Deia jo abans d’ahir que mentre Convergència ens està venent a aquest
personatge anomenat Sheldon Adelson que entre altres coses és el principal
suport del candidat de més extrema dreta del Partit Republicà dels Estats
Units, el PSC callava. Ingenu de mi. No, no calla. Ahir, al Parlament, el PSC va
donar suport a aquest projecte insensat. Quina tristesa. ¿Que s’han begut l’enteniment?
divendres, 27 d’abril del 2012
dimecres, 25 d’abril del 2012
Eurovegas: Convergència ens ven, i el PSC calla
Ahir el Josep Ramoneda deia en un article del País una cosa que ja fa dies que penso i que m’angoixa: que des que
el conseller Recoder va tornar de Las Vegas dient que hi havia obstacles
probablement insalvables per col·locar aquí la barbaritat de l’Eurovegas, s’ha
produït un absolut silenci, i això no presagia res de bo. Que ara qui es mou és
el conseller Mena –el personatge més inquietant del govern, afegeixo jo–, i que
qualsevol dia ens trobarem Eurovegas al mig de la zona més poblada de
Catalunya, contaminant-ho tot i destruint-ho tot, i el mal serà irreversible.
A mi també m’ho sembla. I no entenc gens a Convergència, a la gent honesta
de Convergència, que n’hi ha molta. ¿Però que no ho veuen? Els que vivim aquí, no
sé jo si haurem d’acabar plantejant-nos marxar, si podem. ¿Com es pot viure al
costat d’un monstre com aquest que volen col·locar-nos? Només cal pensar en la
congestió permanent que significarà, en el soroll, en les llums fent pampallugues
nit i dia i ficant-se dintre les cases… Al mig del desert de Nevada allò queda
com una illa, desastrosa, sens dubte, però que no fa malbé tot el voltant. Aquí
no. Aquí ens faran viure al costat d’una mena d’abocador. I amb la gentada que
vindrà buscant oportunitats (de tot tipus), això serà un aparador de misèria.
¿De veritat aquesta és la Catalunya estil Massachussets que diu que vol l’Artur
Mas? ¿Com es pot tenir tan poc senderi?
I una altra cosa. Eurovegas serà un instrument descatalanitzador imparable.
¿Hi veurem alguna paraula en català, en tot el complex? ¿Aquesta és la
transició nacional cap a la sobirania plena?
No ho sé, no entenc com la gent honesta de Convergència permet això. I
tampoc no sé com és que el PSC calla. ¿Tan feble se sent que no es veu capaç
d’explicar el disbarat que és això, i que créixer d’aquesta manera és fer-nos
malbé la vida de tots? ¿Els alcaldes de Viladecans i de Sant Boi creuen que els
diners que això pugui significar per als seus municipis compensa el mal i la
destrucció que portarà? Em ve al cap la imatge de gent passejant pels carrers
del meu poble sense saber què fer, gent que ha vingut buscant feina i no n’ha
trobat… ¿Per què no diu res el PSC? Ara que el Pere Navarro diu que han de fer
una oposició més clara, aquest és, sens dubte, un magnífic tema, i molts els ho
agrairem.
I una última pregunta: ¿Per què no diu res l’Església? No són precisament
valors cristians el que això ens aportarà, sinó tota mena d’antivalors…
dimarts, 24 d’abril del 2012
El màrtir sant Jordi
Per Sant Jordi cada any em resulta
especialment curiós i intrigant que els rànquings de llibres més venuts que
tanta gràcia fan als mitjans de comunicació no incloguin mai la llista absoluta
de llibres més venuts. Sempre van dividits: català i castellà, ficció i no
ficció. No hi ha manera de saber el que a mi realment m’agradaria saber: quin
és el llibre més venut de la diada, i quin el segon, i quin el tercer.... Deuen
ser complicats interssos comercials, o polítics, o tots dos alhora, els que ho
impedeixen. O sigui que què hi farem.
Però, independentment d’aquesta curiositat, el que és sí que cal dir es que la diada de
Sant Jordi és realment una gran cosa, que ha arrelat i ha aconseguit un molt
bon espai en la vida col·lectiva, i que, de moment, no està gaire espatllada
per ningú. Esperem que pugui continuar així, com una gran festa cívica, que fa
cultura, i fa proximitat, i fa estimació, i fa ciutadania, i fa país d’una
manera molt assumible per tothom. Que duri!
Aquí al darrere de tot plegat, però, em sembla
que el que queda més malparat és el protagonista, almenys nominal, de la diada,
és a dir, aquell màrtir tan desconegut que es deia Jordi i del qual tan poques
coses podem dir: que segurament era de Capadòcia, a la Turquia actual; que
segurament va morir a Lidda, a Palestina; que segurament va patir martiri al
segle III; i que ben aviat va assolir una gran popularitat a l’Orient fins a
rebre el sobrenom d’“el Gran Màrtir”. I, després d’això, que cap al segle VII
va començar a ser conegut a Occident, i que el seu esclat va venir gràcies als
croats, que en van fer el model de cavaller cristià. I després, totes les
llegendes més o menys simpàtiques... A Catalunya i Aragó van agafar-lo com a
patró a l’edat mitjana, i d’ell en va quedar només el que és pura llegenda, i
el patriotisme que primer va ser de reconquesta contra els àrabs i després un
altre patriotisme més imprecís que, tanmateix, s’ha anat diluïnt força perquè
l’Onze de Setembre dóna més de si.
Amb tot això, resulta que la festa cristiana
de Sant Jordi no sé jo si té ja gaire consistència. Perquè el màrtir real està,
de fet, oblidat, i el mite construït sobre ell no s’aguanta per enlloc. Si el
comparem amb l’altre patronatge, el de la Mare de Déu de Montserrat, no hi ha
color: la Mare de Déu de Montserrat, a més de tot de sentiments més o menys
nacionals, suscita devoció en molts creients; sant Jordi, en canvi, em sembla
que en suscita ben poca. I llavors, quan un veu la missa de cada any a la
Generalitat, amb tota la solemnitat
cardenalícia, un es pregunta a qui celebrem i què honorem, perquè dubto que
ningú pensi gaire en aquell Jordi màrtir dels primers temps que és l’únic que
mereixeria ser celebrat i honorat amb una missa, i en un lloc més adequat que
enmig de les autoritats que són allà per celebrar no sé quina cosa però que en
tot cas segur que poc té a veure amb el pobre sant.
A mi m’agradaria que recuperéssim el màrtir
sant Jordi, i que recordéssim que els màrtirs ho van ser perquè no se sotmetien
als designis de l’imperi i de l’emperador:
que no els acceptaven com a amos absoluts de les vides de tothom... I
que això ho visquéssim en l’ambient festiu d’un dia que ajuda a afermar una
colla de valors que prou falta ens fan...
dissabte, 21 d’abril del 2012
El Sant Jordi de Bertran i Oriola
Com deia ahir, la nostàlgia m’ha fet recuperar el Llibre de Sant Jordi que va preparar Miquel Dolç des d’Osca estant,
on des de l’any 1943 feia de catedràtic d’institut de l’assignatura de llengua
i literatura llatina. Ahir, quan vaig explicar que Miquel Dolç escrivia des
d’Osca, no sabia què hi feia allà, Ara ho he sabut. I, llegint-me el pròleg,
veig que, almenys en aquelles èpoques, la festa de Sant Jordi hi era molt
celebrada, en aquella capital aragonesa.
El poema que transcric és titula Sant Jordi i és de Manuel Bertran i
Oriola, un poeta nascut l’any 1901 a Cardona però que ben aviat va anar a viure
a Barcelona, a Gràcia. Tota la vida va treballar d’administratiu als Tallers
Vulcano. Va formar part del nucli que rondava entorn de Maurici Serrahima, tant
abans de la guerra com després, un nucli de conviccions catòliques,
catalanistes i democràtiques. La major part de la seva poesia és de tema
religiós, i vull mirar d’entrar-hi una
mica més, perquè em sembla que val força la pena. Va morir a Barcelona l’any
1976.
El poema aquest que transcric aquí se’m va quedar gravat a dins des que
vaig llegir-lo als meus 14 anys, i ara, en tornar a repassar-lo, m’ha continuat
agradant. És una poesia que em sortiria de definir com a petita, plena de pau,
amable, però alhora sòlida, ben travada. Algunes frases llegides ara grinyolen
una mica, però Déu n’hi do. Amb aquest poema l’autor va guanyar l’accèssit a
l’Englantina d’Or dels Jocs Florals de 1936, o sigui que és escrit en una època
convulsa, i això sens dubte que es reflecteix en el text, tot i que jo no gosaria
precisar exactament el sentit de les referències que hi pugui haver. A
destacar, també, els ressons de sant Joan de la Creu. I m’encanta un vers en
especial: “Amada, cada any és més bella la prada. Les flors són petites: s’assemblen
a tu”. En fi, que aquí el teniu. Bon Sant Jordi!
Sant Jordi
Sant Jordi,
el cant de la pàtria s’acordi,
avui, amb les roses vermelles i els vents.
Diria’s
que el goig sepultat en els dies
reneix per la glòria dels vostres turments.
I encara
l’encens de l’abril fa més clara,
enfront de les aigües mogudes d’un llac,
la pura
temor de la dolça figura
que sap la imminent escomesa del drac.
Temença,
on és la virtut que et defensa?
Veuràs, tremolosa, l’abisme del mal?
L’oracle
vol plors ignorants de miracle:
el monstre cobeja l’alè virginal.
Sols resta
per tu l’esperança celeste.
Escolta els renills del cavall mai no vist.
El guia
l’heroic cavaller que fa via
duent el pacífic missatge de Crist.
Donzella,
el sol no t’apaga l’estrella:
quan l’alba s’acluca es desvetlla en el cor. Esguarda:
pel fons de la teva basarda
apunta la joia i s’eleva el conhort.
Deslliura
laments amb la clau del somriure;
irisa’t els plors amb el raig de la fe.
Cap reixa
no val si desfàs tu mateixa
les boires que entelen el gaudi serè.
Amada,
cada any és més bella la prada.
Les flors són petites: s’assemblen a tu.
¿No penses
que el prec de les blaves volences
encerta camins que no troba ningú?
Camina:
ja tens esveltesa divina.
Submisa com ets, t’afaiçona l’amor,
i esperes
esclats de vinents primaveres.
Dels cims ens arriba el silenci sonor.
Si els lliris
més blancs han passat pels martiris;
si cal que les moles triturin el blat;
si encara vivim a la casa del Pare
i és certa la nostra millor llibertat,
sant Jordi,
el cant de la pàtria s’acordi,
avui, amb les roses vermelles i els vents.
Diria’s que el goig sepultat en els dies
reneix per la gràcia dels nostres turments.
divendres, 20 d’abril del 2012
Ara que ve Sant Jordi
Ara que ve Sant
Jordi, m’ha agafat per la nostàlgia i me n’he anat a buscar un llibret
minúscul, d’aquells que publicava l’Editorial Selecta fa un munt d’anys, i que
es titula Llibre de Sant Jordi. És
una recopilació de textos en prosa i en vers sobre Sant Jordi, obra del Miquel
Dolç, que llavors vivia a Osca segons explica en el pròleg, i que em va arribar
a les mans quan tenia com a màxim 14 anys. D’aquella època i d’aquella
col·lecció en conservo algun altre, com una antologia de Maragall, la Lluna nova de Tagore i el Tartarí de Tarascó de Daudet.
