La proposta federalista

(Transcric aquí l’article de Carles Pastor que va sortir dilluns al Periódico i que m’agrada força)

Llegeixo que un distingit comentarista, després d’utilitzar durant un temps el terme unionista per referir-se de forma despectiva als catalans no independentistes, ha recorregut últimament a una nova terminologia amb la mateixa intenció: «Federalistes centralistes». ¿Federalista i centralista? És un oxímoron («combinació en una mateixa estructura sintàctica de dues paraules o expressions de significat oposat, que originen un nou sentit», segons la RAE), com ho seria parlar de «nacionalisme internacionalista».
Un Estat federal és, per definició, un Estat com a mínim descentralitzat. Tornem a la RAE: és «el compost per estats particulars, amb poders regionals que disfruten d’autonomia i fins i tot de sobirania per a la seva vida interior». De la Constitució espanyola s’ha escrit que és «federalitzant», però no federal, entre altres coses, perquè no existeixen organismes o institucions de cooperació i decisió comuna entre el tot i les parts. El fracàs del Senat resulta clamorós. 

Aquests dies, després de la difusió del manifest Federalista i d’esquer-res (federalistaidesquerres.cat), són molts els que plantegen, en essència, dues preguntes: ¿en què consisteix una sortida federal a la crisi entre Catalunya i Espanya? ¿És una opció possible amb el que hi ha a l’altre costat de l’Ebre?
Un Estat jurídicament federal garantiria la divisió de poders millor que en l’actual Estat autonòmic. Per exemple: resultaria legalment impossible que, de forma unilateral, el ministre d’Educació interferís en les competències educatives de la Generalitat. Només el consens entre l’Administració federal i les parts federades permetria una alteració del repartiment competencial primigeni. Hauria de ser una federació asimètrica (en realitat, totes ho són: als EUA hi ha estats en què regeix la pena de mort, i en d’altres, no; les velocitats en autopistes varien d’un a un altre, etc.). 

El nostre Estat federal hauria de reconèixer el seu caràcter plurinacional i pluricultural, amb reconeixement ple i protecció de totes les seves llengües. El finançament hauria de tenir en compte l’ordinalitat, és a dir, que la necessària solidaritat no provoqui que l’autonomia que figura en el lloc número quatre en aportació fiscal passi al novè o al desè a l’hora de rebre. La federació porta implícit el principi de lleialtat mútua. Ni les parts utilitzaran els seus poders per perjudicar el conjunt, ni el centre adoptarà decisions que perjudiquin les parts. 

¿Hi ha federalistes a l’altre costat de l’Ebre? N’hi ha, tot i que no prou, i se’ls escolta menys que als vociferants neocentralistes. Caldrà confiar que l’ensurt al cos que als espanyols de bona fe els ha provocat l’onada independentista els faci reaccionar. Han de saber que és ara o mai.