Des de Montserrat, pregària de final d’any per Catalunya, per Espanya i pel món

Mare de Déu de Montserrat, esplèndidament moreneta i rossa, tot alhora, com diu la cançó.

En aquest any que som a punt de començar, toca el cor dels polítics que manen al món perquè descobreixin que la seva feina només té sentit i decència si són valents i treballen perquè tothom pugui viure dignament, i deixen d’actuar pendents tan sols de tenir contents els rics.

Toca també el cor dels polítics i els creadors d’opinió espanyols perquè entenguin que són en un país plural, fet de nacions diverses, amb llengües diverses, amb cultures diverses, amb sentiments diversos, i ajuda’ls a viure i explicar aquesta realitat com una riquesa, com un goig, com un patrimoni comú a potenciar, i no com una nosa, i menys encara com una amenaça a combatre i amb la qual, d’altra banda, poder aconseguir adhesions fàcils.

I finalment, Mare de Déu de Montserrat, tu que tens el teu nom gravat en els inicis de la nació catalana, mira cap a aquesta Catalunya de la qual ets patrona, i posa-hi una mica de seny. Que, més enllà de les rauxes patriòtiques sovint vestides de necessitats ineludibles o d’exigències històriques, els nostres polítics s’aturin una mica a analitzar la nostra realitat tan complexa i ara, a més, tan adolorida per una crisi que sembla que només hagi de recaure sobre les espatlles de la gent normal i senzilla i hagi de servir per fer créixer encara més la riquesa dels rics.

Que els nostres governants i els nostres polítics siguin capaços de pensar honestament en quina és aquesta realitat nostra, i quin és el camí per poder créixer de veritat, més enllà de tots els esveraments, en una vida més digna per a tothom, en un país on hi càpiga tothom, cohesionat, amb ganes de viure i compartir totes les nostres riqueses nacionals, socials i culturals.

Santa Maria de Montserrat, fes que, com l’aigua del Llobregat que corre suau i amable al peu de la teva muntanya, el nostre món, la nostra Espanya i la nostra Catalunya esdevinguin també una pàtria suau i amable, on tothom hi pugui veure amb pau i dignitat, amb confiança, amb esperança, i amb tota la felicitat possible.

Oh happy day!

Doncs ahir vespre vam completar els actes prenadalencs anant a sentir el concert de Gospel que feien a l’Àtrium de Viladecans. Al matí hi havia hagut a la parròquia un altre concert, aquest a càrrec de la coral La Lira. Hi volia anar, però al final em va fer mandra tanta música, i després em va saber greu.

El concert de Gospel, certament, magnífic. Primer van cantar tres cançons unes noies de l’Ateneu de les Arts, que ha muntat l’Ajuntament, i que van explicar que només portaven tres mesos assajant. Doncs ho van fer molt bé. O sigui que això dels Amics de les Arts és un molt bon invent.

I després, el concert pròpiament dit, a càrrec de The King Gospel Choir, de Chicago, que presentaven l’espectacle “Merry Christmas and Civil Rights”, que vol ser un homenatge a Martin Luther King. I com van aconseguir fer vibrar la gent! Ja em perdonareu, però no vaig poder deixar de pensar que els promotors d’aquest laïcisme que pretén amagar tot vestigi de tradició cristiana, si se sortissin amb la seva, liquidarien tantes magnífiques coses! Perquè és clar, tota aquesta música, tant la de dissabte del Messies com aquesta d’ahir, és de total tradició cristiana, i té la màxima força i riquesa si s’escolta arrelant-la en aquesta tradició… Però vaja, no és cosa de fer-se ara mala sang. L’important és que tant jo com tot el públic que érem a l’Àtrium, vam disfrutar de ple.

Molt bon Nadal!

Comfort ye, comfort ye, my people…

Ahir vam complir la Mercè i jo dos dels rituals nadalencs de llarga tradició, i que poques vegades hem deixat de fer: anar a Vespres a les Tereses (o sigui, a les Carmelites de Mataró), i anar a sentir el Messies de Haendel. Normalment això ho fèiem en dos dies diferents: les Vespres el dissabte abans de Nadal, i el Messies al Palau de la Música un dels dies que el fessin. Però aquest any resulta que el Messies també el feien a Mataró aquest mateix dissabte, i ho hem ajuntat.

Això de les Vespres a les Tereses és una tradició que la Jobac de Mataró vam iniciar fa més de vint anys, i que es manté encara que ara siguem força més pocs que en aquells inicis. En tot cas, per a mi és un punt de referència. Aquest espai de pregària, unint-nos a la pregària de les monges, expressant el desig que el Senyor vingui a la vida de tots i la transformi, recordant tantes coses que necessiten ser transformades, i això en aquell ambient de pau… Com que el que resem i cantem es repeteix cada any, les paraules i les músiques s’interioritzen i esdevenen profundamet evocadores. I hi ha algunes frases que a mi se’m fan especialment significatives: “Augureu la pau a Jerusalem!”, del salm 121, que ara té un significat molt actual, que fa recordar el poble palestí a més del desig de la pau i la vida digna per al món semcer; “Espera el Senyor la meva ànima més que els sentinelles el matí. Que esperin el matí els sentinelles, Israel espera el Senyor”, del salm 129, que fa pensar en els pobres sentinelles fent guàrdia de nit a les muralles, i que aquí son tractats amb una certa ironia, però que d’aquesta manera fa sentir, i ara en aquest temps ben especialment, el desig que el Senyor ens vingui a empènyer perquè arreglem la cadena de disbarats en què tenim immers el món… A més de tantes frases que se m’han ficat dintre l’ànima, m’emociona especialment el “Veniu, Senyor Jesús” amb què responem a cada pregària, amb una música que sona molt bé, seguit del parenostre de Rimsky Korsakov amb la seva música també magnífica, i l’antífona del Magníficat i el Magníficat gregorià que em recorda la meva adsolescència al Seminari… I després, és clar, hi ha les monges i la seva vida tan inhabitual: el fet que aquestes dones manifestin públicament de manera tan visible i trencadora que la seva dedicació prioritària és Déu en si mateix, és tot un estímul. Aquesta mena de dedicació és una crida per a una quanta gent, no per a tothom. Però jo els ho agraeixo.

I després, el Messies. Molt bé, realment. M’ha agradat més que els anys que hem anat al Palau, perquè aquí tot quedava més proper. M’impressiona l’inici, el “Comfort ye, comfort ye, my people”, és a dir “Consoleu, consoleu el meu poble” d’Isaïes 40, que ell adreçava als exiliats de Babilònia per dir-los que podrien tornar a la seva terra, i que ara té un significat terriblement universal: la invitació de Déu a consolar el seu poble, vol dir tantes coses! Realment, el text del Messies és una joia, un encertadíssim enfilall de textos bíblics molt ben seleccionats. Un moment que m’enganxa molt és, és clar, el de l’anunci del naixement: “For unto us a child is born, unto us a son is given” (“Perquè ens ha nascut un infant, se’ns ha donat un fill”), d’Isaïes 9, amb l’explosió, després, dels seus títols, amb una música que entra molt fort dins l’ànima, una música, diria, d’efectes especials: “Wonderful, Counsellor, the Migthy God, the Everlasting Father, the Prince of Peace” (“Meravellós, Conseller, Déu Poderós, Pare per sempre, Príncep de pau”). Aquest text es llegeix cada any la nit de Nadal, i a mi sempre em ressona especialment aquest “se’ns ha donat un fill”, o sigui, que Jesús és un fill de tots, un fill de la humanitat. Evidentment que el profeta no pretenia dir això, però, llegit ara, sona així. I m’agrada.

