Amabilitat

La història em va venir al cap un dia d’aquest arran d’haver escriu les dues entrades anteriors d’aquest bloc a propòsit de la guerra civil. I és que l’última vegada que la meva mare va anar a votar, quan ja li costava molt moure’s i caminar, la vaig dur al col·legi electoral amb el cotxe i, a l’hora de baixar, vaig veure que passava per allà un dels companys d’Esquerra Unida i Alternativa, que duia un mocador vermell al coll i un bigoti potent. Li vaig demanar que m’ajudés, i ell va agafar la meva mare i se la va endur cap a dins del col·legi, mentre jo posava bé el cotxe. I quan ens vam retrobar i em vaig quedar sol amb ella, va i em comenta: “Vés qui m’ho havia de dir, que m’ajudaria a anar a votar un d’aquells milicians que tanta por ens feien durant la guerra!”. Perquè, certament, la imatge del company d’EUiA la recordava molt, la imatge dels milicians… I la meva mare, la mar de satisfeta.

Realment, satisfan tant, les històries amables! Aquests dies a casa anem de bòlit amb el meu pare, que entra i surt d’Urgències de l’hospital amb més assiduïtat del que voldríem. Però ahir vespre em vaig sentir molt compensat gràcies a l’amabilitat d’una metgessa, una noia jove i sud-americana. Li havien fet una prova al meu pare, i estava jo avorrit esperant el resultat, assegut en un tamboret al seu costat, allà al mig del passadís, que és on el tenien. La metgessa va passar per allà dues o tres vegades, i cada cop se m’acostava i em deia que estava esperant el resultat però que no li arribava. I quan va arribar i va venir a dir-me’l, em va demanar disculpes per l’espera. Ja dic, ho vaig agrair molt perquè molts cops, en llocs d’aquests, et deixen allà sense dir-te ni ase ni bèstia. I aquesta noia era conscient del que significa una espera així, i volia pal·liar part de la molèstia mostrant-me que em tenia en compte.

Sí, almenys l’amabilitat l’hauríem d’intentar mantenir. Jo tinc la sensació que ens ho acabaran destrossant tot, amb la prepotència que mostren els amos del món, i amb la insensatesa més propera de l’Artur Mas i companyia que volen vendre’s el meu poble, Viladecans, i si cal tot Catalunya, per quatre duros a honor de l’extrema dreta nord-americana que tan bé representa aquest tal Sheldon Adelson. Doncs davant d’això, almenys salvem l’amabilitat…

Més punts per a un possible relat compartit de la guerra civil

Continuo amb el recull de punts per a un possible relat compartit sobre la guerra civil que vaig començar dissabte. Amb totes les mateixes cauteles que allà expressava. I ara, entrant ja en la guerra mateixa.

1. A l’hora de parlar de tot el que la guerra va significar, cal fer-ho sempre des de la premissa que allò va ser un cop d’estat contra un govern legítim, al qual de cap manera havien deslegitimat els errors que havia comès. Per errors que hagués comès la república, molt pitjor era el nou règim que els militars volien implantar, que aquest sí que no tenia cap mena de legitimitat.

2. Els militars, en principi, volien fer un cop d’estat ràpid. I no va ser així. La resistència republicana va frenar el cop a molts llocs d’Espanya, i així va començar aquella llarguíssima i tràgica guerra.

3. En els llocs on va triomfar el cop, va començar immediatament una operació brutal de caça als “rojos”, és a dir, a la gent fidel a la república. I en aquesta caça s’hi van barrejar els odis ideològics amb els afanys de venjança o els ajustos de comptes per enemistats personals. És la barbàrie que acompanya tota guerra civil.

4. Aquesta operació de caça va ser animada i impulsada per les proclames dels dirigents del cop, que convidaven a anihilar tot el que sonés a república. I, a mesura que van anar passant els dies, aquest odi es va anar cultivant amb més ardor, perquè era un instrument imprescindible per aconseguir que el cop realment pogués triomfar.

5. A Catalunya, el cop no va triomfar. Com a Madrid i en altres llocs d’Espanya, aquí la república tenia unes bases prou fortes en la població com per impedir-ho. Cosa que indica la solidesa i l’esperança que aquell projecte suscitava.

6. La notícia del cop, a Catalunya va comportar, com a reacció pràcticament immediata, que els sectors populars més organitzats, bàsicament els anarquistes, prenguessin el carrer i proclamessin la revolució. A tot arreu es van anar creant comitès i òrgans que suplantaven, de manera consensuada o no, els òrgans elegits democràticament.

7. Des de Catalunya, d’altra banda, es van organitzar columnes, vinculades a diverses filiacions polítiques (ERC, PSUC, CNT…) per anar cap a l’Aragó a defensar la república. Un altre signe de l’arrelament popular del règim que els militars volien destruir.

8. El fet més tràgic dels primers temps de la guerra a Catalunya i als altres llocs d’Espanya on el cop no va triomfar, va ser la persecució religiosa. Grups de milicians de cada població o vinguts de fora van iniciar una sistemàtica caça de gent de dretes, però amb especial interès en els capellans i altra gent destacada de l’església, amb una gran quantitat de morts. Es van cremar les esglésies i es va prohibir tota expressió religiosa. Els milicians anaven també casa per casa a la recerca de qualsevol símbol religiós per destruir-lo i, si s’esqueia, detenir els seus propietaris. Evidentment que aquestes actuacions no les van organitzar les autoritats republicanes, però no es pot dir tampoc que els qui les feien fossin simplement uns incontrolats, sinó que, de fet, aquests grups de milicians van esdevenir els autèntics detentors del poder: ells van esdevenir, al carrer, el rostre visible de la república.

9. A més de per la persecució religiosa, la república va anar quedant deslegitimada entre molts sectors de la població per la irracional gestió de la revolucció i de les col·lectivitzacions que aquesta revolució comportava. L’exemple típic seria el del barber de Sant Andreu al qual li col·lectivitzen la barberia i, en comptes de deixar-lo allà treballant a la seva barberia col·lectivitzada, l’envien a fer-ho a una barberia de Sants.

10. La jerarquia eclesiàstica va reaccionar aviat donant suport incondicional als sublevats, excepte en casos de bisbes més sensats com va ser el cardenal Vidal i Barraquer. El suport als sublevats venia, en alguns casos, per la satisfacció que el cop s’hagués realitzat i per les ganes de tornar a la situació anterior a la república; però en altres casos era per reacció davant la persecució religiosa.

11. Davant la persecució religiosa, els catòlics més rellevants i coneguts van reaccionar de maneres diferents: uns, passant-se al bàndol dels sublevats perquè hi estaven a favor; altres, passant-se al bàndol dels sublevats per salvar la vida davant la persecució; altres, buscant refugi fins que passés la tempesta i després intentant normalitzar-se en la zona republicana, però pensant que l’única solució era que els sublevats guanyessin; altres, intentant també normalitzar-se i després exiliant-se perquè no estaven d’acord amb el nou règim totalitari que s’imposava.

12. Cal destacar també la peculiaritat que va conferir a Catalunya el fet nacional. Un bon nombre de catòlics il·lustrats, en efecte, eren també convençuts defensors de la identitat nacional de Catalunya, de manera que es trobaven entre dos focs: el foc antireligiós dels republicans, i el foc anticatalà dels franquistes.

13. En tot cas, crec que es pot afirmar que, dels molts catòlics morts durant la persecució religiosa, la majoria era gent que no havia tingut ni pensava tenir cap mena d’actuació a favor del cop d’estat. Evidentment que no els devia fer cap gràcia la deriva que la república estava tenint en els seus últims temps, però la seva mort no va ser per cap mena d’acció contrària a la república: va ser perquè els qui van engegar la persecució consideraven que, per aconseguir els seus objectius socials, calia eliminar tot vestigi religiós. 

14. La persecució religiosa, com ja he dit més amunt, i com és força lògic, va provocar que molts cristians esperessin el triomf dels sublevats franquistes. A partir d’un cert moment, però, per part de les autoritats de la república, que havien aconseguit tornar a controlar la situació, es va intentar recompondre les relacions amb l’església i tornar a autoritzar l’obertura de llocs de culte. Però llavors la jerarquia catòlica, d’acord amb el Vaticà, ho va impedir. I a més, va passar que els sublevats franquistes, que inicialment no havien manifestat un especial interès a fer de la qüestió religiosa un element important de la seva ideologia, van anar incorporant la religió catòlica com una de les senyes d’identitat de l’Espanya que volien recuperar.

15. La guerra va acabar amb la victòria de les tropes franquistes. Això va comportar l’exili de molts dirigents i combatents republicans, així com també de personalitats catalanistes. I va comportar l’empresonament i la mort de molts d’altres.  I va començar una època de por, de delacions, de depuracions, d’humiliacions. Una època duríssima per a molta gent.

16. No es va veure en els dirigents franquistes cap voluntat de reconstruir el país amb dignitat i esperit integrador. Aquesta pot semblar una afirmació ingènua, de tan òbvia. Però és fonalmental fer-la i recordar-la. Els vencedors pretenien, teòricament, tornar a aixecar un país que la república havia suposadament destrossat. Però això, per a ells, significava crear una Espanya en què no hi capigués cap possibilitat de pensar diferent ni cap voluntat integradora, sinó que la voluntat era exactament la contrària, i sense cap concessió ni pietat. Cap dels valors que els republicans havien defensat, i cap dels anhels nacionals catalans, ni els més elementals, no hi podien tenir cap espai. I amb aquest esperit es va encetar una llarguíssima dictadura.

17. L’església va rebre els vencedors de la guerra com uns alliberadors. Aquesta reacció, d’entrada, resultaria comprensible per la persecució soferta. Però a mesura que passava el temps i es mostrava cada cop més clar el rostre del franquisme, i tot i alguns intents de promoure un esperit de reconciliació que no van trobar cap mena de receptivitat en les autoritats, l’església va optar per acomodar-se al nou règim i donar-se suport mútuament.

18. També cal dir, però, que no tot el que es va fer durant el franquisme és automàticament condemnable. El franquisme ho contaminava tot, però no tot el que es va fer durant aquells anys va ser pur i simple franquisme.

19. Però malgrat això darrer, sí que és clar que l’època franquista va ser una època nefasta. I no és lícit voler minimitzar aquest fet.

Aquí acabo. N’hauríem d’intentar parlar més d’aquest tema, em sembla.

Alguns punts a incloure en un possible relat compartit sobre la guerra civil

Començo a recollir aquí alguns dels punts que em sembla que caldria incloure en un possible relat compartit sobre la guerra civil. No pretenc tenir la precisió del bon historiador, que no ho sóc, sinó simplement intuïció a partir del que he llegit i pensat. Avui, sobre els antecedents de la guerra.

1. La república va néixer com a conseqüència de la voluntat democràtica expressada en les eleccions municipals d’aquell abril de 1931. Va ser un règim amb tota la legitimitat.

2. La proclamació de la república recollia els anhels més honestos i valuosos de la majoria de la població.

3. Des del punt de vista català, era també un a bona resposta als anhels nacionals. Encara que per a una part dels dirigents polítics i de la població els anhels nacionals anaven més enllà, el resultat de tot plegat va ser raonablement satisfactori.

4. Des de la república, es van dur a terme tasques importantíssimes en el nivell de l’educació i la cultura, i de la millora de la qualitat de vida a tots nivells. Aquestes tasques es van dur a terme tant a partir de l’impuls de les autoritats, com per l’actuació de molta gent voluntària que s’hi va dedicar en cos i ànima. La república va generar un gran cabal d’il·lusió a molts nivells i en molta gent.

5. Els sectors conservadors van assumir en principi, en general, la nova situació. Però, evidentment, no era això el que volien.

6. L’església va reaccionar amb cautela. Però l’església arrossegava el problema d’uns plantejaments de la seva relació amb la societat que li impedia acceptar la democràcia. L’església es considerava amb dret a dirigir la vida social, a determinar què estava bé i què no. I reclamava que la societat civil li reconegués aquest dret.

7. Juntament amb això, l’església, en general, funcionava estretament lligada als sectors conservadors, als quals donava suport i legitimitat des de feia segles. I estava, per tant, en oberta contraposició amb els que havien promogut i proclamat la república.

8. Dintre l’església, però, hi havia sectors d’una certa rellevància que, tot i mantenir les pretensions de tenir un paper rellevant i directiu en la vida social, no estaven d’acord amb l’estreta aliança amb els sectors conservadors, i reclamaven plantejaments més favorables a les capes baixes de la societat. I a Catalunya, defensaven també la reivindicació nacional.

9. També hi havia alguns cristians que havien optat decididament per la república, i hi ocupaven fins i tot càrrecs de responsabilitat

10. Però tot això era a nivell de dirigents eclesials o de personatges rellevants. La majoria de cristians, en general, vivien un cristianisme bastant al marge de tot això. Una part vivia un cristianisme basat en la ignorància i la por, mentre que una altra part el vivia amb més ganes, com un projecte de vida capaç de generar il·lusió.  

10. Aviat es van desencadenar, de molt diverses maneres, situacions d’enfrontament. El sentiment que l’església era l’enemic més visible va provocar aviat actes violents contra els seus béns i els seus dirigents, que les autoritats republicanes no van controlar. I la legislació republicana que pretenia eliminar la preponderància social de l’església, a vegades es va passar per l’altra banda.

11. La república tenia també el problema que la majoria de partits i grups que hi intervenien no eren “demòcrates” en el sentit que ara ho entenem. La democràcia era, més aviat, per a molts, el mitjà que aleshores tenien a mà per aconseguir els seus objectius (la revolució social, per exemple).

12. Les violències, les legislacions excessives, les proclames agressives, la manca de pedagogia, van anar fent més difícil que la república es guanyés credibilitat en un bon nombre de sectors socials. I van donar ales als sectors reaccionaris que volien eliminar-la.

13. Des del mateix moment de la seva proclamació, els sectors reaccionaris es van moure amb l’objectiu d’eliminar la república. L’exèrcit va ser la punta de llança d’aquests sectors. També hi van intervenir d’alguna manera alguns sectors de l’església, si bé no majoritàriament (tot i que sí que manifestaven majoritàriament el seu desacord amb determinades actuacions de la república). I tot plegat va culminar en el cop d’estat del 18 de juliol de 1936.

Un relat compartit sobre la guerra civil

No sé qui em deia un dia que, després d’una guerra civil com la que vam patir aquí, han de passar uns 150 anys perquè se’n pugui fer un relat més o menys equilibrat.

Potser tenia raó,  però a mi em sembla horrible. I m’agradaria que no fos així. Ja sé que molts deuen pensar que parlar d’això és perdre el temps, i que prou complicacions tenim ara com per dedicar-nos-hi. Però no ho sé, cada cop que llegeixo coses de la guerra civil, i de passada també del temps de la república que la va precedir i de la dictadura franquista que li va venir al darrere, penso que és una llàstima que tothom tendeixi a parlar de la seva part de veritat, i costi tant fer l’esforç de parlar, ni que sigui només amb un petit esment, de les altres veritats que també van formar part d’aquella situació.

I quan dic “veritats” no parlo de plantejaments ideològics, sinó de fets. Si no som capaços de mirar de cara els fets, tots els fets, i intentar fer-ne un relat que puguem compartir bàsicament tots, es farà molt difícil que la democràcia arreli com a autèntic fonament vital de la vida social i política. Perquè queden massa ferides per curar, encara. Que estic segur que marquen molt la nostra realitat.

No, ja sé que tal com està funcionant tot, sembla que cada cop ens allunyem més de la tranquil·litat i la pau d’esperit necessaris per abordar una tasca així, però precisament per això és encara més necessària. Almenys la gent de bona voluntat ha d’intentar saber els perquès de les actuacions tan enfrontades en aquelles èpoques dures, i intentar-ne una mínima valoració, humil i provisional.

I, com que tot això em fa mal, em sembla que intentaré en els propers dies, en aquest diari, anar apuntant elements a tenir en compte per a aquest desitjable relat compartit. No sé si servirà per cap altra cosa que per sentir-me jo una mica més descansat, però almenys que serveixi per a això.

Les cases del carrer de la Muntanya

Deia ahir que un dia d'aquests em posaria a escriure sistemàticament, i mira, m'hi poso avui. Per parlar del carrer on vaig néixer.
Jo vaig néixer al número 41 del carrer de la Muntanya. I com que una de les coses que em ronda pel cap és escriure un llibre de llocs i històries de Viladecans, ahir, a la sortida de missa, li vaig demanar a una veïna si voldria fer un passeig amb mi pel primer tram del carrer a repassar els noms amb què són conegudes les cases. La veïna és la Montserrat de Cal Banato, que té 82 anys i es diu Montserrat Formosa, encara que em sembla que això últim no ho sap pràcticament ningú. A missa, entre altres coses, la vaig veure pujar i baixar les escales per anar a llegir una lectura, i vaig descobrir amb horror que, als seus 82 anys, va força més àgil que jo.
Bé, doncs aquesta tarda ens n'hem anat a passejar pel carrer de la Muntanya. Aquest carrer, en el seu primer tram, es va urbanitzar i edificar a finals del segle XIX. Casa meva, per exemple, és del 1890, i va ser coneguda primer per Cal Roquet, del meu besavi Roc Balletbò, i després per Ca la Merceneta, de la meva àvia Mercè Balletbò. Les cases d'aquest tram del carrer són cases pageses, d'un, dos o tres solars, segons la riquesa i possibilitats del propietari o llogater, que tenien una eixida al darrera i donaven a un carrer que ara es diu Pare Artigas però que sempre va ser conegut com "carrer dels barris", perquè allà hi havia els barris per on sortien els carros per anar al camp. Atenció: "barri", aquí, no vol dir agrupació de cases, que és el sentit que ara és més comú, sinó que té l'altre sentit de porta gran que tanca un espai entorn d'una masia o casa de pagès.
Doncs aquí teniu els noms que hem recollit amb la Montserrat. Sonen bé, i d'alguns es pot endevinar l'origen, però altres poden ser un esplèndid enigma per entretenir-se a imaginar d'on deuen venir.
La llista és aquesta: Cal Boter, Ca l'Amparó (o Emparó?), Ca l'Escuder, Can Bruguera (eren uns senyors de Barcelona, i per això es diuen "Can"), Cal Castells, Cal Pastoret, Cal Nofre, Cal Pocapina, Cal Xim-Xim, Cal Feixinaire, Cal Banato, Cal Dimoni i després Cal Nofre, Cal Roquet i després Ca la Merceneta, Cal Querc, Cal Sorolla, Cal Faura, Cal Figuerons, Cal Mirastels, Cal Llaurador, Cal Maurici del Groc, Cal Calic, Cal Galtagròs.
Sonen molt bé, ja ho he dit. I són en una població de 65.000 habitants, crescuda a gran velocitat en pocs anys, i que semblaria totalment despersonalitzada. Doncs no. Però hauríem de fer-les lluir més, totes aquestes arrels.

Una altra prova

En aquests moments tinc la Mercè fent les seves explicacions de la nostra separació a El mosquit i el camell. A veure què dirà.

Estic de proves

Això és un blog que un dia d'aquests em posaré a escriure de manera més sistemàtica. Bé, almenys això és el que tinc ganes de fer. Fins ara, estava allotjat a El mosquit i el camell, però a veure si aconsegueixo volar sol. No, amb això de volar no estic dient que jo sóc el mosquit i la Mercè el camell...
Doncs apa, fins aviat.