Joaquim Gomis i el llenguatge cristià

Potser algun dia algú es decidirà a fer-ho o potser no. Però en tot cas seria realment molt interessant. Es tractaria d’estudiar la contribució del Joaquim Gomis a la creació d’un llenguatge cristià renovat, una contribució que té un moment central en el Concili Vaticà II i en l’etapa directament postconciliar, però que es realitza també tant en els anys anteriors al Concili com quan el Concili ja sembla una mica llunyà. I fins ara, fins a la seva mort inesperada avui fa un mes, el passat 21 de desembre.

I això en un doble nivell. En primer lloc, en el camp de la informació religiosa, sobretot a les revistes Foc Nou i El Ciervo, i també en tots els anys en què va encarregar-se, amb el Joan Llopis, de la pàgina religiosa del diari Avui. Una informació feta deixant clara la seva afectuosa vivència de la fe cristiana, però sense que això li impedís una mirada prou distanciada com perquè resultés creïble per al lector.

I en segon lloc, la seva ingent aportació al llenguatge de la fe expressada i celebrada, a través de la seva tasca al Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona i, sobretot, amb la publicació Missa Dominical que ell va fundar l’Advent de 1968, que tenia –i continua tenint– l’objectiu de facilitar que les celebracions de la nova litúrgia conciliar aconseguissin transmetre tota la seva riquesa. Monicions, pregàries, materials per a l’homilia… tot això va ajudar a consolidar una manera de dir la fe i de dir la vida cristiana que no resultaven encarcarats ni esotèrics, sinó que s’acostaven a la vida de la gent i que, a més, ajudava a fer la litúrgia alguna cosa molt lligada a l’Evangeli, és a dir, a la crida de Jesús a viure en aquest món tal com ell havia viscut. La petja del Joaquim en aquest camp de les celebracions cristianes ha estat, crec jo, definitiu.