Independència? No, gràcies!

Deixeu-me començar aquest escrit manifestant el meu respecte més profund a tots els amics i amigues que viuen aquests dies la proximitat de les eleccions com una ocasió definitiva i il·lusionant d’aconseguir la independència de Catalunya. I afegir que, si algú se sent ofès per alguna cosa que servidor pugui dir en aquestes ratlles, li demano les meves disculpes.

El cas és que jo no vull la independència de Catalunya. No la vull perquè estic convençut que, tot sumat, hi sortiríem perdent. A nivell cultural, social, polític i econòmic. Potser hi guanyaríem a nivell lingüístic, perquè la llengua catalana estaria més protegida, però no sé si aquesta major protecció ens sortiria gaire a compte a nivell cultural i social, veient, per exemple, la manera com alguns personatges rellevants –exemple eximi: Quim Torra, nou president d’Òmnium Cultural– manifesten el seu menyspreu envers tot el que soni a espanyol.

El fet que no vulgui la independència de Catalunya no vol dir que no m’indignin moltes de les  actuacions del govern espanyol i d’una part no petita del PSOE en relació amb el nostre país. Però d’aquí no dedueixo que calgui buscar la independència. D’aquí dedueixo que cal buscar canviar tota aquesta situació. I, ja em perdonaran els que diuen que això és un impossible conte de fades: molt més impossible és la independència, si un pensa les coses una mica seriosament.

I aquí anem al nucli de la qüestió. I és que, més enllà de voler o no la independència, a mi em sembla que el procés que estan duent endavant el senyor Mas i companyia, és simplement una irracionalitat que només pot portar a estavellar-se contra la paret i a deixar Catalunya feta un desastre per una bona colla d’anys. I per mi, la millor demostració d’aquest fet és la negativa desvergonyida i antidemocràtica per part dels mitjans públics de la Generalitat d’oferir debats seriosos sobre les possibilitats de futur de Catalunya, convidant persones ben informades representant les diverses posicions, i oferint propostes perquè la gent pensi. Però no. Els mitjans públics de la Generalitat són, simplement, mitjans de la més barroera propaganda del règim. La famosa Catalunya en llibertat que tant prediquen vol dir això?

Com a exemple, tres coses que, pel que es veu, està prohibit debatre a TV3. La primera, els comptes, o sigui els diners de més que suposadament Catalunya tindria si fos independent. Segons qui ho compti, surt una cosa o una altra. Qui té raó? La segona cosa, la permanència a Europa. ¿De veritat algú es creu que, si el parlament català proclama la independència, de seguida correran la Merkel, l’Hollande i el Renzi a fer cua a la plaça de Sant Jaume per demanar obrir una ambaixada, i trucaran al Mariano Rajoy o a qui mani aleshores perquè reconegui la fantàstica nova República Catalana? Potser sí que la reconeixerien els Verds europeus, i potser, amb una mica de sort, algun algun país bàltic, però para de comptar. I un tercer tema tabú. Com que és evident que l’estat espanyol estarà en contra de la independència proclamada, ¿com s’ho pensen fer per assegurar el correcte traspàs dels fons de la Seguretat Social o les dades dels contribuents? ¿I com pensen assegurar el traspàs dels ports i els aeroports? ¿I què pensen fer perquè l’exèrcit, la guàrdia civil i la policia se’n vagin?

Per què no es debaten a TV3 aquests temes? Fins no fa gaire, el lema estrella de l’independentisme era el dret a decidir. Ara, part dels no independentistes continuen dient que caldria un referèndum sobre aquesta qüestió. Però jo, la veritat, perquè aquest tal referèndum tingués alguna mena de seriositat, penso que caldria canviar prèviament una bona part del personal dels mitjans públics de la Generalitat i posar-hi gent amb un esperit una mica més democràtic...

En fi, que a mi m’agradaria una Catalunya en una Espanya federal, en què es reconegués la plurinacionalitat de l’estat, es transmetés a la ciutadania espanyola la idea que aquesta plurinacionalitat és una riquesa i no una nosa, i hi hagués un finançament equitatiu i que permetés que les comunitats més dinàmiques tinguessin els mitjans necessaris per continuar creant riquesa, per al seu bé propi i per al bé de tot l’estat. Ja sé que no és gens fàcil aconseguir això, però en tot cas no és un conte de fades. I jo vull lluitar per aconseguir-ho.

Santiago Vidal o el constitucionalisme friqui

Realment, he quedat notablement estupefacte en llegir alguns articles d’aquest esbós de constitució que ha fet públic el jutge Santiago Vidal. Espero que Santiago Vidal sigui un bon jutge. Però he de dir que com a constitucionalista em sembla d’allò més friqui.

I això ho dic sobretot per aquell paràgraf de l’article 41 en què es llegeix: “La llei regularà els criteris específics de proporcionalitat a fi i efecte d’evitar que una sola llista o partit pugui assolir la majoria absoluta dels escons”. El mateix Vidal ha explicat que això vol dir que, encara que un partit aconseguís el 90 per cent dels vots, no podria mai sobrepassar el 50 per cent dels escons, per obligar que els partits hagin de pactar entre ells i la societat estigui més ben representada.

Ja fa estrany això de que, si la població dóna el 90 per cent de vots a un partit, aquest partit no pugui dur endavant el seu programa, sinó que l’hagi de pactar amb algun altre partit molt menor. Això em sembla, clarament, un frau democràtic.

Però la cosa pot arribar a ser pitjor. Fixem-nos en un possible escenari. Resulta que, a la Catalunya independent, hi ha tres partits: Partit Progressista, Partit Conservador i Partit Liberal. A les eleccions, el Partit Progressista obté el 90 per cent del vots; el Conservador, el 6 per cent; i el Liberal, el 4 per cent. En l’esbós de constitució, a l’article 39 es diu que el Parlament tindrà 105 escons. Si cap partit pot superar el 50 per cent d’aquests 105 escons, el Partit Progressista tindria 52 escons, i els altres dos es repartirien proporcionalment la resta: 32 peer al partit Conservador, i 21 per al Partit Liberal. I aleshores, a l’hora de fer govern, resulta que podrien pactar el Partit Conservador i el Liberal, que sumats tenen 53 escons, i governar ells. O sigui que el 90 per cent de la població ha votat un partit, però governen els que, en total, han rebut només el 10 per cent dels vots. No ho sé, però vaja, em sembla una mica ximple.

Però encara hi ha més. Imaginem que a la Catalunya independent només hi ha dos partits. Un treu el 60 per cent i l’altre el 40. Segons la constitució, cap pot tenir la majoria absoluta d’escons. ¿I com ho farem, això? Cap no pot superar els 52 escons, o sigui que és impossible ocupar els 105 escons del Parlament. O potser sí, potser algun geni de les matemàtiques ho podria resoldre i li donarien el Nobel...

És molt evident que el senyor Santiago Vidal faria bé de dedicar-se a altres coses en el seu temps lliure, crec jo. I els nostres mitjans de comunicació públics, encapçalats per TV3, farien bé de no donar tant d’espai a aquest senyor que ha demostrat una total incompetència en aquest tema. I els nostres independentistes farien bé de no emocionar-se tant amb coses que no tenen ni cap ni peus, per molt patriòtiques que pretenguin semblar.