Eurovegas: el PSC no és que calli, és que aplaudeix

Deia jo abans d’ahir que mentre Convergència ens està venent a aquest personatge anomenat Sheldon Adelson que entre altres coses és el principal suport del candidat de més extrema dreta del Partit Republicà dels Estats Units, el PSC callava. Ingenu de mi. No, no calla. Ahir, al Parlament, el PSC va donar suport a aquest projecte insensat. Quina tristesa. ¿Que s’han begut l’enteniment?

Eurovegas: Convergència ens ven, i el PSC calla

Ahir el Josep Ramoneda deia en un article del País una cosa que ja fa dies que penso i que m’angoixa: que des que el conseller Recoder va tornar de Las Vegas dient que hi havia obstacles probablement insalvables per col·locar aquí la barbaritat de l’Eurovegas, s’ha produït un absolut silenci, i això no presagia res de bo. Que ara qui es mou és el conseller Mena –el personatge més inquietant del govern, afegeixo jo–, i que qualsevol dia ens trobarem Eurovegas al mig de la zona més poblada de Catalunya, contaminant-ho tot i destruint-ho tot, i el mal serà irreversible.

A mi també m’ho sembla. I no entenc gens a Convergència, a la gent honesta de Convergència, que n’hi ha molta. ¿Però que no ho veuen? Els que vivim aquí, no sé jo si haurem d’acabar plantejant-nos marxar, si podem. ¿Com es pot viure al costat d’un monstre com aquest que volen col·locar-nos? Només cal pensar en la congestió permanent que significarà, en el soroll, en les llums fent pampallugues nit i dia i ficant-se dintre les cases… Al mig del desert de Nevada allò queda com una illa, desastrosa, sens dubte, però que no fa malbé tot el voltant. Aquí no. Aquí ens faran viure al costat d’una mena d’abocador. I amb la gentada que vindrà buscant oportunitats (de tot tipus), això serà un aparador de misèria. ¿De veritat aquesta és la Catalunya estil Massachussets que diu que vol l’Artur Mas? ¿Com es pot tenir tan poc senderi?

I una altra cosa. Eurovegas serà un instrument descatalanitzador imparable. ¿Hi veurem alguna paraula en català, en tot el complex? ¿Aquesta és la transició nacional cap a la sobirania plena?

No ho sé, no entenc com la gent honesta de Convergència permet això. I tampoc no sé com és que el PSC calla. ¿Tan feble se sent que no es veu capaç d’explicar el disbarat que és això, i que créixer d’aquesta manera és fer-nos malbé la vida de tots? ¿Els alcaldes de Viladecans i de Sant Boi creuen que els diners que això pugui significar per als seus municipis compensa el mal i la destrucció que portarà? Em ve al cap la imatge de gent passejant pels carrers del meu poble sense saber què fer, gent que ha vingut buscant feina i no n’ha trobat… ¿Per què no diu res el PSC? Ara que el Pere Navarro diu que han de fer una oposició més clara, aquest és, sens dubte, un magnífic tema, i molts els ho agrairem.

I una última pregunta: ¿Per què no diu res l’Església? No són precisament valors cristians el que això ens aportarà, sinó tota mena d’antivalors… 

El màrtir sant Jordi

Per Sant Jordi cada any em resulta especialment curiós i intrigant que els rànquings de llibres més venuts que tanta gràcia fan als mitjans de comunicació no incloguin mai la llista absoluta de llibres més venuts. Sempre van dividits: català i castellà, ficció i no ficció. No hi ha manera de saber el que a mi realment m’agradaria saber: quin és el llibre més venut de la diada, i quin el segon, i quin el tercer.... Deuen ser complicats interssos comercials, o polítics, o tots dos alhora, els que ho impedeixen. O sigui que què hi farem.

Però, independentment d’aquesta curiositat,  el que és sí que cal dir es que la diada de Sant Jordi és realment una gran cosa, que ha arrelat i ha aconseguit un molt bon espai en la vida col·lectiva, i que, de moment, no està gaire espatllada per ningú. Esperem que pugui continuar així, com una gran festa cívica, que fa cultura, i fa proximitat, i fa estimació, i fa ciutadania, i fa país d’una manera molt assumible per tothom. Que duri!

Aquí al darrere de tot plegat, però, em sembla que el que queda més malparat és el protagonista, almenys nominal, de la diada, és a dir, aquell màrtir tan desconegut que es deia Jordi i del qual tan poques coses podem dir: que segurament era de Capadòcia, a la Turquia actual; que segurament va morir a Lidda, a Palestina; que segurament va patir martiri al segle III; i que ben aviat va assolir una gran popularitat a l’Orient fins a rebre el sobrenom d’“el Gran Màrtir”. I, després d’això, que cap al segle VII va començar a ser conegut a Occident, i que el seu esclat va venir gràcies als croats, que en van fer el model de cavaller cristià. I després, totes les llegendes més o menys simpàtiques... A Catalunya i Aragó van agafar-lo com a patró a l’edat mitjana, i d’ell en va quedar només el que és pura llegenda, i el patriotisme que primer va ser de reconquesta contra els àrabs i després un altre patriotisme més imprecís que, tanmateix, s’ha anat diluïnt força perquè l’Onze de Setembre dóna més de si.

Amb tot això, resulta que la festa cristiana de Sant Jordi no sé jo si té ja gaire consistència. Perquè el màrtir real està, de fet, oblidat, i el mite construït sobre ell no s’aguanta per enlloc. Si el comparem amb l’altre patronatge, el de la Mare de Déu de Montserrat, no hi ha color: la Mare de Déu de Montserrat, a més de tot de sentiments més o menys nacionals, suscita devoció en molts creients; sant Jordi, en canvi, em sembla que en suscita ben poca. I llavors, quan un veu la missa de cada any a la Generalitat,  amb tota la solemnitat cardenalícia, un es pregunta a qui celebrem i què honorem, perquè dubto que ningú pensi gaire en aquell Jordi màrtir dels primers temps que és l’únic que mereixeria ser celebrat i honorat amb una missa, i en un lloc més adequat que enmig de les autoritats que són allà per celebrar no sé quina cosa però que en tot cas segur que poc té a veure amb el pobre sant.

A mi m’agradaria que recuperéssim el màrtir sant Jordi, i que recordéssim que els màrtirs ho van ser perquè no se sotmetien als designis de l’imperi i de l’emperador:  que no els acceptaven com a amos absoluts de les vides de tothom... I que això ho visquéssim en l’ambient festiu d’un dia que ajuda a afermar una colla de valors que prou falta ens fan...

El Sant Jordi de Bertran i Oriola

Com deia ahir, la nostàlgia m’ha fet recuperar el Llibre de Sant Jordi que va preparar Miquel Dolç des d’Osca estant, on des de l’any 1943 feia de catedràtic d’institut de l’assignatura de llengua i literatura llatina. Ahir, quan vaig explicar que Miquel Dolç escrivia des d’Osca, no sabia què hi feia allà, Ara ho he sabut. I, llegint-me el pròleg, veig que, almenys en aquelles èpoques, la festa de Sant Jordi hi era molt celebrada, en aquella capital aragonesa.

El poema que transcric és titula Sant Jordi i és de Manuel Bertran i Oriola, un poeta nascut l’any 1901 a Cardona però que ben aviat va anar a viure a Barcelona, a Gràcia. Tota la vida va treballar d’administratiu als Tallers Vulcano. Va formar part del nucli que rondava entorn de Maurici Serrahima, tant abans de la guerra com després, un nucli de conviccions catòliques, catalanistes i democràtiques. La major part de la seva poesia és de tema religiós, i  vull mirar d’entrar-hi una mica més, perquè em sembla que val força la pena. Va morir a Barcelona l’any 1976.

El poema aquest que transcric aquí se’m va quedar gravat a dins des que vaig llegir-lo als meus 14 anys, i ara, en tornar a repassar-lo, m’ha continuat agradant. És una poesia que em sortiria de definir com a petita, plena de pau, amable, però alhora sòlida, ben travada. Algunes frases llegides ara grinyolen una mica, però Déu n’hi do. Amb aquest poema l’autor va guanyar l’accèssit a l’Englantina d’Or dels Jocs Florals de 1936, o sigui que és escrit en una època convulsa, i això sens dubte que es reflecteix en el text, tot i que jo no gosaria precisar exactament el sentit de les referències que hi pugui haver. A destacar, també, els ressons de sant Joan de la Creu. I m’encanta un vers en especial: “Amada, cada any és més bella la prada. Les flors són petites: s’assemblen a tu”. En fi, que aquí el teniu. Bon Sant Jordi!

Sant Jordi

Sant Jordi,

el cant de la pàtria s’acordi,

avui, amb les roses vermelles i els vents.

Diria’s

que el goig sepultat en els dies

reneix per la glòria dels vostres turments.

I encara

l’encens de l’abril fa més clara,

enfront de les aigües mogudes d’un llac,

la pura

temor de la dolça figura

que sap la imminent escomesa del drac.

Temença,

on és la virtut que et defensa?

Veuràs, tremolosa, l’abisme del mal?

L’oracle

vol plors ignorants de miracle:

el monstre cobeja l’alè virginal.

Sols resta

per tu l’esperança celeste.

Escolta els renills del cavall mai no vist.

El guia

l’heroic cavaller que fa via

duent el pacífic missatge de Crist.

Donzella,

el sol no t’apaga l’estrella:

quan l’alba s’acluca es desvetlla en el cor. Esguarda:

pel fons de la teva basarda

apunta la joia i s’eleva el conhort.

Deslliura

laments amb la clau del somriure;

irisa’t els plors amb el raig de la fe.

Cap reixa

no val si desfàs tu mateixa

les boires que entelen el gaudi serè.

Amada,

cada any és més bella la prada.

Les flors són petites: s’assemblen a tu.

¿No penses

que el prec de les blaves volences

encerta camins que no troba ningú?

Camina:

ja tens esveltesa divina.

Submisa com ets, t’afaiçona l’amor,

i esperes

esclats de vinents primaveres.

Dels cims ens arriba el silenci sonor.

Si els lliris

més blancs han passat pels martiris;

si cal que les moles triturin el blat;

si encara vivim a la casa del Pare

i és certa la nostra millor llibertat,

sant Jordi,

el cant de la pàtria s’acordi,

avui, amb les roses vermelles i els vents.

Diria’s que el goig sepultat en els dies

reneix per la gràcia dels nostres turments.

Ara que ve Sant Jordi

Ara que ve Sant Jordi, m’ha agafat per la nostàlgia i me n’he anat a buscar un llibret minúscul, d’aquells que publicava l’Editorial Selecta fa un munt d’anys, i que es titula Llibre de Sant Jordi. És una recopilació de textos en prosa i en vers sobre Sant Jordi, obra del Miquel Dolç, que llavors vivia a Osca segons explica en el pròleg, i que em va arribar a les mans quan tenia com a màxim 14 anys. D’aquella època i d’aquella col·lecció en conservo algun altre, com una antologia de Maragall, la Lluna nova de Tagore i el Tartarí de Tarascó de Daudet.

Dic això dels 14 anys perquè hi he trobat a dins una carta que li vaig escriure des del Seminari al Salvador Escamilla amb unes quantes preguntes per a una cartellera que muntàvem uns quants del meu curs, i la carta està datada el 17 d’abril de 1965, quan jo tenia els esmentats 14 anys. La carta conté les respostes de l’Escamilla, escrites a mà, molt breus, però que en tot cas denoten un notable respecte per aquells marrecs que gosàvem empipar-lo preguntant-li coses com l’edat que tenia, per què es dedicava a la cançó, com veia la situació de la naixent nova cançó catalana, i quines cançons li agradaven més…

M’imagino, en definitiva, que el llibre me’l vaig comprar pel Sant Jordi d’aquell any, i que quan em van arribar les respostes enviades poc després de la diada, jo devia estar llegint-me el llibre i devia guardar la carta a dins, després, segur, de passar les respostes en net i penjar-les a la cartellera.

I bé, vist el llibre, i vista la carta, em faig novament conscient d’una cosa que fa de bon recordar. I és que, realment, el Seminari Menor era un lloc on ens estimulaven, com en pocs altres llocs es devia fer en aquelles èpoques, l’interès pel món, per la cultura, per la llengua catalana, i ens animaven a tenir iniciatives i a tirar-les endavant, i no ens vigilaven gaire més del que era raonable…

El que no sé és com devia arribar-me el llibre. En el de Maragall hi posa que és de Reis, però aquest no ho sé. Perquè no em sembla que poguéssim anar a comprar-los a Barcelona… Potser el vaig demanar a casa i me’l van comprar. Quina llàstima de mala memòria.

En fi. D’aquest llibre de Sant Jordi em va quedar gravada una poesia de Bertran i Oriola que demà o demà passat transcriuré aquí.

Bones vigílies de Sant Jordi!

.

Eurovegas, la ciutat sobre la sorra

Transcric aquí l’editorial que hem publicat aquest mes a la revista “Viladecans Punt de Trobada”, que és una revista que fem aquí i que s’envia per correu electrònic.

En el moment d’escriure aquestes ratlles, no sabem encara quin serà l’emplaçament d’aquesta mena de parc temàtic per a adults, basat en el joc, i vinculat a la prostitució, a la droga i al consum desaforat, que es diu Eurovegas i que recorda ben bé aquella òpera de Bertold Brecht, amb música de Kurt Weill, que es deia Ascens i caiguda de la ciutat de Mahagonny. Però sigui quina sigui la decisió, s’han posat ja en evidència dues qüestions importants:

1. Els valors econòmics, socials i polítics que han portat a la crisi (l’especulació financera, la construcció desvinculada a la necessitat real d’habitatge, el desequilibri territorial, la dependència d’altri, la immediatesa del guany,  la desregulació del capital, la progressiva desigualtat social) continuen sent el punt de referència dels qui governen en contra de tota sensatesa.

2. Un projecte d’aquestes dimensions, que afecta l’entorn immediat de la zona més poblada de Catalunya, i que inclou modificacions legals discriminatòries i inconstitucionals,  es planifica i es negocia  al marge de la població que se’n veurà afectada, deslegitimant així el sistema democràctic, un sistema que es troba en el punt més baix de participació real i de prestigi des de la transició.

Molta gent viu amb angoixa l’atur i la precarietat econòmica. La reforma laboral i la retallada dels serveis públics estan destruint molts llocs de treball, amb el vist-i-plau d’uns governs europeus que continuen emmirallats amb el lliure mercat com a déu salvador de l’economia dels més forts. Però Eurovegas es vol construir sobre la sorra del delta, i sobre la sorra de la precarietat i de la dependència d’un personatge tan tèrbol com Sheldon Adelson.

Des del Punt de Trobada apostem per l’economia solidària (de servei a les persones, basada en la redistribució i en la solidaritat, també entre pobles). Per aquests motius, i per uns quants més, la nostra publicació s’ha adherit al manifest elaborat per  la Plataforma Aturem Eurovegas.

Bona Pasqua!

I Déu eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls,

i la mort ja no existirà,

ni tampoc plors, ni crits, ni penes no existiran més…

                                  (Apocalipsi 21,4)

El mal que hem fet, i l'entrada en la vida de Déu

La mort del meu pare és la mort que més directament he viscut en tota la meva vida. L’he viscut a poc a poc, mastegant-la a miquetes. I, com que, com ja vaig explicar, la relació amb ell no va ser fàcil, m’ha fet pensar en el que significa passar, de la nostra vida en aquest món, més o menys marcada pel mal, a la vida eterna que és la vida de Déu, la vida sense mal.

Avui, Divendres Sant, els cristians celebrem que Jesús va ensenyar-nos qui era Déu i quina mena de vida ens proposava Déu. I que, per ser fidel a aquest ensenyament, va morir a la creu. Nosaltres creiem que, en efecte, la proposta de Jesús és autèntica, és allò que ell (o la comunitat cristiana) en deia “la veritat”. I creiem que aquesta fidelitat ha esdevingut, per a ell i per a nosaltres, vida per sempre en Déu.

Però el fet és que la nostra vida no és ben bé tal com Jesús va ensenyar. Hi quedem molt lluny. Uns més lluny i uns altres no tant, però en tot cas hi quedem. I, ni que sigui només per respecte a la nostra condició de persones responsables dels seus actes, el pas a la vida de Déu no pot ser automàtic, com si fóssim criatures que no tenen cap responsabilitat d’allò que han fet.

Aquesta consideració ha donat peu, en la tradició catòlica, a la idea del Purgatori, que és una idea que té sentit, però que s’ha convertit en un dogma o mite més o menys fantasiós i que a hores d’ara no ens diu gran cosa.

Però aquests dies, pensant en la complexa conjunció entre la nostra vida, la nostra mort, i el nostre pas a la vida de Déu, se m’ha fet molt evident que hi ha d’haver com un pas intermig. I penso que aquest pas és que, en el moment en què ens morim, ens fem conscients i veiem amb tota claredat i amb sinceritat absoluta, sense poder-nos-ho amagar perquè davant Déu no es pot amagar res, del mal que hem fet en tota la nostra vida. El mal als altres, sobretot. I, també, aquest mal que consisteix a deixar de fer el bé que hauríem d’haver fet.

