dimarts, 24 d’abril del 2012

El màrtir sant Jordi




Per Sant Jordi cada any em resulta especialment curiós i intrigant que els rànquings de llibres més venuts que tanta gràcia fan als mitjans de comunicació no incloguin mai la llista absoluta de llibres més venuts. Sempre van dividits: català i castellà, ficció i no ficció. No hi ha manera de saber el que a mi realment m’agradaria saber: quin és el llibre més venut de la diada, i quin el segon, i quin el tercer.... Deuen ser complicats interssos comercials, o polítics, o tots dos alhora, els que ho impedeixen. O sigui que què hi farem.
Però, independentment d’aquesta curiositat,  el que és sí que cal dir es que la diada de Sant Jordi és realment una gran cosa, que ha arrelat i ha aconseguit un molt bon espai en la vida col·lectiva, i que, de moment, no està gaire espatllada per ningú. Esperem que pugui continuar així, com una gran festa cívica, que fa cultura, i fa proximitat, i fa estimació, i fa ciutadania, i fa país d’una manera molt assumible per tothom. Que duri!
Aquí al darrere de tot plegat, però, em sembla que el que queda més malparat és el protagonista, almenys nominal, de la diada, és a dir, aquell màrtir tan desconegut que es deia Jordi i del qual tan poques coses podem dir: que segurament era de Capadòcia, a la Turquia actual; que segurament va morir a Lidda, a Palestina; que segurament va patir martiri al segle III; i que ben aviat va assolir una gran popularitat a l’Orient fins a rebre el sobrenom d’“el Gran Màrtir”. I, després d’això, que cap al segle VII va començar a ser conegut a Occident, i que el seu esclat va venir gràcies als croats, que en van fer el model de cavaller cristià. I després, totes les llegendes més o menys simpàtiques... A Catalunya i Aragó van agafar-lo com a patró a l’edat mitjana, i d’ell en va quedar només el que és pura llegenda, i el patriotisme que primer va ser de reconquesta contra els àrabs i després un altre patriotisme més imprecís que, tanmateix, s’ha anat diluïnt força perquè l’Onze de Setembre dóna més de si.
Amb tot això, resulta que la festa cristiana de Sant Jordi no sé jo si té ja gaire consistència. Perquè el màrtir real està, de fet, oblidat, i el mite construït sobre ell no s’aguanta per enlloc. Si el comparem amb l’altre patronatge, el de la Mare de Déu de Montserrat, no hi ha color: la Mare de Déu de Montserrat, a més de tot de sentiments més o menys nacionals, suscita devoció en molts creients; sant Jordi, en canvi, em sembla que en suscita ben poca. I llavors, quan un veu la missa de cada any a la Generalitat,  amb tota la solemnitat cardenalícia, un es pregunta a qui celebrem i què honorem, perquè dubto que ningú pensi gaire en aquell Jordi màrtir dels primers temps que és l’únic que mereixeria ser celebrat i honorat amb una missa, i en un lloc més adequat que enmig de les autoritats que són allà per celebrar no sé quina cosa però que en tot cas segur que poc té a veure amb el pobre sant.
A mi m’agradaria que recuperéssim el màrtir sant Jordi, i que recordéssim que els màrtirs ho van ser perquè no se sotmetien als designis de l’imperi i de l’emperador:  que no els acceptaven com a amos absoluts de les vides de tothom... I que això ho visquéssim en l’ambient festiu d’un dia que ajuda a afermar una colla de valors que prou falta ens fan...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada