En la mort del Joaquim Gomis

Torno a obrir aquest bloc que fa mesos que tinc abandonat, perquè abans d’ahir, dia 21, va morir sobtadament de matinada el Joaquim Gomis, als seus 82 anys. Aquest matí hem celebrat a la parròquia de Sant Just Desvern la missa de l’enterrament i a mi m’ha tocat fer les pregàries. Aquí us les deixo.

1. Fa molts i molts anys, el Joaquim va preparar, a instàncies del Jordi Sans Vila, un fulletó vocacional en el qual destacava aquella frase de Carles de Foucauld: “…amb una confiança infinita, perquè vós sou el meu Pare”. Preguem perquè ara, aquest Pare en qui ell tant va confiar, el rebi en la seva vida per sempre. PREGUEM:

2. Preguem també per la Montse, la seva dona, i preguem igualment per tots aquells que el Joaquim va estimar i que el van estimar. Que el seu bon record els sigui consol i estímul per viure. PREGUEM:

3. Abans d’ahir, algú escrivia que el Joaquim havia trobat en el papa Francesc el Joan XXIII de la seva joventut i que per això ara ja havia pogut cantar el seu “Nunc dimittis”. Preguem pel papa Francesc. Perquè l’Esperit de Déu li doni encert i fortalesa en la seva tasca al servei de l’Església. PREGUEM:

4. El Joaquim va ser una persona clau en la consolidació del Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona, i en les seves publicacions “Missa Dominical” i “Phase”. Preguem per tots els qui treballen al servei de la pastoral litúrgica. Perquè la seva tasca sigui un ajut valuós en el creixement d’una vida cristiana ferma i sòlida en les nostres comunitats. PREGUEM:

5. També abans d’ahir, algú altre definia el Joaquim com “el millor observador de l’actualitat religiosa”. Ho va ser des del principi en les revistes “El Ciervo i “Foc Nou”, ho va ser durant una llarga etapa amb en Joan Llopis al diari “Avui”, i ho era en tants i tants escrits de tota mena. Preguem pels periodistes i els escriptors. Perquè la seva aportació contribueixi a fer una societat més humana i una Església més fidel. PREGUEM: 

6. Preguem finalment per nosaltres, i per tota l’Església, i per tots els homes i dones de bona voluntat. Que, com el Joaquim, siguem persones apassionades per construir un món on tothom pugui viure dignament i en pau, il·luminat per la claror de la mirada amorosa d’aquest Déu que ara, en aquests dies de Nadal, es fa infant petit en els braços de Maria i de Josep a l’estable de Betlem. PREGUEM

Nota final perquè el Joaquim no se m’enfadi, ell que sempre deia que en els escrits no s’hi havien de posar termes tècnics ni d’argot savi. El “Nunc dimittis” és el nom llatí de l’himne que va pronunciar el vell Simeó al temple de Jerusalem quan els pares de Jesús hi van presentar el seu fill acabat de néixer: “Ara, Senyor, ja podeu deiar que el vostre serveny se’n vagi en pau, com li havñieu promès, perquè els meus ulls han vist la salvació...”. El text es troba a l’evangeli de Lluc 2,29-32.

Quina consulta?

L’altre dia, Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural, deia que era necessari accelerar el procés sobiranista, donada la greu situació que viu Catalunya, i s’inclinava per fer una consulta més que no pas una proclamació unilateral de la independència. El motiu era que la consulta faria més impacte a Europa que la proclamació unilateral.

Per la seva banda, Oriol Junqueras, president d’Esquerra Republicana, ja fa temps que diu que cal anar de pressa amb el tema de la independència, pels mateixos motius que Muriel Casals, i demana igualment una consulta en la qual, diu ell, l’important no és com es faci sinó el resultat que tingui. Vol dir, suposo, que encara que sigui una consulta amb valor jurídic discutible, si queda clar que la població vol la independència, ningú no s’hi podrà negar. I entre aquest ningú suposo que es deu referir especialment als països que haurien de reconèixer aquesta independència.

Jo, francament, no veig que la situació catalana sigui més greu que la dels països del nostre entorn. Però, al marge d’això, el que em sorprèn és que unes persones amb prou coneixements polítics com són aquestes dues, puguin afirmar que els països europeus o de més enllà donaran valor a una consulta feta ara de pressa, és a dir, feta sense que el govern espanyol hi estigui d’acord. Una consulta així, que no comporta, per tant, valor jurídic vinculant per a l’estat espanyol, no té cap significat per saber si els catalans volem la independència d’Espanya o no. Per dos motius:

El primer, perquè a aquesta mena de consulta hi anirien a votar, bàsicament, els que volen la independència. Als que no la volem, participar d’un acte d’aquest tipus no ens motivarà gaire. Per mobilitzar-nos a dir que no, caldria que en la consulta s’hi jugués realment la possibilitat que Catalunya fos independent en funció del resultat.

I el segon motiu és que, dels que vagin a votar que sí, n’hi haurà una bona part que s’ho pensaria força més si el resultat de la consulta hagués de tenir conseqüències efectives. Si no en té, molts votaran més aviat com a expressió del seu rebuig a la manera com l’estat tracta Catalunya o altres motius similars, i no perquè realment vulguin la independència.

Els estats europeus això ho saben perfectament, i estic segur que Muriel Casals i Oriol Junqueras també. O sigui que, si volen de veritat la independència, el que han de fer és lluitar per aconseguir un referèndum acordat amb l’estat espanyol. Si no, tot plegat és fer volar coloms i enganyar la gent.

I encara una última cosa. Ja sé que, davant tot això, els independentistes convençuts em diran: “L’estat espanyol mai no voldrà un referèndum així. I si no el vol, què hem de fer? Aguantar-nos?” Doncs no ho sé. Jo, per exemple, voldria la nacionalització de la banca, i mai no se m’acudirà muntar pel meu compte una consulta sobre aquest tema, perquè no serviria de res. Fer ara una consulta sobre la independència sense que l’estat espanyol hi estigui d’acord podrà servir per fer ambient i pressió. Però que no pretenguin fer-nos creure que serà representativa del que pensem els catalans…

El deute de l’estat espanyol amb Catalunya

Des del punt de vista dels plantejaments polítics, he de dir que actualment comparteixo poques coses amb Esquerra Republicana. Però n’hi ha una, que considero fonamental, que tinc la sensació que només la diuen els d’Esquerra. I que em sorprèn profundament que el partit que ens governa, o sigui CiU, no la digui molt més, i que tampoc no la diguin ni el PSC ni ICV.

Em refereixo al deute que l’estat espanyol manté amb la Generalitat de Catalunya, i que és d’una magnitud considerable. Un deute que prové, d’una part, del que diu l’Estatut, que és una llei aprovada per les Corts Espanyoles i que en aquest aspecte no ha estat derogada pel Tribunal Constitucional; i, d’altra part, d’altres compromisos incomplerts per part de l’estat.

Això d’incomplir les lleis i els acords signats és molt greu, perquè fa impossible de gestionar les coses amb seguretat i seriosament. I crec que aquest tipus d’incompliments haurien de ser denunciables davant els tribunals. Però deu ser que no són denunciables, perquè veig que ningú no ho fa. I aleshores un es queda pensant que com pot funcionar cap país d’aquesta manera. Però és clar, si les administracions tampoc no paguen els seus deutes, posem per cas, amb les farmàcies...

Jo no sé quant hi ha de veritat en això que s’anomena tan pomposament l’“espoli fiscal” que suposadament l’estat espanyol exerceix amb Catalunya. I en tot cas, és bastant obvi que cadascú, en coses així, acaba fent-se els números al seu gust. Però els deutes no pagats sí que són irrebatibles i clarament quantificables.

I, si això és així, ¿com és que no hi ha una denúncia col·lectiva per part de tots els partits? ¿Com és que no hi ha una acció col·lectiva? ¿Com és que CiU prefereix barrejar-ho tot i no posar a la llum, de manera individuada, aquest problema tan concret i indiscutible? ¿I com és que el PSC i ICV no en diuen res?

Realment, el problema de manca de seriositat política que aquí es manifesta és molt greu. Perquè, si les administracions públiques poden saltar-se tan alegrement els seus compromisos, ¿qui es fiarà de les tals administracions? I si els partits callen davant d’aquests fets, ¿qui es fiarà dels tals partits? ¿Serà que cadascú prefereix dedicar-se a cultivar els propis interessos de partit abans que pensar en el bé col·lectiu?

Independència? Cada cop em fa menys el pes…

Això és com si em pregunten si vull pujar a l’Everest. Diré que no, per dos motius. El primer, perquè l’objectiu en si m’interessa més aviat poc. No em produeix cap gran emoció pensar en veure els magnífics paisatges que diu que des d’allà es poden contemplar, ni altres atractius similars. I el segon motiu, perquè el patiment que significaria per a mi una aventura d’aquest tipus, no tinc cap ganes de passar-lo.

Doncs amb la independència de Catalunya em passa més o menys igual.

En primer lloc, no em sembla que, tot sumat, la independència sigui gaire avantatjosa. Sí que comportaria clars avantatges a nivell de defensa i promoció de la llengua, però no sé si compensa el cost que aquests avantatges tindrien a nivell de riquesa cultural i de cohesió social. I a nivell econòmic segurament que a llarg termini també tindríem avantatges, però després d’un llarg i dificilíssim camí que vés a saber quan i com podria acabar.

I això em porta al segon motiu. A Europa no els interessa en absolut la independència de Catalunya, i el govern espanyol té potentíssims mitjans per fer descarrilar qualsevol intent en aquest sentit. De manera que, quan sento la florida retòrica de l’Artur Mas, l’Oriol Junqueras o el Francesc Homs, presentant la independència com una cosa que ha de ser òbvia per a tothom i que ha de venir de manera inevitable, però sense cap pla real per fer front als obstacles que la impediran, m’agafen ganes de fugir corrents. A part la repugnància que em produeix aquesta ideologia de l’egoisme nacional que hi ha darrere dels seus plantejaments. I, si us plau, que ningú no em vingui ara amb que tot el que estic dient és fruit del discurs de la por. Que a mi també se’m poden acudir una pila d’adjectius poc agradables per desqualificar els plantejaments independentistes…

I un cop explicat tot això, deixeu-me aclarir una cosa. Crec, com tanta altra gent, que els dirigents espanyols tracten el nostre país, la nació catalana, d’una manera indigna, i això s’ha de combatre amb totes les energies. Però la manera com ho fan els qui ens governen i els qui els donen suport, crec, simplement, que no va enlloc.

Joseph Ratzinger, molt bé!

M’han demanat de la revista L’Agulla que escrigui alguna cosa sobre la renúncia de Benet XVI i, un cop ho he tingut fet, he pensat que també ho podia penjar aquí. I aquí va.

Recordo que fa uns anys, quan es parlava que Joan Pau II era un ferm candidat al premi Nobel de la Pau, un polític d’esquerres em va preguntar que com era possible que li donessin el Nobel de la Pau a algú que era considerat el representant de Déu a la terra i que, per tant, estava fora de la categoria dels éssers humans, que és a qui estan destinats aquesta mena de premis. No m’ho deia amb ironia, m’ho deia seriosament, us ho asseguro. Més a menys com un d’aquests entrevistats a la plaça de Sant Pere que aquests dies surten als diaris, que es preguntava que com podia ser que Déu volgués tenir ara dos representants simultanis.

Joseph Ratzinger, Benet XVI, amb la seva renúncia ha fet molt per desmuntar aquesta mena de plantejament, tan i tan arrelat. I val la pena agrair-li-ho. És bastant probable que el camí de l’Església no canviï gaire amb el successor que ara surti elegit, i que continuem sotmesos a aquesta ventada involucionista que fa ja tant de temps que ens fa patir, però estic segur que el pas que acaba de donar el papa tindrà conseqüències positives, i espero que importants, de cara al futur.

A mi, la teologia de Joseph Ratzinger, que diuen que és tan bona, no m’agrada gaire, perquè la veig molt barrejada amb uns quants prejudicis força discutibles cristianament. Però en aquesta decisió de la renúncia sí que es veu molt clar que ha posat per damunt de tot un principi teològic, un principi de fe, que arriba, crec jo, fins al nervi de l’Evangeli: que cadascú ha de ser capaç d’escoltar la veu de Déu, veure quins camins Déu li proposa, i mirar de respondre-hi tan bé com sàpiga, i que això ho ha de fer posant en joc totes les capacitats de discerniment, de raonabilitat, i també d’humilitat per conèixer les pròpies capacitats i les pròpies limitacions. Joseph Ratzinger va tenir clar en el seu moment que això de ser papa era una tasca a la qual estava cridat a respondre-hi, però quan, fent servir el seu cervell, ha vist que ja no podia fer-ho amb dignitat, ha entès que la crida de Déu havia canviat i ara li demanava, simplement, anar-se’n. I no s’ha deixat enganyar per les diverses excuses que segur que li venien al cap: des de la mística de l’entrega personal que al capdavall el que fa és posar la pròpia persona per damunt de la tasca a realitzar, fins a la por que l’Església aparegui feble i insegura davant el món. Aquí sí que hem vist el bon teòleg que Ratzinger és capaç de ser, i que sap que Deu no vol sacrificis inútils sinó treball fet amb pau, i que sap també que l’important de l’Església no és que sigui vista com una institució perfecta i sense fissures sinó com el lloc on poder trobar Déu.

Amb la renúncia de Joseph Ratzinger, la institució papal, i la jerarquia eclesiàstica en general, ha quedat clarament debilitada en la seva més o menys explícita pretensió de ser la presència de Déu a la terra. La tasca papal continuarà sent certament important, però el qui l’exerceix ja no podrà ser considerat com una mena de semi-Déu de per vida sinó, tan sols, com un cristià que exerceix una funció, potser fins a la seva mort o potser només per un temps. En aquest any del cinquantenari del Concili Vaticà II, jo m’atreviria a dir que aquesta renúncia és fruit de l’estil d’Església que allà va néixer.

Salvador Espriu i el futur de Catalunya

He llegit que ahir, en l’acte d’inici de l’any Espriu, és va venir a dir que els ponts del diàleg de què parlava el poeta ja no tenien vigència…

Jo estic molt desolat per com està anant tot, o sigui que em consolaré reproduint aquell magnífic poema, escrit en ple franquisme, que per mi continua plenament vigent, i potser ara més que mai.

De vegades és necessari i forçós

que un home mori per un poble,

però mai no ha de morir tot un poble

per un home sol;

recorda sempre això, Sepharad.

Fes que siguin segurs els ponts del diàleg

i mira de comprendre i estimar

les raons i les parles diverses dels teus fills.

Que la pluja caigui a poc a poc sobre els sembrats

i l’aire passi com una estesa mà

suau i molt benigne damunt els amples camps.

Que Sepharad visqui eternament

en l’ordre I en la pau, en el treball,

en la difícil i merescuda

llibertat.

Em fa por parlar de tot el que està passant, perquè en el clima actual, sembla que qui no és independentista és una bèstia estranya. De veritat, fa por. I he de dir que el que més mal m’ha fet aquests dies ha estat sentir el Joan Herrera qualificant d’irresponsables els socialistes perquè no es volien sumar a la declaració sobiranista. ¿Per què s’hi havien de sumar? ¿Qué ho ha manat alguna desconeguda divinitat? Si els socialistes no volen donar suport a aquest independentisme encobert, és la seva obligació democràtica no sumar-s’hi. I jo els ho agraeixo.

“Que la pluja caigui a poc a poc sobre els sembrats, i l’aire passi com una estesa mà suau i molt benigne damunt els amples camps…”.