diumenge, 24 de juny del 2012

Cuereta


Un dia d’aquests em vaig despertar a mitjanit amb una paraula dins el cervell: “cuereta”. Em vaig adormir i em vaig tornar a despertar al cap d’una estona, i continuava tenint a dins la mateixa paraula. Al matí, quan va sonar el despertador, la paraula continuava allà. I vaig recordar que era una mena de nom carinyós que de petit em deia la meva mare, o potser la meva àvia.
Li vaig preguntar al meu germà Jaume, que també està al cas d’aquesta mena de coses, i em va dir que ell no recordava que de petit li diguessin una cosa així. Vaig mirar al diccionari, i vaig veure que la cuereta és un ocell amb la cua molt llarga i que la mou molt. I remenant més, vaig trobar que també s’utilitzava a vegades per referir-se a algú que es movia molt o que volia cridar l’atenció dels altres.
En resum, que la paraula, en aquest sentit figurat, deu equivaldre una mica a “belluguet”. No sé si algun lector d’aquest bloc s’havia sentit mai dir “cuereta” de petit. Si hi hagués algú, l’hi agrairia que m’ho fes saber. Però en tot cas, estic encantat d’haver recordat i recuperat aquesta paraula. 

dimecres, 20 de juny del 2012

El bisbe de Sant Feliu, contra Eurovegas



El bisbat de Sant Feliu de Llobregat, amb el títol d’ “Interrogants sobre Eurovegas”, ha fet públic un comunicat firmat pel bisbe, en què es posiciona en contra del projecte d’Eurovegas. Aquesta és la part final de l’escrit. Si el voleu llegir sencer, el trobareu a la web del bisbat de Sant Feliu.

(...) Però l’objecció més greu que posem a aquest projecte és el preu humà que exigeix per a obtenir un hipotètic benefici econòmic. El preu humà, la pèrdua de qualitat humana que suposaria, seria real i profunda, encara que romangui amagada al costat del miratge d’un possible benefici. En l’àmbit estrictament social, la implantació d’aquest projecte, segons hem estat informats, demanaria l’exempció de moltes obligacions tributàries i legals, que, un cop concedida, suposaria un greuge important per al bé comú i per a altres iniciatives empresarials. Però el més preocupant és la repercussió en l’àmbit de la cultura, la convivència, l’estil de vida o l’educació... El conjunt d’elements que envolten aquest tipus de negoci amb una tal magnitud, de fet, determinen tot un món, un estil de vida, que podem qualificar de “degradant” per a la persona humana. Els diners fàcils, la manca d’escrúpols, els abusos de tot tipus, el consum i la disbauxa sense fre, acaben oferint un terreny abonat per a tota mena d’agressions a la dignitat de les persones i, fins i tot, de malalties, amb greus repercussions socials, com ara, ludopaties, drogoaddiccions, dependències, depressions... En aquest sentit, el discerniment que fa la moral catòlica sobre el joc d’atzar no significa una valoració indiscriminada del mateix, sinó que, segons llegim al Catecisme de l’Església Catòlica, afirmem que el joc moralment acceptable té uns límits, és a dir, els límits que estableix el perjudici seriós per a la subsistència pròpia o aliena, l’addicció, l’abús, la servitud, la injustícia... (cf. Catecisme de l’Església Catòlica, n. 2413). Considerem a més aquí no tant sols el joc en sí, sinó sobre tot l’ambient que de fet l’envolta.

Hi ha una altra raó, que no deixa de ser també de caire moral, i que presenta un seriós interrogant a la iniciativa “Eurovegas”. És el conjunt de perjudicis que ocasionaria a l’ecologia del terreny on es pretén construir. L’ocupació directa de 800 hectàrees, més els espais que previsiblement s’ocuparien al seu voltant, amb aquest tipus d’edificis, les infraestructures urbanes i els accessos corresponents, produiria un greu impacte en l’equilibri ecològic i natural de la zona. El Baix Llobregat, amb el seu Parc Agrari, les zones humides, els aqüífers, el delta del Llobregat, té un alt valor natural i una riquesa que demana protecció, com de fet ja s’ha establert en gran part per llei. Si aquesta iniciativa anés endavant es produiria una ferida irreparable en aquest territori.

En conclusió, amb la limitació de la manca de coneixement de molts detalls d’aquest projecte, considerant objectivament els seus possibles beneficis i, alhora, els perjudicis, sobre tot de caire moral i social, que pot portar, veiem que aquests tenen més pes, donada la seva gravetat i els efectes que a llarg termini es produirien. Convé no deixar-nos enlluernar per resplendors que acaben sent miratges buits.

Manifestem però, la nostra confiança que els agents socials responsables tinguin presents els importants riscos d’aquesta iniciativa, que en tot cas mirin d’apaivagar els seus efectes i, sobre tot, que promoguin alternatives de desenvolupament econòmic veritablement productives, de progrés i de justícia social.

Agustí Cortés Soriano
Bisbe de Sant Feliu de Llobregat


diumenge, 17 de juny del 2012

Programes socials… però a Catalunya!




Sí senyor. Com molt bé diu Plataforma per Catalunya: Primer els de casa! És el que ens transmet, no sé si subliminalment o de manera descaradament directa, l’anunci de les loteries de la Generalitat. ¿Us hi heu fixat? Diu així: “Loteria de Catalunya destina tots els beneficis a programes socials a Catalunya”. Per convèncer la gent que posi diners en aquesta cosa tan benèfica com és la loteria, se’ls diu que els beneficis van a “programes socials”, que vés a saber què vol dir però que sona bé. Però alhora, s’aclareix que si un juga a la loteria no farà arribar ni un euro als que no són dels nostres. Aquí, només ajudem els de casa. Sí senyor. Catalunya és un gran país. I la Generalitat creu que és bo estimular aquest sentiment de pensar només en els nostres. La Generalitat de Convergència, en la mateixa línia que Plataforma per Catalunya. Amb il·lusió, això sí.

dijous, 14 de juny del 2012

Escarxofes


“No em toqueu l’escarxofa”. Això deia una pancarta de l’acte que es va fer dissabte al Parc de la Marina de Viladecans contra el disbarat d’Eurovegas. Molt ben trobat, molt divertit. Però el problema és que no ho deia ben bé així. Deia: “No em toqueu la carxofa”.
I cada cop que vaig aquesta transmutació lingüística penso que no entenc el perquè. Aquí, des de sempre, d’aquesta magnífica hortalissa n’hem dit escarxofa. I de la planta d’on surt, escarxofera. Però, ja dic, no sé per què, a l’hora d’escriure-ho, molts escriuen “carxofa” i “carxofera”. Com si els semblés que aquesta paraula que hem dit sempre fos una paraula inculta, una paraula que hem d’amagar.
I no senyor. Escarxofa és una paraula catalana perfectament correcta, i escarxofera també. I totes dues estan al diccionari. O sigui que a veure si ens animem a estimar més la nostra manera de parlar.  Si defensem el nostre patrimoni, defensem-lo tot. Viladecanencs i viladecanenques, santboians i santboianes, pratencs i pratenques: sense por, diguem-ne escarxofes, i escriguem també escarxofes!

dilluns, 11 de juny del 2012

Un esplèndid cap de setmana a la Torre Modolell




Ja ho vaig explicar fa dies, que aquest cap de setmana el passaríem dedicats a fer campanya per la rehabilitació de la Torre Modolell, un palau modernista que és la seu de l’Ajuntament i que la deixadesa col·lectiva ha permès que es deteriorés de manera lamentable. El govern municipal ens va deixar fer una exposició en un del espais del palau que més bellesa tenen i que sempre està tancat, i això ha permès donar-li valor, i el dissabte a la tarda vam fer un acte públic al jardí del palau, que és el jardí públic més poc cuidat que tenim a Viladecans, i va ser també tot un èxit. Realment, no puc entendre com és possible que els nostres socialistes s’ho estimin tan poc, això. Suposo que perquè només els agraden les coses modernes que fan ells, i no consideren de gaire interès que Viladecans conservi els pocs signes d’identitat històrica que li queden. No ho sé. Però estic satisfet. I espero que tot plegat serveixi d’alguna cosa.

dilluns, 4 de juny del 2012

Quatre records del pare Andreu Marquès




El pare Andreu Marquès queda per a mi com una d’aquelles persones que traspuen saviesa, humanitat, capacitat d’entendre la realitat, amor per una Església renovada. Ha mort en aquest any del cinquantenari de la inauguració del Concili. L’Andreu Marquès era, sens dubte, un home del Concili, un fill del Concili.
Jo me’l sentia molt proper, encara que, com que això de la filosofia no ha estat mai la meva afició, aquesta proximitat no era gens acadèmica. I em sembla que a ell jo també li resultava proper, encara que havíem parlat ben poques vegades.
En recullo, com a petit homenatge, quatre records:
1. Fa molts anys, quan el tenia de professor a la facultat de Teologia, ens va deixar anar un dia a classe una cosa que no puc recordar quina relació podia tenir amb la seva assignatura. Concretament, ens va dir que el ritu de ficar el ciri pasqual dins l’aigua a la Vetlla Pasqual era un evident símbol sexual: Jesucrist ressuscitat que fecunda l’Església, o la humanitat, com es vulgui. Des d’aquell dia, aquest ritu em sembla una de les millors troballes de la litúrgia catòlica.
2. Una vegada que passava uns dies a Montserrat, me’l vaig trobar passejant pel jardí del Monestir. Ens vam aturar a xerrar, i em va dir que li feia patir el futur de Montserrat, que hi havia moltes coses a fer i poca gent per fer-les… Però tot i així, no semblava que aquest patir pel futur li fes perdre gaire el son. Traspuava serenitat, l’Andreu Marquès.
3. Quan dirigia “Qüestions de vida cristiana” havien de fer un número sobre els sagraments i em va demanar un article. Feia poc que havíem celebrat la Unció dels Malalts de la Magda Homar, una amiga que va morir de càncer als 51 anys, i vaig partir d’aquella experiència per fer l’article. Quan l’hi vaig enviar, em va contestar lloant-me’l per dues coses: una, per l’estil, perquè la teologia narrativa sempre fa de més bon pair que la teologia més abstracta; i l’altra, perquè jo no acabava reduint els sagraments a símbols externs, com feien molts teòlegs, sinó que m’havia atrevit a intentar explicar la força pròpia que els sagraments portaven dins. Em vaig sentit molt afalagat.
4. L’última vegada que el vaig veure em va costar de reconèixer-lo i va haver de ser ell qui em cridés. I és que ell, un home sempre tan ben posat, estava fent el camí dels Degotalls a marxa ràpida, amb una samarreta blanca i tot suat… Em va dir que “com que els metges m’han dit que he de fer això, doncs ho faig”.
En resum, una gran persona. Que al cel ens puguem veure.

dissabte, 2 de juny del 2012

Les cases del carrer de la Muntanya



Estic preparant un llibre que es dirà, suposo, “Viladecans, els llocs i les històries”. Si tot va bé, espero que el puguem presentar el proper novembre. Pel títol ja es pot imaginar de què va la cosa. I com que em fa il·lusió compartir el que vaig recollint i hi vaig escrivint, n’aniré publicant alguns trossos, una mica reescrits perquè els puguin entendre els que no són de Viladecans. I començo pel carrer on vaig néixer, el carrer de la Muntanya.
Llavors Viladecans tenia uns 4.500 habitants i ara en té uns 65.000, però la casa on vaig néixer, al número 41, continua allà. És una casa pagesa, d’un solar, construïda per Josep Deu Busquets l’any 1890 en una finca que havia comprat dos anys abans, i que va adquirir com a vivenda Roc Balletbò, un dels meus besavis. Per això la casa va ser coneguda com Cal Roquet. Després, va ser coneguda com Ca la Merceneta, pel nom de la filla de Roc Balletbò i àvia meva, Mercè Balletbò.  I també va ser coneguda en algun moment com Cal Vicenç del Mataporcs, perquè el pare de Vicenç Vendrell, espòs de Mercè Balletbò, era un dels que, quan s’esqueia, s’encarregava de matar els porcs que pagesos i botiguers portaven a l’escorxador.
Totes les cases del primer tram del carrer de la Muntanya, és a dir, del que va des del carrer de Sant Joan fins al carrer de la Mare de Déu de Sales, són més o menys d’aquesta època, de finals del segle XIX. Almenys les de la banda de ponent, que a la banda de llevant l’edificació era diferent, marcada sobretot per la masia de Cal Borrull, actualment desapareguda, i totes les terres que l’evoltaven.
Les cases de la banda de ponent del carrer de la Muntanya, doncs, eren la majoria cases pageses. Tenien un, dos o tres solars, segons la potència econòmica dels qui hi vivien: per exemple, les dels números 41 i 43 són d’un solar, les dels números 37 i 39 són de dos solars, i la del número 45 de tres solars. Precisament aquest tros, del número 37 fins al 57, és el que millor conserva el perfil que tenia aquest carrer quan es va construir.
Les cases tenien, al darrera de la vivenda, una àmplia eixida, on s’hi tenia l’estable, els galliners i les gàbies dels conills, la cort dels porcs... També s’hi guardaven els estris del camp, i, al final, s’acabava amb un porxo i un barri per on sortien els carros per anar a treballar. (Informació lingüística: un barri, a més de voler dir una agrupació de cases, vol dir també la portalada gran que tanca una eixida o la part exterior d’una casa). L’actual carrer del Pare Artigas, aleshores no urbanitzat, era el camí per on passaven els carros de les cases tant del carrer de la Muntanya com del carrer del Sol.
Les cases tenien totes un nom. I val la pena recordar-los. Algunes de les cases han estat enderrocades i construïdes de nou. Però els noms es mantenen. O sigui que li he demanat a la Montserrat Formosa, la Montserrat de Cal Banato, que m’acompanyi en un recorregut pel carrer, per recordar els noms. I mentre caminem, es lamenta que abans, quan pujaves per aquest carrer, tenies al fons l’agradable perspectiva de la masia de Cal Ginestar, actualment tapada pels blocs de pisos de l’avinguda del Molí. Amb la Montserrat, doncs, recollim els noms de les cases:
Números 1, 3 i 5: Cal Falet
Números 7 i 9: Can Bruguera
Número 11: Cal Castells
Número 13: Ca l’Escuder
Número 15: Cal Pastoret
Números 17 i 19: Cal Nofre
Número 25: Cal Pocapina
Número 27: Cal Feixinaire
Número 29: casa dels masovers del senyor Deu
Número 31, 33 i 35: Torre del senyor Deu (el mateix que va fer la casa del número 41)
Número 37: Cal Banato
Número 39: Cal Dimoni i, després, Cal Nofre
Número 41: Cal Roquet i, després, Ca la Merceneta
Número 43: Cal Querc
Número 45: Cal Sorolla
Número 47: Cal Figuerons
Número 49: Cal Llaurador
Número 51: Cal Maurici del Groc
Número 53: Cal Cintet
Número 55: Cal Calic
Número 57: Cal Galtagròs
Número 59 en amunt: Torre del senyor Deu (un altre membre de la família Deu).
Aquests són els noms de la banda de ponent. Ja he dit que la banda de llevant es va edificar de manera més irregular, però tot i així també podem recollir-ne alguns noms:
Números 4, 5 i 6: Ca l’Emparó
Número 16 en endavant: aquí hi havia la tercera de les cases conegudes com a torre del senyor Deu, construïdes per tres membres de la mateixa família en aquest mateix carrer.
Número 32: Cal Xim-Xim; abans aquesta casa i tota l’actual plaça de Salvador Espriu eren els terrenys de la masia de Cal Borrull, que va passar a dir-se després Cal Xim-Xim.
Números 34 i 36: Cal Faura
Número 40: Cal Mirastels. 
Sonen bé, tots aquests noms. Són la nostra història, i un bon record de la nostra vida pagesa. L’altre dia alguns parlàvem que estaria bé, perquè no es perdin, posar una placa a cada casa amb el nom respectiu. A veure si ho fem.