La segona poesia, amb una invitació molt intensa a fer
vaga demà. Ara ja no és només per motius laborals: la indignitat dels desnonaments,
ajuntada amb la mesquina reducció dels perceptors de la renda mínima d’inserció,
fa adonar que els nostres governs, el de Rayoy i el de Mas, són simplement uns
indesitjables, uns individus sense ànima.
La poesia és una mica grandiloqüent (la d’ahir certament
que era millor), però a mi, quan la vaig llegir per primer cop, fa ja
moltissims anys, em va enamorar l’últim vers.
Te’n vas anar amb
aquell ponent dolcíssim…
Caigueres,
lluitador, en marxar a la lluita.
Somreies a la força
dels teus muscles
i glaties per
guerres i corones,
i tot de cop
t’has esllanguit per terra
amb els ulls
admirats.
Ai, la Mort, i que
n’ets d’embellidora!
Aquell teu primer
vel, quan el llançares
damunt de l’hèroe
en flor, tots somriguérem
sota els plors
estroncats, que una serena
va començar a regnar
en el pit i el rostre
del moribund. L’alè
anava i venia
suaument emperesit,
fins que esperàrem…
I no tornà… Llavors
esclataven
més alts els plors
del Cel… Ell ja no hi era…
Però a fora, al
camp, feia un ponent dolcíssim…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada