dimecres, 24 d’octubre del 2012

La proposta federalista


(Transcric aquí l’article de Carles Pastor que va sortir dilluns al Periódico i que m’agrada força)

Llegeixo que un distingit comentarista, després d’utilitzar durant un temps el terme unionista per referir-se de forma despectiva als catalans no independentistes, ha recorregut últimament a una nova terminologia amb la mateixa intenció: «Federalistes centralistes». ¿Federalista i centralista? És un oxímoron («combinació en una mateixa estructura sintàctica de dues paraules o expressions de significat oposat, que originen un nou sentit», segons la RAE), com ho seria parlar de «nacionalisme internacionalista».
Un Estat federal és, per definició, un Estat com a mínim descentralitzat. Tornem a la RAE: és «el compost per estats particulars, amb poders regionals que disfruten d’autonomia i fins i tot de sobirania per a la seva vida interior». De la Constitució espanyola s’ha escrit que és «federalitzant», però no federal, entre altres coses, perquè no existeixen organismes o institucions de cooperació i decisió comuna entre el tot i les parts. El fracàs del Senat resulta clamorós. 
Aquests dies, després de la difusió del manifest Federalista i d’esquer-res (federalistaidesquerres.cat), són molts els que plantegen, en essència, dues preguntes: ¿en què consisteix una sortida federal a la crisi entre Catalunya i Espanya? ¿És una opció possible amb el que hi ha a l’altre costat de l’Ebre?
Un Estat jurídicament federal garantiria la divisió de poders millor que en l’actual Estat autonòmic. Per exemple: resultaria legalment impossible que, de forma unilateral, el ministre d’Educació interferís en les competències educatives de la Generalitat. Només el consens entre l’Administració federal i les parts federades permetria una alteració del repartiment competencial primigeni. Hauria de ser una federació asimètrica (en realitat, totes ho són: als EUA hi ha estats en què regeix la pena de mort, i en d’altres, no; les velocitats en autopistes varien d’un a un altre, etc.). 
El nostre Estat federal hauria de reconèixer el seu caràcter plurinacional i pluricultural, amb reconeixement ple i protecció de totes les seves llengües. El finançament hauria de tenir en compte l’ordinalitat, és a dir, que la necessària solidaritat no provoqui que l’autonomia que figura en el lloc número quatre en aportació fiscal passi al novè o al desè a l’hora de rebre. La federació porta implícit el principi de lleialtat mútua. Ni les parts utilitzaran els seus poders per perjudicar el conjunt, ni el centre adoptarà decisions que perjudiquin les parts. 
¿Hi ha federalistes a l’altre costat de l’Ebre? N’hi ha, tot i que no prou, i se’ls escolta menys que als vociferants neocentralistes. Caldrà confiar que l’ensurt al cos que als espanyols de bona fe els ha provocat l’onada independentista els faci reaccionar. Han de saber que és ara o mai. 


dimecres, 17 d’octubre del 2012

El llibre ja està fent l'últim bull


El llibre del qual he parlat aquí algunes vegades, ja s’està acabant de coure. Ahir en vam fer ja una primera impressió, amb el text i les fotos posades, i ara toca corregir-lo, repassar-lo… Un munt de feina, encara. En principi apareixerà la segona quinzena de novembre, i en farem la presentació el divendres 30 de novembre al Centre Cultural Sant Joan.
A mi em sembla que queda molt bé, o en tot cas jo n’estic molt satisfet. Es titula “Viladecans, els llocs i les històries”, i vol ser un itinerari pels llocs més dignes de ser visitats de Viladecans, recordant-ne la història antiga i la més moderna, i trobant el gust a mirar de prop aquesta ciutat que tan sovint la gent ha pensat que no tenia res valuós per admirar. I quan dic la gent vull dir tant els de fora com els viladecanencs mateixos. I sí, sí que té coses per admirar. Només cal saber aturar-s’hi…
Perquè us en feu una idea, aquí us poso els capítols:

Per visitar Viladecans
1. Els camps i les meravelles de l’enginyeria pagesa
2. L’ermita de Sales, el lloc més antic
3. La Torre Modolell, la senyora Modolell, l’herència Modolell
4. La Torre del Baró, el castell dels senyors de Viladecans
5. La Torre Roja i la Quadra Burgesa
6. El circuit del Centre Històric
7. Can Bruguera, la maçoneria, i unes sorprenents casetes als camps
8. Cap a ponent: el Camí de les Canals, l’ermita de Sant Llorenç i el cau del Mamut
9. Cap a ponent: el carrer Major, la Carretera Vella i el Poblat Roca
10. Del barri de Sales a la Montserratina
11. El mar més a prop
12. Sant Ramon i, al peu, Cal Menut
Com a resum: Els vint-i-cinc llocs necessaris
Bibliografia

dilluns, 15 d’octubre del 2012

Espanyolitzar



Òbviament, el ministre Wert és un insensat. Com insensat és el president del govern que ni el destitueix ni el desautoritza.
Però, un cop dit això, també cal dir que, ben pensat, la idea d’espanyolitzar els nens i nenes catalans no és gens dolenta. I que seria molt bona cosa espanyolitzar no només els nens i nenes catalans, sinó també els asturians, els andalusos, els madrilenys, els riojans… I, ja posats a fer, també els adults. No estaria gens malament.
No estaria gens malament començar ja a fer allò que cap dels dos grans partits espanyols, el PSOE i el PP, han volgut fer en tots aquests anys de democràcia. És a dir, explicar i fer pedagogia del fet que Espanya està formada per diverses nacions, i que s’hi parlen diverses llengües, i que totes són igualment espanyoles, i que l’Estat les ha de protegir i potenciar totes… I que aquesta plurinacionalitat és un bé i una riquesa i no un mal… I explicar que l’Espanya uniforme no existeix… En fi, tot això.
I dintre aquesta espanyolització és podrien fer alguns signes interessants. Per exemple, que a TVE les declaracions dels polítics o dels futbolistes o de qui fos, si la seva llengua pròpia no és la castellana, es donessin en la seva llengua subtitulant-les, i no se’ls demanés que repetissin en castellà allò que abans han dit en català, basc o gallec, ni se’ls tapés la veu dient en castellà allò que ells estan dient en la seva llengua. O que es potenciés l’estudi de les llengües diguem-ne perifèriques a totes les universitats espanyoles. O que a la Puerta del Sol hi hagués banderoles de benvinguda en les diverses llengues que es parlen a Espanya, amb algun text literari de cada una…
Posats a fer, també estaria bé explicar, dintre aquesta espanyolització, que, si bé la Constitució tal com ara està no permet la secessió d’una part del territori, a la Constitució mateixa hi ha un article que explica els mecanismes per canviar-la i poder preveure-hi què cal fer perquè un territori, si hi vol, pugui constituir un estat independent.
En fi, que no estaria gens malament espanyolitzar Espanya.

dissabte, 13 d’octubre del 2012

Malala i Joan XXIII



Els dos noms de la setmana. Dos esplèndids estímuls, guies, esperances.
Fa cinquanta anys, l’11 d’octubre de 1962, Joan XXIII inaugurava el Concili Vaticà II. Mai no sabrem què n’esperava ell exactament d’aquella convocatòria. Però el que segur que volia era fer entrar aire nou a l’Església, posar-la al dia, fer-ne una font fresca per als assedegats. El Concili en si va ser una meravella, una empenta de renovació insòlita, poc imaginable en una societat tan sòlidament constituïda com era i és l’Església. No sé jo si hi ha hagut mai cap altra societat potent que s’hagi volgut autorenovar així. Després, és cert, les coses han anat com han anat. Però l’empenta continua existint, i per a molts ens continua sent un decisiu punt de referència.
I ara, aquests dies, la paquistanesa Malala ha esdevingut també un punt de referència. Una noia de 14 anys, lluitadora pel dret a l’educació de les noies, en una societat assetjada per la insensatesa del fanatisme. La van tirotejar i ara es debat entre la vida i la mort. Tant de bo visqui i pugui continuar sent una guia per a tothom qui treballa per un món digne, d’homes i dones lliures i amb l’esperit obert i il·lusionat. I si mor, caldrà no oblidar-la.
Malala i Joan XXIII, una dona i un home que són símbols d’humanitat, símbols de Déu.

divendres, 5 d’octubre del 2012

¿Independència? Jo ho veig diferent...



Es fa difícil, ara, dir que no ets independentista. La sensació ara és que tothom ho és. I que els qui no ho són prefereixen no dir-ho. Sembla que sigui una obvietat, que qualsevol català que s’estimi el seu país ha de voler la independència. Una suma de factors sentimentals, polítics, culturals i econòmics empenyen en aquesta direcció, amb la inestimable ajuda de les inacabables ximpleries amb què ens obsequien des de Madrid (sí, que quedi clar: estic a favor de la immersió lingüística de totes totes, i el ministre Wert em sembla un impresentable; i que quedi també clar: em sembla immoral que els accessos al port que havia de fer Foment estiguin aturats, amb el gravíssim perjudici que això significa no només per a l’economia catalana sinó també per a l’espanyola). Afegint-hi, és clar, a tot això, la impressionant literatura èpica que es genera des d’aquí.
Jo, amb tot el que he viscut i visc, i amb els sentiments que experimento, i amb la reflexió política, cultural i econòmica que puc fer, arribo a la conclusió que no surten els comptes. Que tot sumat, la independència no és una bona idea. Ja em perdonareu, ja sé que no és això el que ara es porta, però continuo apuntant-me a lluitar per construir una Espanya diferent. Crec que, per complicat que sigui, és més útil que la lluita independentista.
Veig que, afortunadament, va sortint gent que intenta dir coses semblants a això que un servidor acabo de dir. A mi m’agradaria que es poguessin fer debats sobre aquest tema, sense gaire èpica i amb molta reflexió sobre la taula, tant a nivell polític, com cultural, com econòmic, com també sentimental. Però no sé si això és possible, i menys en aquesta època electoral. Però crec que ens aniria molt bé. No ho sé, potser després de les eleccions es podria intentar...
I una última cosa. Durant l’última Eurocopa, vaig anar pel barri de la Montserratina de Viladecans diverses vegades, un barri d’emigració dels anys 60 i 70, i els balcons eren plens de banderes espanyoles. En aquest suposat procés cap a la independència, això, ¿com es gestionaria?