I això deu ser el Purgatori. El reconèixer, i lamentar amb tota la intensitat, molt fondament, i avergonyir-se, de tot allò que ens ha portat lluny de “la veritat”. M’imagino que això deu ser una experiència duríssima, però alhora decisivament alliberadora, que ens fa persones capaces de viure ja amb Déu. Per als que més lluny han estat de “la veritat”, és a dir, pels que han viscut fent mal als altres, condemnant els pobres  a la misèria i aprofitant-se del nom de Déu per als seus propis interessos, l’experiència serà immensament més dura. Però jo crec que aquest pas alliberador pot existir per a tothom, per malvat que hagi estat.

És clar que, amb aquest plantejament, sempre hi haurà qui digui que, per tant, un pot viure la vida com li doni la gana i sense pietat envers als altres perquè al final tot s’arregla. Sí, és clar que pot haver-hi qui pensi així. Però si un no vol ser persona, què hi farem… I si amb la seva actuació traspassa els límts de la decència cívica, serà cosa de tenir unes lleis que el frenin, que sovint aquestes lleis no hi són: només cal veure la impunitat amb què actuen els traficants d’armes, i fins i tot com s’enriqueixen els governs amb aquest tràfic indigne…

Bé, a mi em sembla que tot això que he dit no és cap bestiesa. I en tot cas, és una reflexió que tenia ganes de deixar escrita i compartir amb qui tingui ganes de llegir-se-la…

Aquesta matinada s'ha mort el meu pare

  

Les previsions d’ahir s’han complert, i aquesta matinada, a les 4, el meu pare s’ha mort. La Mercè estava amb ell, i diu que ha sentit com se li alentia el ritme de respiració i després deixava de respirar. Ha mort tranquil.

Ara la Mercè és Oviedo, a buscar el meu germà, el Jordi, que era allà passant-hi la Setmana Santa amb un grup de discapacitats. A veure com s’ho prendrà, ja que la relació amb el seu pare s’havia fet molt difícil els últims temps que va viure amb ell, tots dos sols, després de la mort de la meva mare. Aquest matí parlàvem amb la Mercè que sort que vam prendre la decisió d’endur-nos-el a viure amb nosaltres aviat farà dos anys, i sort que vam fer els passos perquè jo fos oficialment el seu tutor. Si no, ara tot seria complicadíssim…

Demà serem al tanatori i dimecres a les 9,30 celebrarem la missa d’enterrament. Gràcies a tots els que al llarg d’aquests darrers temps us heu interessat per ell i per nosaltres.

I un desig: Que visqui amb Déu!

El meu pare s'està morint

Ara sí que em sembla que som al final. La Mercè ja va explicar divendres passat al seu bloc, mosquiticamell.blogspot.com, la complicada gestió mèdica (per dir-ho d’alguna manera) de la situació del meu pare, i el desconcert amb què l’estem vivint, o sigui que no  ho tornaré a explicar.

Però des d’abans d’ahir les coses són diferents en un aspecte clau. El meu pare ha estat sempre un home distant, molt poc capaç d’expressar sentiments, i la relació dels fills amb ell sempre ens ha estat complicada. Un home molt religiós, en el sentit de ser molt fidel a les pràctiques i a les lleis religioses, i també molt disposat a col·laborar en les coses d’Església, però que no deixava veure per on circulava, a nivell íntim, la seva fe.

Però abans d’ahir al vespre, quan me’n vaig anar de l’hospital i li vaig agafar la mà, em va dir: “Prega per mi”. És el primer cop que li sentia, en tota la meva vida, una cosa així. I ahir va anar més enllà. Al migdia va tenir un ofec que semblava definitiu. Van aturar-l’hi, i el van sedar.  Va passar-se tota la tarda adormit, fins que cap a les 7 va obrir els ulls, em va veure, em va fer acostar i em va dir: “Aquest migdia he tingut un atac de cor. Això ja és el final. És la voluntat de Déu i jo l’accepto. Despedeix-me de tothom”. Jo vaig explicar-li que no era un atac de cor, però em va mirar amb cara de dir: “¿I quina importància té, saber el que he tingut?”. I es va tornar a adormir.

Avui ja ens han dit que, realment, som al final, però que el meu pare és molt fort i per tant no saben quan pot durar la situació actual. Però he de dir que m’alegro molt d’haver-li pogut sentir al meu pare aquestes paraules. I penso que, en la línia del que expressava tan esplèndidament el Jordi Orobitg a l’homilia de l’enterrament de mossèn Jesús Huguet, la vida eterna deu ser un magnífic lloc de trobament d’experiències i vivències que en aquesta vida no s’han pogut trobar. És el que jo espero.