Malala i Joan XXIII

Els dos noms de la setmana. Dos esplèndids estímuls, guies, esperances.

Fa cinquanta anys, l’11 d’octubre de 1962, Joan XXIII inaugurava el Concili Vaticà II. Mai no sabrem què n’esperava ell exactament d’aquella convocatòria. Però el que segur que volia era fer entrar aire nou a l’Església, posar-la al dia, fer-ne una font fresca per als assedegats. El Concili en si va ser una meravella, una empenta de renovació insòlita, poc imaginable en una societat tan sòlidament constituïda com era i és l’Església. No sé jo si hi ha hagut mai cap altra societat potent que s’hagi volgut autorenovar així. Després, és cert, les coses han anat com han anat. Però l’empenta continua existint, i per a molts ens continua sent un decisiu punt de referència.

I ara, aquests dies, la paquistanesa Malala ha esdevingut també un punt de referència. Una noia de 14 anys, lluitadora pel dret a l’educació de les noies, en una societat assetjada per la insensatesa del fanatisme. La van tirotejar i ara es debat entre la vida i la mort. Tant de bo visqui i pugui continuar sent una guia per a tothom qui treballa per un món digne, d’homes i dones lliures i amb l’esperit obert i il·lusionat. I si mor, caldrà no oblidar-la.

Malala i Joan XXIII, una dona i un home que són símbols d’humanitat, símbols de Déu.