“No em toqueu l’escarxofa”. Això deia una pancarta de l’acte que es va fer
dissabte al Parc de la Marina de Viladecans contra el disbarat d’Eurovegas.
Molt ben trobat, molt divertit. Però el problema és que no ho deia ben bé així.
Deia: “No em toqueu la carxofa”.
I cada cop que vaig aquesta transmutació lingüística penso que no entenc el perquè.
Aquí, des de sempre, d’aquesta magnífica hortalissa n’hem dit escarxofa. I de
la planta d’on surt, escarxofera. Però, ja dic, no sé per què, a l’hora
d’escriure-ho, molts escriuen “carxofa” i “carxofera”. Com si els semblés que
aquesta paraula que hem dit sempre fos una paraula inculta, una paraula que hem
d’amagar.
I no senyor. Escarxofa és una paraula catalana perfectament correcta, i
escarxofera també. I totes dues estan al diccionari. O sigui que a veure si ens
animem a estimar més la nostra manera de parlar. Si defensem el nostre patrimoni, defensem-lo
tot. Viladecanencs i viladecanenques, santboians i santboianes, pratencs i
pratenques: sense por, diguem-ne escarxofes, i escriguem també escarxofes!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada