L’abat de Montserrat, també contra Eurovegas

L’abat de Montserrat també s’ha pronunciat contra l’insensat projecte d’Eurovegas. Aquí teniu el text complet. I em pregunto: ¿com gosen els nostres governants convergents continuar suspirant per aquest projecte, quan tothom amb dos dits de front ja ha dit que és una bestiesa i un mal irreversible per a Catalunya?

Al llarg d’aquest any hi ha hagut nombroses preses de posició crítiques o fonamentalment contràries respecte al projecte del gran complex lúdic i turístic conegut com Eurovegas. És remarcable que provinguin dels estaments més variats de la nostra societat: col·legis professionals, entitats del Baix Llobregat, estudiosos del medi ambient, especialistes en temes socials i econòmics... Cada vegada en tenim informació més completa, fins al punt que ha estat possible ja ara fer-ne també una valoració moral.

No ens estranya, doncs, que a la raonable suspicàcia mostrada des de tants àmbits socials s’hi hagin afegit veus d’Església, especialment les dels bisbes catalans i de la Unió de Religiosos de Catalunya, els quals han donat suport al pronunciament del bisbe de Sant Feliu de Llobregat, en la diòcesi del qual està prevista la construcció del complex.

Hi ha qui preveu que aquest projecte contribuirà al desenvolupament econòmic i a la creació de llocs de treball directes i indirectes; però, d’altra banda, hi ha persones enteses que qüestionen de manera fonamentada l’eficàcia real d’aquestes previsions. També en contra de la instal·lació s’han subratllat amb molt d’èmfasi els esmentats motius d’ordre moral. Aquests motius s’afegeixen a les raons d’ordre ecològic, polític, mediambiental i als dubtes sobre la transparència del promotor privat.

És unànime la consciència que ens trobem davant d’un gran repte per al nostre futur a causa de l’impacte que pot tenir en les persones i en la cultura del nostre poble. Tot es resumeix en aquestes preguntes: Volem que Catalunya sigui un centre mundial del joc? A quin preu? La possible creació d’uns llocs de treball, assegura la transparència ètica de tot el que comporta? I, encara, convé afavorir i promoure realitats que, per desgràcia, ja existeixen a casa nostra i de les quals sabem els perills que comporten? És prou sabut que el món del joc és vidriós, i que sol tenir aparellat el foment de la ludopatia, la difusió de la toxicomania, la presència de la prostitució i, fins i tot, en alguns casos, del tràfic de persones.

Tot això comporta un preu humà al qual no es pot superposar cap hipotètic benefici econòmic. El nostre poble no pot veure exempcions tributàries i legals a favor de propostes de negoci que no dignifiquen les persones, i menys encara quan intenta esforçar-se per a fer remuntar les pròpies iniciatives empresarials. No podem exposar-nos a estils de vida i de convivència que van contra els valors que no sense dificultats procurem comunicar a les noves generacions, com són el treball abnegat, l’esforç per obtenir resultats positius, l’amor a la terra, el respecte per la persona, la solidaritat o la creativitat artística i empresarial. No podem afavorir pràctiques que portin a la degradació de la dignitat de les persones o les aboquin a agredir la seva salut corporal i psicològica. No podem perdre, a costa del diner fàcil, l’equilibri natural i ecològic de la zona on es proposa de construir el complex lúdic.

Tal com diuen moltes personalitats que reflexionen sobre la situació econòmica i social que ens toca de viure, només trobarem una sortida sostenible [a la crisi] si aconseguim generar una nova cultura fonamentada en un humanisme que torni a donar a la societat els valors que han sostingut i han fet progressar la dignitat de les persones i la convivència veritablement democràtica. I aquests valors creiem que no es troben reflectits en projectes com Eurovegas.

Els cristians estem convençuts que la persona de Jesucrist i el seu Evangeli ens ensenyen quins són els camins i els mitjans per a un autèntic desenvolupament humà. Aportar-los a la reflexió pública és, doncs, una manera de servir la societat i de contribuir a dinamitzar-la en bé dels ciutadans i d’una economia centrada en la persona humana i el seu desenvolupament harmònic.

Mossèn Cinto i la destrucció del patrimoni

Al seu poema Canigó, com feia també en altres casos, mossèn Cinto hi va col·locar en determinats moments notes que explicaven d’on havia tret allò que deia o altres informacions similars. Al cant vuitè n’he trobat dues que vull transcriure aquí, en què mossèn Cinto es lamenta de determinats elements de patrimoni històric que han estat destruïts. Ho fa amb ironia, destacant la frivolitat i ignorància dels destructors. Certament, no han canviat gaire les coses.

La primera nota diu: “Lo Palet o Palets de Roland eren, segons Jaubert de Reard, dues taules oblongues, notables per llur uniformitat i dimensions; l’una al costat de l’altra, d’uns cinc metres d’ample, set de llarg i un i mig de gruix. Fa tres anys, jo anava a veure-les i no trobí més que els bocins, i encara tinguí que cercar-los entre les clapisses de rostos avall, com una agulla en un paller. Los trossejaren amb sos malls uns adobacamins, per amusar-se una estona”.

I la segona: “La Fossa del Gegant era un monument situat al capdavall de la coma del mateix nom, fet de quatre pedres formant un petit quadre. La de darrera era d’un metre i mig, si fa no fa, un xic més llargues les laterals, que inclinades l’una a l’altra feien de paret i teulada. Davant n’hi havia una altra, més petita i poc enfonsada a terra. Per això, per sa forma més regular i per ser de distinta pedrera, fa sospitar que hi fou afegida per algú que volgué utilisar i resguardar en temps moderns la cova. (…) Uns pastors que vegeren un dia honrada llur barraca per senyors de Barcelona, que la dibuixaren i pamaren de tort i de través, cregueren que es tractava d’alguna olla de diners amagada, i, per desenterrar-la a llur profit i més a plaer, trossejaren les pedres i desferen sense pietat aquell monument venerable que havia donat nom a la vall i al puig del Gegant que la domina”.

Amb mossèn Cinto a Estambul

 Fa gairebé un mes que explicava aquí que tenia ganes de llegir-me el Canigó de mossèn Cinto,  i que fins ara no m’havia animat a fer-ho per la mandra de ficar-me dins un argument tan llefiscosament romàntic, tot ple de fades i coses així.

Doncs ja ho he fet. Me l’he llegit a Estambul, a les estones que la Mercè anava visitant tot el que hi ha de visitable i jo em quedava reposant. De fet, no és el millor lloc, vista la poca simpatia de mossèn Cinto amb els musulmans i la manera com els destrossa al llarg de l’obra. Però el cas és que me l’he llegit. I, contra el que m’esperava, m’ha agradat molt.

L’argument és, com ja sabia, totalment impossible, d’un romàntic sobrepujat, ple de fades, de moros dolents, de valents cavallers cristians i de dames tirant a bledes. Però és que mossèn Cinto pot amb tot.  La força de les seves paraules i els seus versos, el desbordament de la seva imaginació, la capacitat de crear móns vius i que arriben a semblar reals, fa que el poema un se l’empassi amb un interès que comença al primer vers i no es perd en cap moment. Per llegir-lo s’ha de tenir una certa afició per la llengua i per la paraula, això sí. Però el cas és que m’ho vaig passar la mar de bé.  

I encara hi ha un altra motiu. Mossèn Cinto és una força de la naturalesa a l’hora d’escriure, però també ho és, i potser encara més, a l’hora de tenir el cap els llocs, els noms, els camins, les muntanyes, els pobles, les esglésies… Ho sap tot, ho recorda tot, i és capaç de descriure-ho tot. Realment, quin cervell, aquest home!

Doncs això, que m’ha agradat molt. I m’ha resultat també especialment interessant, mentre llegia, anar veient la ideologia que hi ha al darrere d’aquest poema. Sens dubte que és un dels que millor deixa veure el seu plantejament del món. Una Catalunya feta i volguda per Déu, plena de grans valors, diferent, molt convençuda de si mateixa, que necessita mirar cap a la religió catòlica per mantenir viva la seva ànima, que s’enfronta a enemics que no acaba de quedar clar quins són… És la ideologia que trobarà expressió teològica i política en personatges com Torras i Bages, i que jo crec que, amb les pertinents modificacions, té la seva última expressió en Jordi Pujol (en Artur Mas i companyia ja no: prou que es veu amb Eurovegas). És una ideologia realment potent, amb ideals. Amb poc futur també, em sembla. Però que, en tot cas, mereix atenció.

Estambul

 Ja hem tornat d’Estambul, el viatge més llunyà que hem fet amb la Mercè. Val la pena, indiscutiblement, tot i que jo l’he disfrutat menys que ella. A mi m’ha agradat, però no m’ha fascinat. Per dos motius, sobretot:

El primer, que la meva maquinària física està força deteriorada, i visitar un lloc amb dificultats per caminar i cansant-se amb facilitat, doncs no és la millor manera. Però per això volia fer aquest viatge ara, perquè més endavant no sé jo si els metges m’arreglaran o tot anirà anant pitjor. En resum, que jo he visitat un terç de les coses que ha visitat la Mercè.

I el segon motiu és una mica més sofisticat. I és que, realment, a mi m’agrada anar per llocs amb els quals sintonitzi culturalment, i em sento molt perdut en ambients gaire allunyats del meu. A mi m’agraden Itàlia, França i Espanya, i quan visito aquests llocs hi entro molt endins, però en canvi en altres bandes quedo força descol·locat. Cadascú funciona com funciona…

Però vaja, un cop dit això, voldria assenyalar els millors records que m’he endut d’aquella ciutat:

El primer, l’interior de Santa Sofia. La bellesa de l’edifici, les proporcions, els espais, la barreja de cultures… Per estar-s’hi estona i estona.

El segon, tot el que es veu des de dalt de la Torre Galata. L’esplèndid conjunt de Santa Siofia, la mesquita blava i el palau de Topkapi, tot rodejat d’arbres tots verds; el Bòsfor i l’estuari de la Banya d’Or; la ciutat tan immensa i puntejada de tants i tants minarets…

El tercer, la visió del ja esmentat conjunt de Santa Sofia, la mesquita blava i Topkapi, vistos des del vaixell que porta a les Illes del Príncep.

El quart, la passejada en vaixell pel Bòsfor, amb tanta explosió d’aigua i de verdor (i tantes magnífiques cases dels rics de la zona…).

El cinquè, la seu del patriarcat de Constantinoble, amb la seva catedral de Sant Jordi, senzilla però al mateix temps plena de bellesa i d’autenticitat religiosa.

El sisè, la missa en turc a l’església de Sant Antoni de Pàdua, i l’evocadora estàtua de Joan XXIII que hi ha a l’entrada, amb tots els records de la seva estada allà com a delegat pontifici.

I el setè, l’ambient festiu de les nits del Ramadà, que no vaig poder vaure gaire per les meves dificultats de mobilitat, però sí prou com per adornar-me de com la gent ho viu i ho disfruta amb moltes ganes.

I posats a fer enumeracions, ara en voldria fer encara una altra, aquesta de més tècnica i material. Sobre com ens va anar la logística de l’assumpte, assenyalaria el següent:

Primer. Estàvem en un hotel de tres estrelles que no tenia res a envejar als nostres hotels, i en un barri força popular on el carrer sempre era ple però no resultava gens incòmode. Ho dic perquè m’he atipat de llegir com les guies no parlen gaire bé ni dels hotels normalets ni dels barris populars, i m’he convençut que és, simplement, per fer propaganda perquè la gent vagi als hotels més bons i situats en barris més “chic”. Doncs no, no cal.

Segon. Des del nostre hotel estàvem molt ben comunicats amb els llocs bàsics gràcies al tramvia, i amb l’aeroport gràcies al metro. I aquests dos transports funcionen esplèndidament. En canvi, els autobusos són més complicats.

Tercer. Per menjar, al nostre barri hi havia uns quants restaurants populars, de menjar turc, que realment estaven molt bé i a molt bon preu.

Quart. L’únic problema, per a mi, d’aquests restaurants populars és que no tenen ni vi ni cervesa, que són les begudes que acostumo a fer servir en els àpats, ni tampoc aigua amb gas, que és per a mi el seu substitut habitual. I, a més, l’aigua sense gas la donen freda, i no la suporto (a mi m’agrada natural!). O sigui que m’he tirat al iogurt líquid, que aquí és molt popular. Com a compensació: a la taula sempre hi ha escuradents, que és un estri que utilitzo força i que fora d’Espanya no és gaire habitual.

I bé. Dit tot això, acabaré assenyalant que he tornat donant voltes al tema de l’Islam. Hauré de llegir més sobre la qüestó, perquè no veig gens clar quin futur tenen. Però com que la cosa em sembla complicada, si de cas ja en parlaré quan ho tingui més clar.