Dic això dels 14
anys perquè hi he trobat a dins una carta que li vaig escriure des del Seminari
al Salvador Escamilla amb unes quantes preguntes per a una cartellera que
muntàvem uns quants del meu curs, i la carta està datada el 17 d’abril de 1965,
quan jo tenia els esmentats 14 anys. La carta conté les respostes de
l’Escamilla, escrites a mà, molt breus, però que en tot cas denoten un notable
respecte per aquells marrecs que gosàvem empipar-lo preguntant-li coses com
l’edat que tenia, per què es dedicava a la cançó, com veia la situació de la
naixent nova cançó catalana, i quines cançons li agradaven més…
M’imagino, en
definitiva, que el llibre me’l vaig comprar pel Sant Jordi d’aquell any, i que
quan em van arribar les respostes enviades poc després de la diada, jo devia
estar llegint-me el llibre i devia guardar la carta a dins, després, segur, de
passar les respostes en net i penjar-les a la cartellera.
I bé, vist el
llibre, i vista la carta, em faig novament conscient d’una cosa que fa de bon
recordar. I és que, realment, el Seminari Menor era un lloc on ens estimulaven,
com en pocs altres llocs es devia fer en aquelles èpoques, l’interès pel món,
per la cultura, per la llengua catalana, i ens animaven a tenir iniciatives i a
tirar-les endavant, i no ens vigilaven gaire més del que era raonable…
El que no sé és com
devia arribar-me el llibre. En el de Maragall hi posa que és de Reis, però
aquest no ho sé. Perquè no em sembla que poguéssim anar a comprar-los a
Barcelona… Potser el vaig demanar a casa i me’l van comprar. Quina llàstima de
mala memòria.
En fi. D’aquest
llibre de Sant Jordi em va quedar gravada una poesia de Bertran i Oriola que
demà o demà passat transcriuré aquí.
Bones vigílies de
Sant Jordi!
.
dilluns, 16 d’abril del 2012
Eurovegas, la ciutat sobre la sorra
Transcric aquí l’editorial que hem publicat aquest mes a
la revista “Viladecans Punt de Trobada”, que és una revista que fem aquí i que
s’envia per correu electrònic.
En
el moment d’escriure aquestes ratlles, no sabem encara quin serà l’emplaçament
d’aquesta mena de parc temàtic per a adults, basat en el joc, i vinculat a la
prostitució, a la droga i al consum desaforat, que es diu Eurovegas i que
recorda ben bé aquella òpera de Bertold Brecht, amb música de Kurt Weill, que
es deia Ascens i caiguda de la ciutat de Mahagonny. Però sigui quina
sigui la decisió, s’han posat ja en evidència dues qüestions importants:
1. Els valors
econòmics, socials i polítics que han portat a la crisi (l’especulació
financera, la construcció desvinculada a la necessitat real d’habitatge, el
desequilibri territorial, la dependència d’altri, la immediatesa del
guany, la desregulació del capital, la
progressiva desigualtat social) continuen sent el punt de referència dels qui
governen en contra de tota sensatesa.
2. Un projecte
d’aquestes dimensions, que afecta l’entorn immediat de la zona més poblada de
Catalunya, i que inclou modificacions legals discriminatòries i
inconstitucionals, es planifica i es
negocia al marge de la població que se’n
veurà afectada, deslegitimant així el sistema democràctic, un sistema que es
troba en el punt més baix de participació real i de prestigi des de la
transició.
Molta gent viu amb
angoixa l’atur i la precarietat econòmica. La reforma laboral i la retallada
dels serveis públics estan destruint molts llocs de treball, amb el vist-i-plau
d’uns governs europeus que continuen emmirallats amb el lliure mercat com a déu
salvador de l’economia dels més forts. Però Eurovegas es vol construir sobre la
sorra del delta, i sobre la sorra de la precarietat i de la dependència d’un
personatge tan tèrbol com Sheldon Adelson.
Des del Punt de Trobada apostem per l’economia
solidària (de servei a les persones, basada en la redistribució i en la
solidaritat, també entre pobles). Per aquests motius, i per uns quants més, la
nostra publicació s’ha adherit al manifest elaborat per la Plataforma Aturem Eurovegas.
diumenge, 8 d’abril del 2012
Bona Pasqua!
I Déu eixugarà
totes les llàgrimes dels seus ulls,
i la mort ja no
existirà,
ni tampoc plors, ni
crits, ni penes no existiran més…
(Apocalipsi
21,4)
divendres, 6 d’abril del 2012
El mal que hem fet, i l'entrada en la vida de Déu
La mort del meu pare és la mort que més directament he viscut en tota la
meva vida. L’he viscut a poc a poc, mastegant-la a miquetes. I, com que, com ja
vaig explicar, la relació amb ell no va ser fàcil, m’ha fet pensar en el que
significa passar, de la nostra vida en aquest món, més o menys marcada pel mal,
a la vida eterna que és la vida de Déu, la vida sense mal.
Avui, Divendres Sant, els cristians celebrem que Jesús va ensenyar-nos qui era Déu i
quina mena de vida ens proposava Déu. I que, per ser fidel a aquest ensenyament, va
morir a la creu. Nosaltres creiem que, en efecte, la proposta de Jesús és
autèntica, és allò que ell (o la comunitat cristiana) en deia “la veritat”. I
creiem que aquesta fidelitat ha esdevingut, per a ell i per a nosaltres, vida
per sempre en Déu.
Però el fet és que la nostra vida no és ben bé tal com Jesús va ensenyar.
Hi quedem molt lluny. Uns més lluny i uns altres no tant, però en tot cas hi
quedem. I, ni que sigui només per respecte a la nostra condició de persones
responsables dels seus actes, el pas a la vida de Déu no pot ser automàtic, com
si fóssim criatures que no tenen cap responsabilitat d’allò que han fet.
Aquesta consideració ha donat peu, en la tradició catòlica, a la idea del
Purgatori, que és una idea que té sentit, però que s’ha convertit en un dogma o
mite més o menys fantasiós i que a hores d’ara no ens diu gran cosa.
Però aquests dies, pensant en la complexa conjunció entre la nostra vida,
la nostra mort, i el nostre pas a la vida de Déu, se m’ha fet molt evident que
hi ha d’haver com un pas intermig. I penso que aquest pas és que, en el moment
en què ens morim, ens fem conscients i veiem amb tota claredat i amb sinceritat
absoluta, sense poder-nos-ho amagar perquè davant Déu no es pot amagar res, del
mal que hem fet en tota la nostra vida. El mal als altres, sobretot. I, també,
aquest mal que consisteix a deixar de fer el bé que hauríem d’haver fet.
I això deu ser el Purgatori. El reconèixer, i lamentar amb tota la intensitat,
molt fondament, i avergonyir-se, de tot allò que ens ha portat lluny de “la
veritat”. M’imagino que això deu ser una experiència duríssima, però alhora
decisivament alliberadora, que ens fa persones capaces de viure ja amb Déu. Per
als que més lluny han estat de “la veritat”, és a dir, pels que han viscut fent
mal als altres, condemnant els pobres a
la misèria i aprofitant-se del nom de Déu per als seus propis interessos, l’experiència
serà immensament més dura. Però jo crec que aquest pas alliberador pot existir
per a tothom, per malvat que hagi estat.
És clar que, amb aquest plantejament, sempre hi haurà qui digui que, per
tant, un pot viure la vida com li doni la gana i sense pietat envers als altres
perquè al final tot s’arregla. Sí, és clar que pot haver-hi qui pensi així.
