Un relat compartit sobre la guerra civil

No sé qui em deia un dia que, després d’una guerra civil com la que vam patir aquí, han de passar uns 150 anys perquè se’n pugui fer un relat més o menys equilibrat.

Potser tenia raó,  però a mi em sembla horrible. I m’agradaria que no fos així. Ja sé que molts deuen pensar que parlar d’això és perdre el temps, i que prou complicacions tenim ara com per dedicar-nos-hi. Però no ho sé, cada cop que llegeixo coses de la guerra civil, i de passada també del temps de la república que la va precedir i de la dictadura franquista que li va venir al darrere, penso que és una llàstima que tothom tendeixi a parlar de la seva part de veritat, i costi tant fer l’esforç de parlar, ni que sigui només amb un petit esment, de les altres veritats que també van formar part d’aquella situació.

I quan dic “veritats” no parlo de plantejaments ideològics, sinó de fets. Si no som capaços de mirar de cara els fets, tots els fets, i intentar fer-ne un relat que puguem compartir bàsicament tots, es farà molt difícil que la democràcia arreli com a autèntic fonament vital de la vida social i política. Perquè queden massa ferides per curar, encara. Que estic segur que marquen molt la nostra realitat.

No, ja sé que tal com està funcionant tot, sembla que cada cop ens allunyem més de la tranquil·litat i la pau d’esperit necessaris per abordar una tasca així, però precisament per això és encara més necessària. Almenys la gent de bona voluntat ha d’intentar saber els perquès de les actuacions tan enfrontades en aquelles èpoques dures, i intentar-ne una mínima valoració, humil i provisional.

I, com que tot això em fa mal, em sembla que intentaré en els propers dies, en aquest diari, anar apuntant elements a tenir en compte per a aquest desitjable relat compartit. No sé si servirà per cap altra cosa que per sentir-me jo una mica més descansat, però almenys que serveixi per a això.