Joaquim Gomis i el llenguatge cristià

Potser algun dia algú es decidirà a fer-ho o potser no. Però en tot cas seria realment molt interessant. Es tractaria d’estudiar la contribució del Joaquim Gomis a la creació d’un llenguatge cristià renovat, una contribució que té un moment central en el Concili Vaticà II i en l’etapa directament postconciliar, però que es realitza també tant en els anys anteriors al Concili com quan el Concili ja sembla una mica llunyà. I fins ara, fins a la seva mort inesperada avui fa un mes, el passat 21 de desembre.

I això en un doble nivell. En primer lloc, en el camp de la informació religiosa, sobretot a les revistes Foc Nou i El Ciervo, i també en tots els anys en què va encarregar-se, amb el Joan Llopis, de la pàgina religiosa del diari Avui. Una informació feta deixant clara la seva afectuosa vivència de la fe cristiana, però sense que això li impedís una mirada prou distanciada com perquè resultés creïble per al lector.

I en segon lloc, la seva ingent aportació al llenguatge de la fe expressada i celebrada, a través de la seva tasca al Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona i, sobretot, amb la publicació Missa Dominical que ell va fundar l’Advent de 1968, que tenia –i continua tenint– l’objectiu de facilitar que les celebracions de la nova litúrgia conciliar aconseguissin transmetre tota la seva riquesa. Monicions, pregàries, materials per a l’homilia… tot això va ajudar a consolidar una manera de dir la fe i de dir la vida cristiana que no resultaven encarcarats ni esotèrics, sinó que s’acostaven a la vida de la gent i que, a més, ajudava a fer la litúrgia alguna cosa molt lligada a l’Evangeli, és a dir, a la crida de Jesús a viure en aquest món tal com ell havia viscut. La petja del Joaquim en aquest camp de les celebracions cristianes ha estat, crec jo, definitiu.

Una proposta viable per a Catalunya

Ja sé que amb el tema nacional tot funciona sobretot a nivell de sentiments i que costa molt demanar d’aturar-se a pensar coses raonables i factibles, però això no treu que, els qui pensem que pel camí de la confrontació pura i dura no anem enlloc, continuem intentant proposar sortides a la tensa i complicada situació actual.

Estic convençut –com crec que també ho estan els partits que l’han proposat– que la consulta del 9 de novembre no es farà. L’estat té prou mitjans per impedir-ho, i sense necessitat d’arribar a utilitzar cap mena de violència. I és una sort que no es faci, perquè amb la doble pregunta que es proposa, l’únic que podríem aconseguir és un guirigall d’interpretacions del resultat –fos el que fos– impossible de gestionar. I m’imagino que els partits que han fet la proposta, de fet, si l’han feta, és perquè saben que no es farà: ells també saben prou que, si es fes, la gestió del resultat ens abocaria a un futur d’allò més desgavellat.

I llavors què? Suposo que des de l’independentisme es deu estar somiant en unes noves eleccions en què tinguessin majoria els partits independentistes per tal de proclamar unilateralment la independència. I llavors què? Com que aquesta independència no seria acceptada ni reconeguda per l’estat espanyol (ni pels estats europeus!), el pas següent m’imagino que deu ser una mobilització popular per forçar les coses: omplir els carrers i places de Catalunya un dia i un altre, crear un clima més o menys revolucionari… La veritat, no m’ho acabo d’imaginar. Perquè una cosa és sortir un onze de setembre al carrer i muntar festivament una cadena humana de nord a sud del país, i una altra és aguantar tot el que una revolució significa. No m’imagino que hi hagi gaire gent disposada a embrancar-se en una cosa així…

I bé. Arribats en aquest punt, jo crec que els partits promotors de la consulta farien bé de començar a pensar en una sortida més viable. Una sortida que, tot s’ha de dir, s’ha fet possible gràcies a la pròpia pressió de l’independentisme, que ha forçat al PSOE a acceptar de promoure, més o menys de grat, una reforma constitucional des del punt de vista federal, una canvi que IU ja fa temps que també defensa.

Aquesta sortida és la que proposa Federalistes d’Esquerres i que jo formularia de la manera següent. Es tractaria de promoure una reforma constitucional que estructuri Espanya com un estat federal i reconegui la lliure voluntat dels seus pobles de formar-ne part. Aquesta estructura federal hauria d’assegurar l’equitat econòmica entre els territoris, reconèixer clarament la realitat plurinacional i plurilingüística, simplificar l’administració mitjançant la clarificació de competències, i crear mecanismes eficaços de regeneració democràtica. Aquesta reforma es votaria en referèndum a tot Espanya i, en el cas que els votants catalans s’hi manifestessin majoritàriament en contra, aleshores caldria obrir un procés de consulta per a una possible secessió.

He dit abans que això sí que és possible, si es fa una pressió seriosa i unitària en aquest sentit, en què s’unissin els partits que promouen la consulta i el PSC. Jo crec que a hores d’ara ja hi ha un nombre notable de dirigents espanyols (bàsicament al PSOE i a IU) que s’adonen que la situació catalana necessita una resposta política i que s’adonen, també, que l’estructura de l’estat, més enllà de la situació catalana, necessita canvis seriosos. I potser el PP haurà d’acabar cedint, o simplement deixarà de tenir majoria a les properes eleccions. En tot cas, penso que tota la tasca pedagògica a nivell espanyol que els grans partits no van fer després de l’aprovació de la Constitució, i que hauria permès la normalització social de la realitat plurinacional de l’estat, potser ara, ni que sigui amb un retard fora de qualsevol sensatesa, es podrà recuperar i posar en marxa…

Ja m'imagino que des de la perspectiva de l’independentisme tot el que acabo d’escriure no té gaire –o cap– sentit. Doncs potser no. Però a mi em sembla una possibilitat viable i que pot arribar a resultar estimulant per a molta gent. A part que no crec que hi hagi cap altra sortida.