Però si un no vol ser persona, què hi farem… I si amb la seva actuació
traspassa els límts de la decència cívica, serà cosa de tenir unes lleis que el
frenin, que sovint aquestes lleis no hi són: només cal veure la impunitat amb què
actuen els traficants d’armes, i fins i tot com s’enriqueixen els governs amb
aquest tràfic indigne…
Bé, a mi em sembla que tot això que he dit no és cap bestiesa. I en tot
cas, és una reflexió que tenia ganes de deixar escrita i compartir amb qui
tingui ganes de llegir-se-la…
dilluns, 2 d’abril del 2012
Aquesta matinada s'ha mort el meu pare
Les previsions d’ahir s’han complert, i aquesta matinada, a les 4, el meu
pare s’ha mort. La Mercè estava amb ell, i diu que ha sentit com se li alentia
el ritme de respiració i després deixava de respirar. Ha mort tranquil.
Ara la Mercè és Oviedo, a buscar el meu germà, el Jordi, que era allà
passant-hi la Setmana Santa amb un grup de discapacitats. A veure com s’ho
prendrà, ja que la relació amb el seu pare s’havia fet molt difícil els últims
temps que va viure amb ell, tots dos sols, després de la mort de la meva mare. Aquest
matí parlàvem amb la Mercè que sort que vam prendre la decisió d’endur-nos-el a
viure amb nosaltres aviat farà dos anys, i sort que vam fer els passos perquè
jo fos oficialment el seu tutor. Si no, ara tot seria complicadíssim…
Demà serem al tanatori i dimecres a les 9,30 celebrarem la missa d’enterrament.
Gràcies a tots els que al
llarg d’aquests darrers temps us heu interessat per ell i per nosaltres.
I un desig: Que visqui amb Déu!
diumenge, 1 d’abril del 2012
El meu pare s'està morint
Ara sí que em sembla que som al final. La Mercè ja va explicar divendres
passat al seu bloc, mosquiticamell.blogspot.com, la complicada gestió mèdica
(per dir-ho d’alguna manera) de la situació del meu pare, i el desconcert amb què
l’estem vivint, o sigui que no ho
tornaré a explicar.
Però des d’abans d’ahir les coses són diferents en un aspecte clau. El meu
pare ha estat sempre un home distant, molt poc capaç d’expressar sentiments, i
la relació dels fills amb ell sempre ens ha estat complicada. Un home molt
religiós, en el sentit de ser molt fidel a les pràctiques i a les lleis
religioses, i també molt disposat a col·laborar en les coses d’Església, però
que no deixava veure per on circulava, a nivell íntim, la seva fe.
Però abans d’ahir al vespre, quan me’n vaig anar de l’hospital i li vaig
agafar la mà, em va dir: “Prega per mi”. És el primer cop que li sentia, en
tota la meva vida, una cosa així. I ahir va anar més enllà. Al migdia va tenir
un ofec que semblava definitiu. Van aturar-l’hi, i el van sedar. Va passar-se tota la tarda adormit, fins que
cap a les 7 va obrir els ulls, em va veure, em va fer acostar i em va dir:
“Aquest migdia he tingut un atac de cor. Això ja és el final. És la voluntat de
Déu i jo l’accepto. Despedeix-me de tothom”. Jo vaig explicar-li que no era un
atac de cor, però em va mirar amb cara de dir: “¿I quina importància té, saber
el que he tingut?”. I es va tornar a adormir.
Avui ja ens han dit que, realment, som al final, però que el meu pare és
molt fort i per tant no saben quan pot durar la situació actual. Però he de dir
que m’alegro molt d’haver-li pogut sentir al meu pare aquestes paraules. I
penso que, en la línia del que expressava tan esplèndidament el Jordi Orobitg a
l’homilia de l’enterrament de mossèn Jesús Huguet, la vida eterna deu ser un
magnífic lloc de trobament d’experiències i vivències que en aquesta vida no
s’han pogut trobar. És el que jo espero.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)