L’objectiu del
pont de Tots Sants ha estat visitar Sotto il Monte.
O sigui que vam
sortir el dia 31 fins a Aix-en-Provence, on vam dormir, i ahir vam arribar-nos
a Bèrgam, on estem allotjats. A la tarda vam visitar la Città Alta, que és una
joia (com tantes ciutats italianes de mida mitjana), i aquest matí ens hem
arribat a Sotto il Monte, que oficialment es diu Sotto il Monte Giovanni XXIII,
en homenatge al seu fill més il·lustre i també, és clar, per atreure visitants.
(Com es pot deduir, això ho escric el mateix dia 2, però no ho penjaré al bloc
fins que tornem).
Vam decidir que
volíem fer aquesta visita precisament aquest any, per celebrar els cinquanta
anys de la inauguració del Concili Vaticà II, i per reanimar-nos una mica
eclesialment, per a la qual cosa el record de Joan XXIII és sempre un magnífic
ajut. Ens feia una mica de por trobar-nos amb un parc temàtic, i més por ens
feia encara trobar-nos amb un Joan XXIII estrictament mitificat, o momificat,
sense que es pogués respirar gaire el que ell va ser i va significar.
I de fet,
l’arribada al poble no ha estat gaire estimulant. Tot el poble adornat amb
banderes vaticanes i amb garlandes dels colors blanc i groc de la bandera
vaticana! Hem preguntat que per què, i ens ho han explicat: és per celebrar el
cinquantenari de la inauguració del Concili! Realment, no els alabo el gust…
Però en tot cas, aquesta celebració denota que l’obra de Joan XXIII és
recordada realment. En fi.
Hem aparcat a la
placeta de davant de Santa Maria in Brusicco, la delicosa església románica on
van batejar el futur papa. Una de les curiositats principals de l’església és
que tenen encastada en una paret la làpida de la tomba on estava enterrat Joan
XXIII a les grutes vaticanes, i que Joan Pau II els va regalar quan, amb motiu de
la seva beatificació, el va fer treure de la seva tomba i el va posar a la
basílica de Sant Pere, al peu d’un altar, convertit en un ninot que
suposadament és el seu cos embalsamat, i davant el qual els turistes fan fotos.
Quina pena! Abans, quan estaba a les grutes, la gent s’hi aturava a resar. Ara
és una pura atracció turística. Però els de Sotto il Monte han volgut deixar
clar que no els agrada: en l’escrit que hi ha al costat de la làpida, diuen
tres o quatre vegades que això s’ha fet “per voluntat del papa Joan Pau II”…
Després hem
visitat la casa natal del papa. Molt previsible, però agradable de veure.
Sobretot perquè totes les fotos i tots els missatges, tant a la casa com al
seminari missioner que hi ha allà al costat, posen l’accent en les coses que
més estimem de Joan XXIII: la mirada àmplia i oberta, l’esperit de concòrdia,
la senzillesa, l’amor als pobres, l’allunyament dels encarcaraments i les
enyorances inútils… Sí, les coses que a nosaltres ens són més vàlides en aquest
moment. I una cosa molt interessant i valuosa: a la botiga de records, que és
també llibreria, una selecció de llibres molt ben feta, centrada en Joan XXIII
i també en personatges que sonen propers com el cardenal Martini, per exemple,
i, sobretot, un detall impagable: una edició plastificada del “discurs de la
lluna”, és a dir, les paraules improvisades que va pronunciar davant la gent
que es va concentrar a la plaça de Sant Pere la nit de la inauguració del
Concili. Se’n diu “discurs de la lluna” perquè comença dient que fins i tot la
lluna ha vingut a unir-se a la festa… El dia de la inauguració del Concili,
l’11 d’octubre de 1962, al matí, Joan XXIII va fer un discurs esplèndid adreçat
als bisbes, en què va marcar el to que després va tenir tot el Concili. Però a
la nit, parlant a la gent de la plaça de Sant Pere, Joan XXIII va completar el
discurs del matí incorporant-hi proximitat, afecte, valoració de les persones,
espontaneïtat, senzillesa… Cada cop em sembla més que el discurs de la lluna és
una peça clau dels textos eclesials del segle XX. I m’ha alegrat molt que els
que a Sotto il Monte gestionen el record de Joan XXIII també ho pensin.
En fi. El
Concili va ser un esdeveniment totalment insòlit: els dirigents d’una entitat
amb tant de volum i tanta historia i tant de poder com l’Església, decideixen,
per voluntat pròpia, renovar-la de manera gairebé revolucionària. Crec que això
no ho ha fet en tota la historia ningú més… I l’home que va engegar tot això va
ser un vell de 80 anys… Després, ja ho sé, tot ha anat anant de cap per avall.
Però es va fer. I aquell esdeveniment, i el qui el va posar en marxa, continuen
sent un permanent punt de referencia.
A la Mercè i a
mi ens ha agradat molt la visita…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada