Més punts per a un possible relat compartit de la guerra civil

Continuo amb el recull de punts per a un possible relat compartit sobre la guerra civil que vaig començar dissabte. Amb totes les mateixes cauteles que allà expressava. I ara, entrant ja en la guerra mateixa.

1. A l’hora de parlar de tot el que la guerra va significar, cal fer-ho sempre des de la premissa que allò va ser un cop d’estat contra un govern legítim, al qual de cap manera havien deslegitimat els errors que havia comès. Per errors que hagués comès la república, molt pitjor era el nou règim que els militars volien implantar, que aquest sí que no tenia cap mena de legitimitat.

2. Els militars, en principi, volien fer un cop d’estat ràpid. I no va ser així. La resistència republicana va frenar el cop a molts llocs d’Espanya, i així va començar aquella llarguíssima i tràgica guerra.

3. En els llocs on va triomfar el cop, va començar immediatament una operació brutal de caça als “rojos”, és a dir, a la gent fidel a la república. I en aquesta caça s’hi van barrejar els odis ideològics amb els afanys de venjança o els ajustos de comptes per enemistats personals. És la barbàrie que acompanya tota guerra civil.

4. Aquesta operació de caça va ser animada i impulsada per les proclames dels dirigents del cop, que convidaven a anihilar tot el que sonés a república. I, a mesura que van anar passant els dies, aquest odi es va anar cultivant amb més ardor, perquè era un instrument imprescindible per aconseguir que el cop realment pogués triomfar.

5. A Catalunya, el cop no va triomfar. Com a Madrid i en altres llocs d’Espanya, aquí la república tenia unes bases prou fortes en la població com per impedir-ho. Cosa que indica la solidesa i l’esperança que aquell projecte suscitava.

6. La notícia del cop, a Catalunya va comportar, com a reacció pràcticament immediata, que els sectors populars més organitzats, bàsicament els anarquistes, prenguessin el carrer i proclamessin la revolució. A tot arreu es van anar creant comitès i òrgans que suplantaven, de manera consensuada o no, els òrgans elegits democràticament.

7. Des de Catalunya, d’altra banda, es van organitzar columnes, vinculades a diverses filiacions polítiques (ERC, PSUC, CNT…) per anar cap a l’Aragó a defensar la república. Un altre signe de l’arrelament popular del règim que els militars volien destruir.

8. El fet més tràgic dels primers temps de la guerra a Catalunya i als altres llocs d’Espanya on el cop no va triomfar, va ser la persecució religiosa. Grups de milicians de cada població o vinguts de fora van iniciar una sistemàtica caça de gent de dretes, però amb especial interès en els capellans i altra gent destacada de l’església, amb una gran quantitat de morts. Es van cremar les esglésies i es va prohibir tota expressió religiosa. Els milicians anaven també casa per casa a la recerca de qualsevol símbol religiós per destruir-lo i, si s’esqueia, detenir els seus propietaris. Evidentment que aquestes actuacions no les van organitzar les autoritats republicanes, però no es pot dir tampoc que els qui les feien fossin simplement uns incontrolats, sinó que, de fet, aquests grups de milicians van esdevenir els autèntics detentors del poder: ells van esdevenir, al carrer, el rostre visible de la república.

9. A més de per la persecució religiosa, la república va anar quedant deslegitimada entre molts sectors de la població per la irracional gestió de la revolucció i de les col·lectivitzacions que aquesta revolució comportava. L’exemple típic seria el del barber de Sant Andreu al qual li col·lectivitzen la barberia i, en comptes de deixar-lo allà treballant a la seva barberia col·lectivitzada, l’envien a fer-ho a una barberia de Sants.

10. La jerarquia eclesiàstica va reaccionar aviat donant suport incondicional als sublevats, excepte en casos de bisbes més sensats com va ser el cardenal Vidal i Barraquer. El suport als sublevats venia, en alguns casos, per la satisfacció que el cop s’hagués realitzat i per les ganes de tornar a la situació anterior a la república; però en altres casos era per reacció davant la persecució religiosa.

11. Davant la persecució religiosa, els catòlics més rellevants i coneguts van reaccionar de maneres diferents: uns, passant-se al bàndol dels sublevats perquè hi estaven a favor; altres, passant-se al bàndol dels sublevats per salvar la vida davant la persecució; altres, buscant refugi fins que passés la tempesta i després intentant normalitzar-se en la zona republicana, però pensant que l’única solució era que els sublevats guanyessin; altres, intentant també normalitzar-se i després exiliant-se perquè no estaven d’acord amb el nou règim totalitari que s’imposava.

12. Cal destacar també la peculiaritat que va conferir a Catalunya el fet nacional. Un bon nombre de catòlics il·lustrats, en efecte, eren també convençuts defensors de la identitat nacional de Catalunya, de manera que es trobaven entre dos focs: el foc antireligiós dels republicans, i el foc anticatalà dels franquistes.

13. En tot cas, crec que es pot afirmar que, dels molts catòlics morts durant la persecució religiosa, la majoria era gent que no havia tingut ni pensava tenir cap mena d’actuació a favor del cop d’estat. Evidentment que no els devia fer cap gràcia la deriva que la república estava tenint en els seus últims temps, però la seva mort no va ser per cap mena d’acció contrària a la república: va ser perquè els qui van engegar la persecució consideraven que, per aconseguir els seus objectius socials, calia eliminar tot vestigi religiós. 

14. La persecució religiosa, com ja he dit més amunt, i com és força lògic, va provocar que molts cristians esperessin el triomf dels sublevats franquistes. A partir d’un cert moment, però, per part de les autoritats de la república, que havien aconseguit tornar a controlar la situació, es va intentar recompondre les relacions amb l’església i tornar a autoritzar l’obertura de llocs de culte. Però llavors la jerarquia catòlica, d’acord amb el Vaticà, ho va impedir. I a més, va passar que els sublevats franquistes, que inicialment no havien manifestat un especial interès a fer de la qüestió religiosa un element important de la seva ideologia, van anar incorporant la religió catòlica com una de les senyes d’identitat de l’Espanya que volien recuperar.

15. La guerra va acabar amb la victòria de les tropes franquistes. Això va comportar l’exili de molts dirigents i combatents republicans, així com també de personalitats catalanistes. I va comportar l’empresonament i la mort de molts d’altres.  I va començar una època de por, de delacions, de depuracions, d’humiliacions. Una època duríssima per a molta gent.

16. No es va veure en els dirigents franquistes cap voluntat de reconstruir el país amb dignitat i esperit integrador. Aquesta pot semblar una afirmació ingènua, de tan òbvia. Però és fonalmental fer-la i recordar-la. Els vencedors pretenien, teòricament, tornar a aixecar un país que la república havia suposadament destrossat. Però això, per a ells, significava crear una Espanya en què no hi capigués cap possibilitat de pensar diferent ni cap voluntat integradora, sinó que la voluntat era exactament la contrària, i sense cap concessió ni pietat. Cap dels valors que els republicans havien defensat, i cap dels anhels nacionals catalans, ni els més elementals, no hi podien tenir cap espai. I amb aquest esperit es va encetar una llarguíssima dictadura.

17. L’església va rebre els vencedors de la guerra com uns alliberadors. Aquesta reacció, d’entrada, resultaria comprensible per la persecució soferta. Però a mesura que passava el temps i es mostrava cada cop més clar el rostre del franquisme, i tot i alguns intents de promoure un esperit de reconciliació que no van trobar cap mena de receptivitat en les autoritats, l’església va optar per acomodar-se al nou règim i donar-se suport mútuament.

18. També cal dir, però, que no tot el que es va fer durant el franquisme és automàticament condemnable. El franquisme ho contaminava tot, però no tot el que es va fer durant aquells anys va ser pur i simple franquisme.

19. Però malgrat això darrer, sí que és clar que l’època franquista va ser una època nefasta. I no és lícit voler minimitzar aquest fet.

Aquí acabo. N’hauríem d’intentar parlar més d’aquest tema, em sembla.