Del Messies de Haendel em fa una especial gràcia la música que imita un batre d’ales quan parla dels àngels que anuncien la bona nova als pastors (també, efectes especials!). I és clar, com a tothom, m’agrada molt l’Al·leluia, que és una joia. Sobretot si un pensa de qui està palant el text: d’un home que va acabar penjat en una creu de la manera més desgraciada.

(I per acabar, una petita crítica a la interpretació mataronina: el Messies té tres parts, i a Mataró, per estalviar temps, van ajuntar la primera part amb la meitat de la segona, i després van fet la segona meitat de la segona part ajuntada amb la tercera, trencant el ritme del text i de la música. Al Palau de la Música ho fan millor: fan la primera part tal qual, i després ajunten la segona i la tercerra part.)

Bé, tot plegat, una immillorable preparació nadalenca. Moltes gràcies a les Tereses, i moltes gràcies als promotors i cantaires del Messies. Però la cosa no s’ha acabat aquí. Avui hem anat, a l’Àtrium de Viladecans, a un impressionant concert de Gospel. Demà miraré de parlar-ne. Bon Nadal!

En temps de desolació

El Partit Popular, amb el ministre Wert en pla punta de llança, és nefast i més que nefast. Tant amb el tema nacional com amb el tema social. Però no veig per enlloc que hi hagi cap resposta seriosa ni amb futur. I he entrat, no sé si definitivament, en situació de desolació política.

En el tema nacional, m’esparvera el que estan fent CiU i ERC. Tinc la sensació que viuen fora de la realitat, dins un núvol que s’han creat ells, i que acabarà estavellant-se i provocant encara més patiment i frustració, com si no en tinguéssim ja prou. Perquè, aquesta consulta que volen fer abans de dos anys, ¿per què servirà? No serà, certament una consulta amb valor per a l’estat espanyol, perquè es farà amb l’estat en contra. I si és així, ¿quina utilitat tindrà? A més, una consulta feta amb l’estat en contra comportarà, sens dubte, que els que hi votaran seran bàsicament els independentistes, i poc valor demostratiu tindrà. I el tan comentat aval europeu és pur somni. No, així no es va enlloc.

Però la cosa més greu és que al davant no hi ha cap alternativa seriosa. Jo continuo pensant que caldria treballar amb fermesa per la proposta federal, però el PSC està cada cop més esllanguit i amb el PSOE difícilment s’hi podrà comptar, almenys per ara. ¿I la Crida Federalista i d’Esquerres? Té tota la pinta que era només un rebrot electoral i ara ja s’ha fos.

Evidentment, jo continuaré reivindicant la llengua i la cultura catalanes i l’opció federalista, però des de la més absoluta sensació de desempar.

I llavors ve el tema social, més difús perquè hi ha més elements incontrolables i que em sento incapaç d’analitzar, però que és més tràgic encara que el tema nacional. Quanta fredor en els nostres governants (europeus, espanyols i catalans), quant de patiment en tantíssima gent, quanta por de cara al futur! Ens ho volen prendre tot, i ens volen convèncer que tant és el que fem, que ells pensen tirar endavant per aquest camí. I potser tenen raó, potser tenen a les mans els instruments que els permeten fer el que vulguin. Sí, és clar, continuarem dient que no hi ha dret, i manifestant-nos quan calgui. Però també amb sensació de desempar.

I em pregunto, com a cristià en ple temps d’Advent: ¿què hi té a veure amb tot això l’espera de la vinguda del Senyor que celebrem aquests dies? Quan aquests dies sento ressonar les profecies que parlen d’un món renovat, és com si estiguessin infinitament lluny. I això que aquestes profecies a mi sempre m’han sigut un magnífic estímul. Però aquest any em sembla que el que més em ressona és l’evangeli d’aquest diumenge que ve, quan la gent va a veure Joan Baptista per preguntar-li com s’han de preparar per la vinguda del Senyor. “¿Què hem de fer?”, pregunta la gent. I Joan contesta: “Qui tingui dos vestits, que en doni al qui no en té, i qui tingui menjar, que faci el mateix”. Es deu tractar de continuar treballant, en el que es pugui, per un món més digne i igualitari. Ni que sigui enmig de la desolació.

Més Madrid

Ara som el dia 8 al vespre, i torno a escriure. Aquest cop, des de la plaça de la Cibeles, cosa que per a un barcelonista no és un lloc gaire adequat, però és que he anat seguint el passeig del Prado, que és un altre dels llocs de Madrid que m’agrada, i hi he vingut a parar. Per cert, que la font de la Cibeles la tenen il·luminada d’un color vermellós, igual com la façana de l’actual seu de l’Ajuntament i, la veritat, diria que no s’hi han lluït gaire.

Aquest migdia, tornant de la Casa de Campo, i altre cop aquesta tarda a primera hora, he quedat impressionat de la gentada que circulava pels carrers del centre: Arenal, Major, Puerta del Sol, plaça Major amb la fira de pessebres i guarniments nadalencs… A Barcelona no n’hi ha tanta, em sembla, de gent acumulada als carrers. I és notable, també, el gran nombre de gent de totes les edats que va amb pintorescos barrets que imiten caps d’animals o avets de coloraines, o que porten llargues perruques també de coloraines. A Barcelona tampoc no ho he vist, això.

A la tarda m’he animat a anar al museu del Prado, tot i que a mi això dels museus sempre em fa una certa mandra, i a més a les meves cames els costa seguir. He vist bàsicament la pintura espanyola i una mica d’altres països, i m’ha agradat molt. I a més m’ha sortit de franc, perquè al Prado si hi vas a partir de dues hores abans de tancar, no pagues. I avui tancaven a les set, i hi he anat a dos quarts de sis.

I m’he dedicat a apuntar algunes coses que m’han resultat interessants o curioses, més enllà dels magnífics quadres ja prou coneguts. Per exemple, i començant pels no espanyols, tots del segle XVII:

-         De Claudio de Lorena, un “Enterrament de Santa Seràpia, màrtir del segle II, sobre un paisatge en què es veu el Fòrum romà i el Colisseu tal com estaven a la seva època, és a dir, més o menys tal com estan ara: mig destruïts o destruïts del tot. No sé si és una cosa simbòlica o pura ignorància.

-         De Simon Vouet, un deliciós quadre de Maria i Elisabet amb els respectius fills, Jesús i Joan, despulladets i abraçats, i veient-se’ls-hi tot. I, acompanyant l’escena, santa Caterina, que no s’entén gaire què hi pinta aquí.

-         De Bernardo Strozzi, la guarició de la ceguesa de Tobies amb el fel d’un peix, segons instruccions de l’arcàngel Rafael. La cara de Tobies cec és una meravella.

-         De Guercino, dues escenes decididament eròtiques a partir de relats bíblics: Susanna amb els vells que volien jeure amb ella, i Lot amb les seves filles, que el van emborratxar per poder jeure amb ell i així tenir descendència.

I ara, els espanyols:

-         De Juan Bautista Maíno, l’adoració dels tres reis, amb una lluminositat a les cares que sembla que desbordi el quadre. Els ulls de l’espectador se’n van directament cap als ulls del rei negre.

-         Les dues Trinitats, una del Greco i l’altra de José de Ribera, en què el Fill, Jesús, està pintat mort, acabat de davallar de la creu. Un destacable missatge, sens dubte.

-         De Velázquez, els quadre dels borratxos. Quines cares!

-         També de Velázquez, i donada la nostra situació política actual, fa efecte la potència que manifesta el retrat de Felip IV i, més encara, el del Comte-Duc d’Olivares. Un i altre són els que van provocar la guerra dels Segadors…

-         De Goya, primer, les dues “Majas”, la despullada i la vestida. Els cossos, encantadors. Però on val la pena fixar-se encara més és en la cara i la mirada d’aquesta dona que no queda clar qui devia ser.

-         De Goya també, dos quadres brutals, que expressen com pocs la tragèdia i la insensatesa de la violència: la personal, al “Duelo a garrotazos”, i la política, als afusellaments del 3 de maig de 1808.

-         I com a cirereta del pastís, també de Goya, el retrat, tan volgudament ridícul, del rei Ferran VII.

I aquí s’acaba Madrid. Demà al matí agafo l’AVE de retorn a casa. M’ho he passat molt bé.

Madrid

        

Ho penjaré al bloc quan pugui, però ho estic escrivint el dia 8 al matí, assegut en un banc que té al davant la magnífica extensió verda de la Casa de Campo que, almenys per aquesta banda, és sobretot de pins i alzines, amb unes muntanyes nevades al fons que no sé si són el Guadarrama o Navacerrada o què, però que en tot cas aquí a Madrid semblen com fora de lloc. I darrere el banc tinc una altra extensió, no tan magnífica, d’inacabables blocs de pisos.

I és que, efectivament, sóc a Madrid, als territoris del ministre Wert (quin personatge més horrorós, i que horrorós també el seu partit!; i a sobre diu que ell reacciona com els toros… la veritat, jo preferiria que els polítics reaccionessin amb el cervell, i no amb els seus instints animals). Ahir al matí vaig agafar l’AVE i, apa, a passar un parell de dies aquí. I és que Madrid és una ciutat que m’agrada.

El viatge en tren el vaig aprofitar per dues coses. Una, corregir les proves del llibret sobre Filemó i Onèsim que hem de publicar a la col·lecció Sants i Santes del CPL, dos personatges dels quals algun dia parlaré aquí. Eren un amo i un esclau dels primers temps del cristianisme. Uns peripècia vital molt interessant.

I l’altra cosa que vaig fer al tren va ser llegir-me “El gran teatro del mundo”, de Calderón de la Barca. Sí, ja sé que sona estrany, però és que fa uns dies, llegint coses d’història de Viladecans, vaig recordar que, cap a la meitat dels anys 50, no sé si per Sant Joan o per la Festa Major o per quan, van representar, a les escales de l’església, aquest “auto sacramental”, que a mi, que era molt petit, em va impressionar, sobretot veient el meu pare, que feia de ric, precipitar-se escales avall condemnat a l’infern, mentre queia de la teulada de l’església una mena de cortina de llumetes com a enaltiment de la glòria de Déu. Hauré d’intentar investigar-ho, a veure si trobo algú que recordi com anava tot allò.

I bé, el cas és que em van venir ganes de llegir l’obra. I què millor que un viatge a Madrid per llegir Calderón. I ara que ja ho he fet, he de dir que em sembla una obra més aviat dolenteta, amb uns personatges que són purs maniquins. Però el pitjor és la ideologia i la teologia que hi ha al darrere. Sí, és cert que almenys queda clar que els rics són dolents i seran condemnats i que els pobres aniran al cel. Però serà després de la mort: ara, aquí, a apetxugar. Té, aixó sí, alguna perla destacable, diguem que d’anàlisi social: “En fin, este mundo triste / al que está vestido viste / y al desnudo le desnuda”. Però poca cosa més.

I al final un es troba amb la cosa grotesca de convertir el cel i la glòria de Déu en una gran adoració de l’Eucarista, quan segons la més elemental teologia catòlica l’Eucaristia és només un mitjà per al camí d’aquest món: a la vida eterna ja hi ha Déu, no calen mitjans per arribar-hi… A l’època del barroc, realment, funcionaven amb una fe molt mal entesa, i força propera a la idolatria… La pena és que a vegades sembla que ara hi estiguem tornant!

Bé, perdó per tanta explicació. Continuo. Arribat a Madrid, a la tarda me’n vaig anar a rondar per la plaça Major, per l’esplèndid mercat de Sant Miquel, i fins al Palau Reial. Allà, al tros del carrer Bailèn que és peatonal, hi havia un noi i una noia que feien anar dues marionetes també de noi i noia que ballaven música de cabaret, tango i coses per l’estil. Realment, feien aturar-se a mirar-los. I mentrestant, una parells de nuvis, força refetets tant ell com ella, anaven fent apartar la gent per trobar el millor enquadrament per a les seves fotos de boda.

Vaig anar després a la seu del Senat, i vaig veure una cosa que segurament ja havia vist altres cops però que ja no recordava: davant de l’edifici hi ha, en sengles màstils, les banderes de totes les comunitats autònomes de l’estat espanyol. I és que, quan es va fer la Constitució, es va dir que el Senat havia de ser la cambra territorial, el lloc on estiguessin representades les comunitats per debatre tot allò que calgués anar fent perquè la cosa funcionés. I no, d’això res de res. L’actual sistema d’elecció dels senadors no respon en absolut al propòsit inicial, i el Senat ha esdevingut una institució inútil. Cosa que demostra, un cop més, que l’esperit constitucional no s’ha fet realitat. I menys ara, que la nostra dreta nostàlgica sembla que té com a objectiu bàsic recuperar les essències franquistes. Va, per favor, gent del PSC, apreteu al PSOE perquè s’ho prengui en sèrio tot això i propugni clarament la reforma federal de la Constitució, amb el reconeixement de la plurinacionalitat d’Espanya! I m’agradaria poder demanar a ICV que empenyés també cap aquí, però és un partit massa dividit en aquest tema com per poder-hi fet cap aportació seriosa.

(De tant en tant aixeco els ulls de la llibreta on estic escrivint i veig colles i colles d’amics i de famílies que s’endinsen pels camins de la Casa de Campo. I també ciclistes. Fa goig).

Torno al que explicava. Després vaig decidir entrar a la catedral de l’Almudena, on cada 7 de desembre al vespre fan la “Vigilia de la Inmaculada”. Volia veure en què consistia aquesta cosa. I la cosa consisteix en una missa amb una gran assistència de públic (molta gent dreta) i presidida pel cardenal Rouco, en la qual vaig experimentar dos sentiments successius: primer, em vaig sentir molt còmode en allò que podríem anomanar “les paraules de la fe”, és a dir, les lectures, les pregàries, els cants, que expressen la fe dels cristians i que jo comparteixo; però després, quan el Rouco va engegar l’homilia amb aquella veu tan antipàtica que té, la cosa va canviar de color: ens va engegar una colla de floritures sobre la pobra Maria de Natzaret de les quals ella no en té cap culpa, i després la reclamació que es recuperi l’esperit cristià d’Espanya i que a veure si finalment és veritat que s’accepta la presència de la fe cristiana a tot arreu on té dret a ser, començant pel món educatiu (això, en homenattge al ministre Wert). Després de l’homilia me’n vaig anar i em vaig arribar a la Puerta del Sol.

La Puerta del Sol és el lloc de Madrid que més m’agrada. Amb la Mariblanca, que és la reproducció d’una venus que allà hi havia hagut (per cert: ¿hi ha noies o dones madrilenyes que es diguin Mariblanca?; és un nom bonic…), amb l’ossu i el madronyu (s’ha de dir així, perquè dir l’ós i el cirerer d’arboç, tot i que rima, no funciona), i, sobretot amb la molta gent, especialment jove, que va i ve. M’agrada molt seure allà i mirar. El problema és que no hi ha bancs, cosa que obliga a seure als pedrissos quie envolten les fonts. ¿Per què no hi posen bancs? Jo crec que és una mostra de greu desconsideració. Tot i que, per desconsideració, la que vaig comentar ja un altre dia: ¿per què, en aquesta plaça que és la més emblemàtica de la capital de l’estat, no hi pengen unes banderoles o plafons o el que sigui, donant la benvinguda en les quatre llengües que es parlen a Espanya, i afegint-hi algun text literari o alguna altra cosa similar en cada una d’elles? Au, vinga, Ana Botella, anima’t a fer-ho, que quedaries com una gran estadista!

Viladecans, els llocs i les històries (2)

Aquí teniu la segona i última part del text que vaig posar ahir.

La segona cosa que és aquest llibre, com he dit, és una certa exhibició d’atreviment i irresponsabilitat. I m’explico. Fa un parell de setmanes, a la Trobada de Centres d’Estudis de l’Eramprunyà que vam fer a Sant Climent, em va venir trobar un climentó ja de més de vuitanta anys però en plena forma. Jo havia passat a alguna gent un exemplar del llibre abans d’estar imprès, i a ell li havia arribat i se l’havia llegit. I tot i que em va dir que el llibre estava molt bé, va dir-me també que no esmentava una masia molt important, Can Seguí, ni una botiga igualment important, Ca la Sofia, i que pensava que això desmereixia una mica el llibre. L’hi vaig agrair l’observació, que de fet em va afalagar molt, perquè era una mostra de l’interès amb què s’havia pres el llibre.

Però el fet és que segur que em deixo moltes coses, en aquest llibre. És que en tenim molts, de llocs i d’històries per explicar, a Viladecans. Jo, d’entre totes les que conec,  he escollit les que més m’han agradat i interessat. Cadascú ho pot completar com consideri oportú, perquè aquest és, com si diguéssim, un llibre només començat, que li queda molt per omplir. Viladecans, realment, dóna molt de si.

Però no és aquest l’atreviment i la irresponsabilitat més greu. I és que, en aquest llibre, segur que hi ha errors. Jo he mirat de comprovar tant com he pogut les coses que hi explico, però segur que se me n’han escapat, que he donat per segures coses dubtoses, o que he situat en una anys determinats coses que són d’un altre moment. I és que l’atreviment i la irresponsabilitat principal és haver-me posat a fer un llibre així sense una base més sòlida de treball històric i un rastreig més acurat i, sobretot, més prolongat. Certament que no sóc historiador ni res similar. Si de cas, això sí, historiador en el sentit d’aficionat a la història i a moltes coses més. Però vaja. Ja perdonareu els errors. I si en trobeu, us agrairé que me’ls feu saber. De fet, l’atreviment i la irresponsabilitat queden compensades, crec, pel servei que –em sembla– pot fer disposar d’un llibre on es mira de condensar el que som i tenim, perquè no se’ns oblidi ni se’ns perdi.

I així anem a l’última cosa que aquest llibre vol ser: un recordatori de coses pendents.

Us explico com em va venir la idea d’aquest llibre i les ganes de fer-lo. A l’agost de l’any passat, o sigui el 2011, van venir a casa unes amigues de Barcelona, i ens van demanar que els ensenyéssim Viladecans. Les vam passejar per uns quants llocs, i vam entrar al Jardí de l’Ajuntament, el Jardí de la Torre Modolell. I allà, mentre miràvem les escales que van a la terrassa de les antigues escoles, oh sorpresa, vam veure que hi faltaven els dos únics balustres o columnetes de porcellana que quedaven encara dels 140 que la Magdalena Modolell hi havia fet posar com a signe de la seva potència econòmica i per ressaltar el seu prestigi social. Em sembla que tots ja coneixeu la cosa, perquè ja ha estat comentada en diversos llocs i ocasions.

El cas és que vam moure totes les instàncies oficials o semioficials que vam poder, i a hores d’ara encara no ha estat possible saber qui va decidir fer desaparèixer aquest element testimonial de l’antiga gradesa d’aquelles escales.

Aquest fet ens va fer pensar, al Grup Tres Torres, que, realment, el tema de la preservació de la Torre Modolell necessitava una bona empenta, i vam engegar una campanya sobre la qüestió. Però juntament amb això, a un servidor aquest fet em va fer pensar també una altra cosa. I és que la desaparició dels dos balustres era un signe evident d’un estès desconeixement i valoració del nostre patrimoni. I que estaria molr bé contribuir una mica a combatre aquesta greu mancança. Fer adonar que Viladecans té moltes riqueses desconegudes per als mateixos viladecanencs. Edificis, racons i espais que no sabem ni que existeixin i, més encara, llocs que sí que sabem que existeixen, i que els hem vist mil vegades, però que mai no ens hem aturat a mirar-nos-els bé, a valorar-los, a disfrutar-los.  I que desconeixem, a més les històries que hi ha al darrere d’aquests llocs, la vida que porten dins, les sorpreses que ens poden oferir. I vaig pensar fer un llibre com el que ara presentem podia ser una bona eina per ajudar una mica en aquest sentit..

Vist, doncs, aquest origen, no serà estrany que el llibre porti dins, encara que sense fer-ho gaire explícit, un munt de coses que es podrien fer, o que estaria bé fer, o que és imprescindible de fer.

I començo. Ens cal, a tots plegats, valorar més el que tenim, i cuidar-ho, i preservar-ho. I el que tenim vol dir per exemple els records de la nostra història, que cal transmetre i explicar (i quan dic història vull dir tant la història pagesa com la història dels primers immigrants dels anys 20 com la història de les vagues de la Roca). I el que tenim vol dir el nostre llenguatge, i els noms de les coses i de les cases i dels llocs, que ens han transmès els nostres pares i els nostres avis… Per cert, ¿oi que estaria bé que els que vivim en cases amb nom propi –cal Tal o cal Qual– poséssim una placa a la façana recordant-ho? Més d’un cop s’ha comentat aquesta idea i potser fóra hora de posar fil a l’agulla… I el que tenim vol dir els nostres camps, ara alliberats de l’amenaça d’Eurovegas, però que necessiten ser protegits i potenciats, perquè són una joia que no podem deixar perdre. I el que tenim vol dir, és clar, els nostres edificis, i els racons amb personalitat, i tot el que fa que siguem un poble concret i no un altre…

I voldrà dir també tirar endavant aquella iniciativa tants cops dita de posar plaques que ajudin a veure la història als carrers la història dels diversos llocs, i senyalitzar els monuments, i posar un plafó a la plaça amb un plànol de Viladecans, on s’indiquin tant els serveis i els llocs que va bé saber on són com els monuments que es poden visitar… Que això del plànol, també serveix per deixar clar que no som un simple tros qualsevol de la conurbació barcelonina, sinó una ciutat amb nom propi.

Ens podríem allargar indefinidament… Només, per acabar, us convido a mirar aquests dos edificis que tenim aquí a l’esquerra de la taula. La Torre Modolell i Cal Menut. Dos emblemes, dos símbols de la ciutat. I tots dos, per motius diferents, en lamentable estat de conservació. Aquest llibre vol ser també un recordatori d’aquesta dolorosa realitat, i una vehement petició que s’hi posi ja remei, abans que sigui massa tard.

Per cert, hi ha una persona que jo comptava que vindria però que al final el fred la deu haver retret. Aquesta persona d’aquí pocs dies farà noranta anys i va néixer en un d’aquests dos edificis, concretament en el de més a l’esquerra, Cal Menut. És la Paquita Térmens, és clar. Per molts anys. I aquest per molts anys l’adreço també als dos edificis. Que d’aquí noranta anys més, els que aleshores visquin en aquesta ciutat, puguin disfrutar-los i sentir-se’n orgullosos!

Moltes gràcies.

Viladecans, els llocs i les històries (1)

Ahir vam fer la presentació del llibre “Viladecans, els llocs i les històries”, el tercer llibre que editem el Grup Tres Torres. Molt bé tot. Van parlar l’Encarna Garcia, regidora de Patrimoni Cultural de l’Ajuntament de Viladecans, el Jaume Vendrell, president del grup “+ de mil històries” de Sant Climent de Llobregat, i al final va parlar l’autor, o sigui jo. I, per si a algú li pot interessar, aquí transcric el que vaig dir, en dues parts: la meitat avui, i l’altra meitat demà.

Primer de tot, és clar, he de donar les gràcies a l’Encarnita i el Jaume per les paraules amables que m’han dedicat, i per l’atenta i treballada valoració que han fet d’aquest llibre que avui tinc la satisfacció de presentar, després d’haver tingut una altra satisfacció encara més gran, que és la d’escriure’l.

Jo, ara, no us explicaré el contingut del llibre. Ja n’han dit prou coses els qui m’han precedit, i, a més, no fos cas que si jo en dic més coses no us el llegíssiu perquè penséssiu que ja us el sabeu. Sinó que el que voldria explicar és el que aquest llibre és per a mi, és a dir, què ha estat per a mi el fet d’escriure’l.

I ha estat tres coses: en primer lloc, un acte d’orgull ciutadà; en segon lloc, una certa exhibició d’atreviment i d’irresponsabilitat; i, en tercer lloc, també, com un recordatori de coses pendents.

Un acte d’orgull ciutadà. I no només meu. Ja ho havia experimentat altres vegades en altres coses que hem fet el Grup Tres Torres o jo mateix personalment, però és molt evident que a tots plegats ens agrada molt explicar històries de Viladecans, i posar en valor els nostres racons, i les coses que hi han passat, i els misteris que amaguen, i les riqueses de tot tipus que contenen. No he trobat ningú, de tota la gent amb qui he parlat per demanar informacions del tipus que fossin, que no em volgués contestar, o que em contestés amb poques ganes. Sinó tot al contrari, amb tothom qui he parlat he pogut experimentar que poder donar aquestes informacions li feia il·lusió.

I és que, a diferència del que a vegades nosaltres mateixos donem a entendre, sí que ens estimem Viladecans, i sí que el valorem, i sí que el volem conèixer més i volem donar-lo a conèixer. I aquest llibre és, de fet, una manifestació pública d’això.

Aquí al costat mateix, per exemple, ens podem aturar un moment a la Raval i mirar aquell seguit de cases blanques que encara conserven força la seva imatge original i creen un àmbit molt agradable que confiem que es conservi per molts anys. Són cases senzilles, que es van construir fa uns dos-cents anys i que es van remodelar ara fa cent anys, cases de treballadors que sens dubte amaguen històries interessantíssimes que segurament mai no sabrem. Però ens han deixat aquest racó ciutadà que dóna personalitat a aquest espai. I si llavors continuem cap a l’esquerra, podrem baixar pel carrer d’Àngel Guimerà, i contemplar el perfil del poble pagès que vam ser, i admirar, per exemple, Cal Ginestar i Cal Carcereny, ben conservats i també amb moltes històries al darrere. I arribem a la plaça, i ens trobem amb les nostres dues torres emblemàtiques, la Torre del Baró i la Torre Modolell… I podríem continuar. Jo us acabo de citar aquests espais més propers d’on ara som, i ja podem veure que hi ha de tot: des de cases humils a grans edificacions. No, no tenim aquí la Sagrada Família ni les pintures de Taüll. Però tenim aquest conjunt en què s’hi barregen edificacions de totes menes, i a través de les quals podem sentir properes les nostres arrels, i podem enorgullir-nos de ser qui som. Aquest conjunt que ens convida a aturar-nos i a desitjar saber-ne més, i a desitjar, també, que els nostres veïns, i la gent que ens visita de fora, pugui també saber-ne més.

I això no només passa amb els espais de per aquí a prop. Podríem anar més lluny: des de l’ermita de la Mare de Déu de Sales, que té gairebé mil anys, fins a la Montserratina, o l’Alba-rosa o el Poblat Roca o el barri de Sales, que són de molt més ençà, de fa quatre dies com aquell qui diu, i que tenen també els seus espais a visitar i les seves històries a conèixer. A mi, a més dels llocs que ja he citat, em resulten especialment interessants, per exemple, la façana de Can Bruguera, o la Torre Roja i el Guant de Beisbol que hi ha al costat, o l’església de Santa Maria de Sales del Poblat Roca, per fora i més encara per dins, o la masia de Can Tries amb les columnes del porxo amb la graella de Sant Llorenç que hi tenen gravada, o la perspectiva que es veu des de la carretera de Sant Climent amb Cal Menut al davant i al fons la muntanya de Sant Ramon…

Tots plegats, la gent de Viladecans, com ja hem dit més d’un cop, no som un conjunt de persones juxtaposades. Som un col·lectiu amb història acumulada, des de la història de molts segles enrere fins a la història de l’última persona que hagi vingut a establir-se aquí. I aquesta història acumulada l’hem de posar en valor cada cop més.

Doncs com deia: tot això és un orgull, i un orgull compartit. I això queda reflectit en aquest llibre, que espero que disfruteu llegint-lo com jo he disfrutat escrivint-lo. Jo hi he après molt: de llocs, de noms, de paraules, de coses que han passat… tant en el que m’han explicat la gent amb qui he parlat, com en els materials que m’han deixat, com en tot allò que he pogut llegir i estudiar. I aprofito aquest moment per donar-los a tots les gràcies. Tant als que d’una manera o d’una altra han contribuït a fer aquest llibre directament, com a tots els que al llarg dels meus 62 anys de vida m’ha transmès la seva saviesa i la seva estimació per Viladecans.

Divendres presentem el llibre

Aquest divendres, dia 30, a les 7 del vespre, al Centre Cultural Sant Joan (carrer del Pare Artigas, 2), el Grup Tres Torres fem la presentació del llibre “Viladecans, els llocs i les històries”, que vaig començar a escriure l’estiu de l’any passat i que realment he disfrutat molt fent-lo.

A la propaganda el descrivim així: “Un recorregut per Viladecans, per descobrir-hi els monuments, i els racons, i els espais potser desconeguts, i les històries que amaga cada lloc. Per conèixer més aquesta ciutat nostra i les seves riqueses, i sentir-nos-en orgullosos”.

Hi intervindran l’Encarna García Jiménez, regidora de Patrimoni Cultural de l’Ajuntament de Viladecans, el Jaume Vendrell Condeminas, president del grup “+ de mil històries” de Sant Climent de Llobregat, un grup que es dedica també a la preservació i difusió del patrimoni històric i cultural, i un servidor. I després cantarem el “Tireu confits” i prendrem coca i cava.

Doncs això. Tant si sou de Viladecans com si no, si voleu venir, ja ho sabeu.

Una petició al PSC i una altra a ICV

La meva il·lusió d’aquestes eleccions era que el PSC i ICV tinguessin entre tots dos majoria i poguessin governar. Una il·lusió irracional, evidentment. Però en tot cas, i vist com ha anat tot plegat, i davant el futur desgavellat que ens espera, jo voldria demanar una cosa a cada un d’aquests dos partits.

