Perquè si un es mira l’evangeli, queda clar què vol dir fiar-se de Déu i seguir els seus camins. I no, no va de normatives sexuals. Va de capacitat de mirar cap al món i triar, per exemple, si un troba bé que la crisi la paguin els de sempre o bé pensa que no, que això no pot anar així.

I una altra cosa. En l’escena de l’evangeli, que és a Lluc 16,19-31, el problema no és que el ric no vulgui ajudar el pobre, o que no hagi volgut escoltar els profetes que li exigien un canvi d’actitud. El problema és que, si un és ric, porta una closca a sobre que, com diu el text, “ni que ressuscités algú d’entre els morts no es deixarien convèncer”. I tristament és així: els amos del món són incapaços d’adonar-se de la maldat de la seva actuació…

Oh, Eurovegues!

Un nou acudit del Ferreres, al Periódico d’avui. Un senyor diu: “¿Seran capaços de canviar les lleis perquè un potentat estranger munti una casa de timbes al seu gust?”. I un altre respon: “Són ben capaços de canviar la constitució i el santoral. L’Onze de Setembre será el Dia d’Acció de Gràcies o el que convingui”.

Però això sí: sobretot, visca Catalunya! I, com diuen al Polònia, amb il·lusió…

Oh, Eurovegas! (¿o potser Eurovegues, que sona més català?)

Acudit del Ferreres avui al Periódico. Un gran cartell diu: “Terrenys reservats. Centre mundial del crim organitzat”. Un senyor comenta: “Aquest cop sí que s’han passat”. I un altre respon: “La qüestió és que portin llocs de treball…”

El més pintoresc de tot és que el Felip Puig té la barra de dir que les plantacions de cànnabis que volen posar a Rasquera no s’adiuen amb el model de país que ell vol. En canvi, la merda que ens volen abocar al Delta del Llobregat fins a fer-lo inhabitable  i fins a convertir Catalunya en una capital mundial de la submissió al capitalisme més insensat i destructor,  sí que s’hi adiu molt. Suposo que li posaran com a condició al tal Shelton Adelson que pinti les teulades de l’Eurovegas amb els colors de la bandera catalana perquè els avions quan aterrin al Prat tinguin clar que som un país la mar de patriòtic i amb grans anhels d’independència… Independència d’Espanya, evidentment, però no pas dels que realment tenen poder. Amb els que realment tenen poder, com aquest senyor amb una cara que està entre el peix bullit i el cinisme dels capos de la màfia, amb aquest senyor que entra amb cotxe al Palau de la Generalitat sense portar posat el cinturó de seguretat, amb aquest senyor que ens vol demostrar de totes les maneres possibles que ell mana sobre tots nosaltres, amb aquest senyor, submissió absoluta. I si convé, parlarem català amb accent de Nevada. Quina vergonya!

Més sobre el relat compartit

L’altre dia un bon amic em feia algunes observacions a propòsit del que he estat escrivint sobre un possible relat compartit sobre la guerra civil i tot el que l’envoltà. Ho recullo aquí:

1. De fet, actualment s’estan fent esforços, sobretot a nivell local, per intentar anar creant aquest relat compartit. És sens dubte un gran pas, anar avançant en aquest camí. I com més passos d’aquests es facin, millor per a tots.

2. Sobre el tema de les col·lectivitzacions, aquest amic em deia que en parlo utilitzant un exemple ridiculitzador, el del barber de Sant Andreu que ha d’anar a treballar a Sants. I que hi va haver experiències de col·lectivitzacions que han estat estudiades com a exemplars. Jo, de fet, l’exemple el vaig treure de les Memòries del Josep Benet, que parla del barber del seu barri. I també hi podria afegir les històries que expliquen alguns pagesos de Viladecans, en el sentit que els col·locaven alguns jornalers a treballar però que aquests jornalers exigien un horari laboral fix, cosa impossible a pagès. Sí, és cert que hi devia haver experiències exemplars de col·lectivitzacions. Però a mi tot plegat em produeix força desconcert.

3. A l’hora de parlar sobre el que va significar el franquisme, aquest amic diu que em quedo curt, i té raó. Quan ho escrivia, pensava que calia dir-ho molt, que els anys de després de la guerra van ser una immensa barbaritat. Costa d’expressar. Només cal pensar en els afusellaments del Camp de la Bóta, per exemple. I de fet, fa estrany adonar-se que d’històries d’aquella època no n’hi ha gaires, o almenys jo no les conec. I aquí sí que no cal patir per no ferir sensibilitats d’uns o altres, perquè la cosa és massa clara…