Quina consulta?

L’altre dia, Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural, deia que era necessari accelerar el procés sobiranista, donada la greu situació que viu Catalunya, i s’inclinava per fer una consulta més que no pas una proclamació unilateral de la independència. El motiu era que la consulta faria més impacte a Europa que la proclamació unilateral.

Per la seva banda, Oriol Junqueras, president d’Esquerra Republicana, ja fa temps que diu que cal anar de pressa amb el tema de la independència, pels mateixos motius que Muriel Casals, i demana igualment una consulta en la qual, diu ell, l’important no és com es faci sinó el resultat que tingui. Vol dir, suposo, que encara que sigui una consulta amb valor jurídic discutible, si queda clar que la població vol la independència, ningú no s’hi podrà negar. I entre aquest ningú suposo que es deu referir especialment als països que haurien de reconèixer aquesta independència.

Jo, francament, no veig que la situació catalana sigui més greu que la dels països del nostre entorn. Però, al marge d’això, el que em sorprèn és que unes persones amb prou coneixements polítics com són aquestes dues, puguin afirmar que els països europeus o de més enllà donaran valor a una consulta feta ara de pressa, és a dir, feta sense que el govern espanyol hi estigui d’acord. Una consulta així, que no comporta, per tant, valor jurídic vinculant per a l’estat espanyol, no té cap significat per saber si els catalans volem la independència d’Espanya o no. Per dos motius:

El primer, perquè a aquesta mena de consulta hi anirien a votar, bàsicament, els que volen la independència. Als que no la volem, participar d’un acte d’aquest tipus no ens motivarà gaire. Per mobilitzar-nos a dir que no, caldria que en la consulta s’hi jugués realment la possibilitat que Catalunya fos independent en funció del resultat.

I el segon motiu és que, dels que vagin a votar que sí, n’hi haurà una bona part que s’ho pensaria força més si el resultat de la consulta hagués de tenir conseqüències efectives. Si no en té, molts votaran més aviat com a expressió del seu rebuig a la manera com l’estat tracta Catalunya o altres motius similars, i no perquè realment vulguin la independència.

Els estats europeus això ho saben perfectament, i estic segur que Muriel Casals i Oriol Junqueras també. O sigui que, si volen de veritat la independència, el que han de fer és lluitar per aconseguir un referèndum acordat amb l’estat espanyol. Si no, tot plegat és fer volar coloms i enganyar la gent.

I encara una última cosa. Ja sé que, davant tot això, els independentistes convençuts em diran: “L’estat espanyol mai no voldrà un referèndum així. I si no el vol, què hem de fer? Aguantar-nos?” Doncs no ho sé. Jo, per exemple, voldria la nacionalització de la banca, i mai no se m’acudirà muntar pel meu compte una consulta sobre aquest tema, perquè no serviria de res. Fer ara una consulta sobre la independència sense que l’estat espanyol hi estigui d’acord podrà servir per fer ambient i pressió. Però que no pretenguin fer-nos creure que serà representativa del que pensem els catalans…

El deute de l’estat espanyol amb Catalunya

Des del punt de vista dels plantejaments polítics, he de dir que actualment comparteixo poques coses amb Esquerra Republicana. Però n’hi ha una, que considero fonamental, que tinc la sensació que només la diuen els d’Esquerra. I que em sorprèn profundament que el partit que ens governa, o sigui CiU, no la digui molt més, i que tampoc no la diguin ni el PSC ni ICV.

Em refereixo al deute que l’estat espanyol manté amb la Generalitat de Catalunya, i que és d’una magnitud considerable. Un deute que prové, d’una part, del que diu l’Estatut, que és una llei aprovada per les Corts Espanyoles i que en aquest aspecte no ha estat derogada pel Tribunal Constitucional; i, d’altra part, d’altres compromisos incomplerts per part de l’estat.

Això d’incomplir les lleis i els acords signats és molt greu, perquè fa impossible de gestionar les coses amb seguretat i seriosament. I crec que aquest tipus d’incompliments haurien de ser denunciables davant els tribunals. Però deu ser que no són denunciables, perquè veig que ningú no ho fa. I aleshores un es queda pensant que com pot funcionar cap país d’aquesta manera. Però és clar, si les administracions tampoc no paguen els seus deutes, posem per cas, amb les farmàcies...

Jo no sé quant hi ha de veritat en això que s’anomena tan pomposament l’“espoli fiscal” que suposadament l’estat espanyol exerceix amb Catalunya. I en tot cas, és bastant obvi que cadascú, en coses així, acaba fent-se els números al seu gust. Però els deutes no pagats sí que són irrebatibles i clarament quantificables.

I, si això és així, ¿com és que no hi ha una denúncia col·lectiva per part de tots els partits? ¿Com és que no hi ha una acció col·lectiva? ¿Com és que CiU prefereix barrejar-ho tot i no posar a la llum, de manera individuada, aquest problema tan concret i indiscutible? ¿I com és que el PSC i ICV no en diuen res?

Realment, el problema de manca de seriositat política que aquí es manifesta és molt greu. Perquè, si les administracions públiques poden saltar-se tan alegrement els seus compromisos, ¿qui es fiarà de les tals administracions? I si els partits callen davant d’aquests fets, ¿qui es fiarà dels tals partits? ¿Serà que cadascú prefereix dedicar-se a cultivar els propis interessos de partit abans que pensar en el bé col·lectiu?

Independència? Cada cop em fa menys el pes…

Això és com si em pregunten si vull pujar a l’Everest. Diré que no, per dos motius. El primer, perquè l’objectiu en si m’interessa més aviat poc. No em produeix cap gran emoció pensar en veure els magnífics paisatges que diu que des d’allà es poden contemplar, ni altres atractius similars. I el segon motiu, perquè el patiment que significaria per a mi una aventura d’aquest tipus, no tinc cap ganes de passar-lo.

Doncs amb la independència de Catalunya em passa més o menys igual.

En primer lloc, no em sembla que, tot sumat, la independència sigui gaire avantatjosa. Sí que comportaria clars avantatges a nivell de defensa i promoció de la llengua, però no sé si compensa el cost que aquests avantatges tindrien a nivell de riquesa cultural i de cohesió social. I a nivell econòmic segurament que a llarg termini també tindríem avantatges, però després d’un llarg i dificilíssim camí que vés a saber quan i com podria acabar.

I això em porta al segon motiu. A Europa no els interessa en absolut la independència de Catalunya, i el govern espanyol té potentíssims mitjans per fer descarrilar qualsevol intent en aquest sentit. De manera que, quan sento la florida retòrica de l’Artur Mas, l’Oriol Junqueras o el Francesc Homs, presentant la independència com una cosa que ha de ser òbvia per a tothom i que ha de venir de manera inevitable, però sense cap pla real per fer front als obstacles que la impediran, m’agafen ganes de fugir corrents. A part la repugnància que em produeix aquesta ideologia de l’egoisme nacional que hi ha darrere dels seus plantejaments. I, si us plau, que ningú no em vingui ara amb que tot el que estic dient és fruit del discurs de la por. Que a mi també se’m poden acudir una pila d’adjectius poc agradables per desqualificar els plantejaments independentistes…

I un cop explicat tot això, deixeu-me aclarir una cosa. Crec, com tanta altra gent, que els dirigents espanyols tracten el nostre país, la nació catalana, d’una manera indigna, i això s’ha de combatre amb totes les energies. Però la manera com ho fan els qui ens governen i els qui els donen suport, crec, simplement, que no va enlloc.