Al PSC li voldria demanar que no afluixin amb el tema del federalisme i la reforma de la Constitució, i que facin tot el que calgui per comprometre-hi al PSOE. Jo crec que aquesta és l’única alternativa seriosa de futur, i la gent del PSC són els únics capaços de promoure-la. Jo crec que el PSOE li deu haver vist, amb la marea independentista, les orelles al llop, i això s’ha d‘aprofitar. Perquè si un dels dos grans partits espanyols s’empapa d’això, tenim futur. Si no, tot plegat pot acabar com el rosari de l’aurora. Ja sé que és complicadíssim, però per favor, que no afluixin. Per favor, jo vull poder viure en una Espanya reconegudament plurinacional.

I a ICV li voldria demanar que no donin més oxigen a l’Artur Mas. Perquè al mateix temps que li criticaven (i ho han fet realment molt bé!) la seva política econòmica i social, alhora l’ajudaven a inflar el globus independentista, del qual ell s’aprofitava per anestesiar la gent i fer-li oblidar la seva indigna política de retallades. A mi em sap greu que ICV no sigui capaç d’apostar o per una Espanya federal o per una Catalunya independent, tot i que entenc que, amb la mena de composició del partit i del seu electorat no ho faci. Però ara farà un pèssim servei a les classes populars i a les víctimes de la política neocapitalista de Mas si continua apuntant-se al carro dels seus deliris.

Esperar les eleccions amb Salvat-Papasseit

Tot el que envolta les eleccions de diumenge em produeix una profunda pena i em deprimeix. Quin immens disbarat, Déu meu! M’intento consolar amb la poesia de Joan Salvat-Papasseit...

Res no és mesquí 
ni cap hora és isarda, 
ni és fosca la ventura de la nit. 
I la rosada és clara 
que el sol surt i s'ullprèn 
i té delit del bany: 
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta. 

Res no és mesquí, 
i tot ric com el vi i la galta colrada. 
I l'onada del mar sempre riu, 
Primavera d'hivern — Primavera d'estiu. 
I tot és Primavera: 
i tota fulla verda eternament. 

Res no és mesquí, 
perquè els dies no passen; 
i no arriba la mort ni si l'heu demanada. 
I si l'heu demanada us dissimula un clot 
perquè per tornar a néixer necessiteu morir. 
I no som mai un plor 
sinó un somriure fi 
que es dispersa com grills de taronja. 

Res no és mesquí 
perquè la cançó canta en cada bri de cosa. 
—Avui demà i ahir 
s'esfullarà una rosa: 
i a la verge més jove li vindrà llet al pit. 

Els ponts trencats, i els deures que li toca fer al PSOE

 Transcric aquí un article notablement llarg, però interessantíssim i amb el qual estic d’acord en la majoria de punts. Es titula “Los puentes rotos”, és de l’exconseller Antoni Castells, va sortir al País de dijous i és una resposta a un article anterior de Fernando Vallespín. Castells, en un cert moment, diu que els ponts entre Catalunya i Espanya estan trencats, i que si Espanya “de verdad desea reconstruirlos, debería moverse rápido, con una valentía muy superior a la mostrada hasta ahora”. Jo no gosaria dir-ho tan contundent, això de que els ponts estan trencats, almenys per a una part de la població. Però comparteixo la idea que és Espanya, sobretot, qui s’ha de moure. I, dins Espanya, qui més capaç hauria de ser de fer-ho és el PSOE. Crec que aquesta és la gran feina actual del PSC, malgrat tots els desastres electorals anunciats: convèncer el PSOE. Com vaig escriure l’altre dia a propòsit de la vaga, la nostra esquerra ha de ser capaç de pensar i de proposar, amb valentia… Perquè realment, anar cap a l’Ítaca aquesta del nostre Moisès particular, ni parlar-ne!

.

Querido Fernando:

Acabo de leer tu artículo en EL PAÍS del sábado 10 de noviembre, y quiero felicitarte por tu ponderación, claridad y prudencia. ¡Ojalá hubiera en España mucha gente como tú!

Sin embargo, no puedo resistir llamarte la atención sobre un punto que para mí resulta muy revelador del problema de fondo que tenemos delante, que no es otro que el de tratar de ver al menos los hechos que podríamos denominar objetivos (si es que existen) con un mínimo de coincidencia desde las dos partes, requisito indispensable para hacer posible el diálogo. Porque un diálogo que tenga por propósito alcanzar un acuerdo que no sea la constatación de que es imposible continuar juntos (puesto que también para eso habría que dialogar) exige unas mínimas bases comunes en la percepción de la realidad.

Te voy a poner un ejemplo. Una de las cuestiones sensibles que están en el núcleo del conflicto actual es el de la relación fiscal entre Cataluña y España. Y aquí, unos podrán opinar que el déficit fiscal es excesivo, incluso muy excesivo, y otros que es el que debería ser. Pero lo que resulta imposible es cualquier tipo de diálogo que no parta de la aceptación de que este déficit fiscal existe y que se sitúa en una horquilla determinada. Pero, claro, si una de las partes cree que cualquier solidaridad equivale a un expolio y la otra considera, no ya que Cataluña tiene el déficit fiscal que le corresponde, ¡sino que es la CA más insolidaria de España! (como las encuestas indican que ocurre hoy en día, gracias a la tergiversación sistemática a la que se han dedicado durante años algunos medios y formaciones políticas, ante el silencio estruendoso de algunos de los que ahora os preocupáis, y de las altas instituciones del Estado que ahora hablan de quimeras), entonces no ya el acuerdo, sino simplemente el diálogo, es sencillamente imposible.

En tu artículo afirmas que “(…) la inmensa mayoría de los tuits [derivados del Manifiesto] mostraban el desencuentro creciente entre las posiciones independentistas y aquellas que ponen esperanzas en alguna forma de reconciliación [se debe entender que refiriéndote a las de los firmantes del Manifiesto]”, y más adelante señalas que algunos de ellos vienen a decir “(…) vosotros, los que decís que nos comprendéis, teníais que haberos movilizado antes”.

Quiero empezar por reconocer con toda claridad que el Manifiesto supone una toma de posición valiente y que se echaba en falta (dejando aparte el artículo, para mí importantísimo, de Francisco Rubio Llorente, posiblemente la máxima autoridad de España en materia constitucional, publicado, también en EL PAÍS, el día 8 de octubre). Especialmente, desde mi punto de vista, por la proclamación explícita y rotunda que formula en el sentido de aceptar lo que decidan los ciudadanos de Cataluña respecto a su relación con España.

Sin embargo, permíteme que te diga que yo creo que es sumamente sesgado y poco objetivo en el análisis que efectúa del conflicto actual y de las causas que han conducido hasta aquí. En este punto, el grado de comprensión del Manifiesto (del que haces gala en tu artículo) es perfectamente descriptible. Te recuerdo algunas de sus frases: “Los independentistas convierten su particular idea de España en el chivo expiatorio en el que cargar todos los malestares”, “La afirmación de que España perpetró agresiones contra Cataluña es una desgraciada manipulación del pasado, que olvida deliberadamente cómo en los conflictos y guerras civiles en los que todo el país se vio envuelto, los catalanes, al igual que el resto de los españoles, se dividieron entre los diferentes bandos”, “Ni Cataluña está sometida al expolio por parte de España, ni el común de los españoles alberga sentimiento alguno de menosprecio hacia ella”, “Es preciso que CiU y otras fuerzas de afinidad independentista asuman sus graves responsabilidades en la equivocada gestión de la presente crisis económica y en los abusos en que incurrieron y dejen de exculparse bajo el supuesto expolio perpetrado por España”. Leyendo el Manifiesto, uno tiene la impresión de que no existe ninguna causa objetiva que explique que la sociedad catalana haya llegado a este punto casi de ruptura con el resto de España. Parece como si todo esto obedeciera a una especie de paranoia.

¿Se puede analizar con un mínimo de seriedad la situación actual sin hacer ni una miserable mención a la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatuto de Autonomía de Cataluña y al proceso que condujo hasta allí? ¿Se pueden criticar seriamente las exageraciones que sin duda han cometido algunos hablando de expolio fiscal y no criticar con igual severidad a aquellos otros que un día sí, y otro, también, han alimentado la idea de una Cataluña carroñera e insolidaria? ¿Hay que criticar solo a aquellos que dicen que España roba a Cataluña y no a los que dicen que Cataluña roba a España (el antiguo presidente de la Junta de Extremadura, en el apogeo del delirio, llegó a afirmar que Cataluña robó a Extremadura ¡nada menos que inmigrantes!)? ¿Se puede afirmar seriamente que todo esto no es más que un movimiento táctico de Artur Mas para esconder los recortes y ganar las elecciones, cuando la política de recortes viene impuesta por la UE y se lleva a cabo en todas partes? ¿No resulta un poco ofensivo para la inmensa mayoría de los catalanes que muestra abiertamente su disgusto, por decirlo suavemente, con la política del Estado español respecto a Cataluña, plantear las cosas de esta forma? En fin, por no hablar del daño que ha hecho la campaña obsesiva contra el catalán de algunos medios y del PP, pretendiendo que en Cataluña existe una especie de persecución del castellano, que solo existe en la imaginación delirante de quienes lo afirman (algunos de ellos, por cierto, firmantes del Manifiesto).

Este es el problema, Fernando. Incluso personas como tú y yo, que podríamos estar dialogando sobre los pilares en los que se deberían asentar los puentes que hay que reconstruir, vemos la misma realidad de forma sensiblemente alejada. Allí donde tu ves un enorme esfuerzo de comprensión y generosidad para con Cataluña, yo veo una toma de posición, en la que sí aprecio y valoro, como antes te he dicho, el coraje que supone la importantísima afirmación que realizáis referente a aceptar la voluntad de la sociedad catalana, pero, en cambio, también veo desgraciadamente unos planteamientos muy parciales, sesgados e incompletos.

Los puentes, simplemente, están dinamitados. Ahora va a ser muy complicado reconstruirlos. Y tú y los firmantes del Manifiesto deberíais ser conscientes de hasta qué punto para ello la pelota está en el campo de España, y de que, si de verdad desea reconstruirlos, debería moverse rápido, con una valentía muy superior a la mostrada hasta ahora y tratando de superar de forma radical prejuicios que me temo están instalados muy en el fondo del alma española, que es más propensa a la imposición que no al pacto y a la aceptación de la diversidad.

No os engañéis, los nacionalistas radicales no están solo en un lado. No os engañéis, el nacionalismo que hasta hoy ha hecho imposible que en España se pudiera vivir en concordia aceptando su diversidad nacional, no es el nacionalismo catalán, sino el nacionalismo español. Y no os engañéis, no son solo los nacionalistas radicales catalanes los que han protagonizado esta corriente de fondo que nos ha llevado hasta aquí. Son muchos, muchísimos, los catalanes que están muy decepcionados y disgustados, y muy alejados afectivamente ahora mismo del resto de España.

Y también somos muchos los catalanes que tenemos la impresión de que lo hemos dado todo, y más, para dialogar y pactar, y que al final siempre han sido las instituciones del Estado español las que nos han cerrado la puerta en las narices.

La vaga i la política

Jo ahir vaig fer vaga, naturalment. I penso continuar apuntant-me a totes les que calgui. I penso també que cal muntar manifestacions contra els nostres governs mesquins i sense ànima. Però no puc deixar de pensar que aquí cal alguna cosa més.

I la cosa que crec que cal se’n diu política. Ens calen uns partits d’esquerres creïbles, que no facin aquesta sensació (sensació que, d’altra banda, crec que es correspon a la pura realitat) de total endogàmia i de tenir com a únic objectiu aconseguir el poder i mantenir-lo. Uns partits d’esquerres que siguin capaços de preguntar, d’escoltar, d’aprendre… Uns partits d’esquerres que siguin capaços, a partir d’aquí, de pensar alternatives i de proposar-les, encara que això vulgui dir assumir que caldran travessies del desert. Uns partits d’esquerres que tinguin com a objectiu, en definitiva, impedir que els mercats siguin els amos, i que per aconseguir això pensin què cal fer i ho expliquin amb seriositat i amb convenciment.

Diu que des de l‘ensorrament dels països comunistes el capitalisme ja no té por i imposa el que li dóna la gana. Deu ser veritat. I també deu ser veritat que la nostra societat està anestesiada per la supremacia ideològica dels valors de la dreta. Però raó de més per buscar alternatives. Els moviments socials i les mobilitzacions estan molt bé i són imprescindibles. Però sense donar-los traducció política, poca cosa farem. I aquesta és tasca dels partits d’esquerra (catalans, espanyols, europeus), i em sembla que no la compleixen.

En la mort d'un jove

La segona poesia, amb una invitació molt intensa a fer vaga demà. Ara ja no és només per motius laborals: la indignitat dels desnonaments, ajuntada amb la mesquina reducció dels perceptors de la renda mínima d’inserció, fa adonar que els nostres governs, el de Rayoy i el de Mas, són simplement uns indesitjables, uns individus sense ànima.

La poesia és una mica grandiloqüent (la d’ahir certament que era millor), però a mi, quan la vaig llegir per primer cop, fa ja moltissims anys, em va enamorar l’últim vers.

Te’n vas anar amb aquell ponent dolcíssim…

Caigueres, lluitador, en marxar a la lluita.

Somreies a la força dels teus muscles

i glaties per guerres i corones,

i tot de cop t’has esllanguit per terra

amb els ulls admirats.

Ai, la Mort, i que n’ets d’embellidora!

Aquell teu primer vel, quan el llançares

damunt de l’hèroe en flor, tots somriguérem

sota els plors estroncats, que una serena

va començar a regnar en el pit i el rostre

del moribund. L’alè anava i venia

suaument emperesit, fins que esperàrem…

I no tornà… Llavors esclataven

més alts els plors del Cel… Ell ja no hi era…

Però a fora, al camp, feia un ponent dolcíssim…

La vaca cega

Per preparar la vaga general, dues poesies de Joan Maragall, una avui i una altra demà. Potser no hi tenen res a veure, o potser sí. Però en tot cas, estan molt bé.

Topant de cap en una i altra soca,

avançant d’esma pel camí de l’aigua,

se’n ve la vaca tota sola. És cega.

D’un cop de roc llançat amb massa traça,

el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre

se li ha posat un tel; la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,

mes no amb el posat ferm d’altres vegades

ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, els cingles, per les comes,

pel silenci dels prats i en la ribera,

fan dringar l’esquellot mentre pasturen

l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.

Topa de morro en l’esmolada pica

i recula afrontada… Però torna

i abaixa el cap a l’aigua i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set. Després aixeca

al cel, enorme, l’embanyada testa

amb un gran gesto tràgic; parpelleja

damunt les mortes nines, i se’n torna

orfe de llum sota el sol que crema,

vacil·lant pels camins inoblidables,

brandant lànguidament la llarga cua.

Sotto il Monte Giovanni XXIII

L’objectiu del pont de Tots Sants ha estat visitar Sotto il Monte.

O sigui que vam sortir el dia 31 fins a Aix-en-Provence, on vam dormir, i ahir vam arribar-nos a Bèrgam, on estem allotjats. A la tarda vam visitar la Città Alta, que és una joia (com tantes ciutats italianes de mida mitjana), i aquest matí ens hem arribat a Sotto il Monte, que oficialment es diu Sotto il Monte Giovanni XXIII, en homenatge al seu fill més il·lustre i també, és clar, per atreure visitants. (Com es pot deduir, això ho escric el mateix dia 2, però no ho penjaré al bloc fins que tornem).

Vam decidir que volíem fer aquesta visita precisament aquest any, per celebrar els cinquanta anys de la inauguració del Concili Vaticà II, i per reanimar-nos una mica eclesialment, per a la qual cosa el record de Joan XXIII és sempre un magnífic ajut. Ens feia una mica de por trobar-nos amb un parc temàtic, i més por ens feia encara trobar-nos amb un Joan XXIII estrictament mitificat, o momificat, sense que es pogués respirar gaire el que ell va ser i va significar.

I de fet, l’arribada al poble no ha estat gaire estimulant. Tot el poble adornat amb banderes vaticanes i amb garlandes dels colors blanc i groc de la bandera vaticana! Hem preguntat que per què, i ens ho han explicat: és per celebrar el cinquantenari de la inauguració del Concili! Realment, no els alabo el gust… Però en tot cas, aquesta celebració denota que l’obra de Joan XXIII és recordada realment. En fi.

Hem aparcat a la placeta de davant de Santa Maria in Brusicco, la delicosa església románica on van batejar el futur papa. Una de les curiositats principals de l’església és que tenen encastada en una paret la làpida de la tomba on estava enterrat Joan XXIII a les grutes vaticanes, i que Joan Pau II els va regalar quan, amb motiu de la seva beatificació, el va fer treure de la seva tomba i el va posar a la basílica de Sant Pere, al peu d’un altar, convertit en un ninot que suposadament és el seu cos embalsamat, i davant el qual els turistes fan fotos. Quina pena! Abans, quan estaba a les grutes, la gent s’hi aturava a resar. Ara és una pura atracció turística. Però els de Sotto il Monte han volgut deixar clar que no els agrada: en l’escrit que hi ha al costat de la làpida, diuen tres o quatre vegades que això s’ha fet “per voluntat del papa Joan Pau II”…

Després hem visitat la casa natal del papa. Molt previsible, però agradable de veure. Sobretot perquè totes les fotos i tots els missatges, tant a la casa com al seminari missioner que hi ha allà al costat, posen l’accent en les coses que més estimem de Joan XXIII: la mirada àmplia i oberta, l’esperit de concòrdia, la senzillesa, l’amor als pobres, l’allunyament dels encarcaraments i les enyorances inútils… Sí, les coses que a nosaltres ens són més vàlides en aquest moment. I una cosa molt interessant i valuosa: a la botiga de records, que és també llibreria, una selecció de llibres molt ben feta, centrada en Joan XXIII i també en personatges que sonen propers com el cardenal Martini, per exemple, i, sobretot, un detall impagable: una edició plastificada del “discurs de la lluna”, és a dir, les paraules improvisades que va pronunciar davant la gent que es va concentrar a la plaça de Sant Pere la nit de la inauguració del Concili. Se’n diu “discurs de la lluna” perquè comença dient que fins i tot la lluna ha vingut a unir-se a la festa… El dia de la inauguració del Concili, l’11 d’octubre de 1962, al matí, Joan XXIII va fer un discurs esplèndid adreçat als bisbes, en què va marcar el to que després va tenir tot el Concili. Però a la nit, parlant a la gent de la plaça de Sant Pere, Joan XXIII va completar el discurs del matí incorporant-hi proximitat, afecte, valoració de les persones, espontaneïtat, senzillesa… Cada cop em sembla més que el discurs de la lluna és una peça clau dels textos eclesials del segle XX. I m’ha alegrat molt que els que a Sotto il Monte gestionen el record de Joan XXIII també ho pensin.

En fi. El Concili va ser un esdeveniment totalment insòlit: els dirigents d’una entitat amb tant de volum i tanta historia i tant de poder com l’Església, decideixen, per voluntat pròpia, renovar-la de manera gairebé revolucionària. Crec que això no ho ha fet en tota la historia ningú més… I l’home que va engegar tot això va ser un vell de 80 anys… Després, ja ho sé, tot ha anat anant de cap per avall. Però es va fer. I aquell esdeveniment, i el qui el va posar en marxa, continuen sent un permanent punt de referencia.

A la Mercè i a mi ens ha agradat molt la visita…

La proposta federalista

(Transcric aquí l’article de Carles Pastor que va sortir dilluns al Periódico i que m’agrada força)

Llegeixo que un distingit comentarista, després d’utilitzar durant un temps el terme unionista per referir-se de forma despectiva als catalans no independentistes, ha recorregut últimament a una nova terminologia amb la mateixa intenció: «Federalistes centralistes». ¿Federalista i centralista? És un oxímoron («combinació en una mateixa estructura sintàctica de dues paraules o expressions de significat oposat, que originen un nou sentit», segons la RAE), com ho seria parlar de «nacionalisme internacionalista».
Un Estat federal és, per definició, un Estat com a mínim descentralitzat. Tornem a la RAE: és «el compost per estats particulars, amb poders regionals que disfruten d’autonomia i fins i tot de sobirania per a la seva vida interior». De la Constitució espanyola s’ha escrit que és «federalitzant», però no federal, entre altres coses, perquè no existeixen organismes o institucions de cooperació i decisió comuna entre el tot i les parts. El fracàs del Senat resulta clamorós. 

Aquests dies, després de la difusió del manifest Federalista i d’esquer-res (federalistaidesquerres.cat), són molts els que plantegen, en essència, dues preguntes: ¿en què consisteix una sortida federal a la crisi entre Catalunya i Espanya? ¿És una opció possible amb el que hi ha a l’altre costat de l’Ebre?
Un Estat jurídicament federal garantiria la divisió de poders millor que en l’actual Estat autonòmic. Per exemple: resultaria legalment impossible que, de forma unilateral, el ministre d’Educació interferís en les competències educatives de la Generalitat. Només el consens entre l’Administració federal i les parts federades permetria una alteració del repartiment competencial primigeni. Hauria de ser una federació asimètrica (en realitat, totes ho són: als EUA hi ha estats en què regeix la pena de mort, i en d’altres, no; les velocitats en autopistes varien d’un a un altre, etc.). 

El nostre Estat federal hauria de reconèixer el seu caràcter plurinacional i pluricultural, amb reconeixement ple i protecció de totes les seves llengües. El finançament hauria de tenir en compte l’ordinalitat, és a dir, que la necessària solidaritat no provoqui que l’autonomia que figura en el lloc número quatre en aportació fiscal passi al novè o al desè a l’hora de rebre. La federació porta implícit el principi de lleialtat mútua. Ni les parts utilitzaran els seus poders per perjudicar el conjunt, ni el centre adoptarà decisions que perjudiquin les parts. 

¿Hi ha federalistes a l’altre costat de l’Ebre? N’hi ha, tot i que no prou, i se’ls escolta menys que als vociferants neocentralistes. Caldrà confiar que l’ensurt al cos que als espanyols de bona fe els ha provocat l’onada independentista els faci reaccionar. Han de saber que és ara o mai.