M’han demanat de la revista L’Agulla
que escrigui alguna cosa sobre la renúncia de Benet XVI i, un cop ho he tingut
fet, he pensat que també ho podia penjar aquí. I aquí va.
Recordo que fa uns anys, quan es parlava que Joan Pau II era un ferm
candidat al premi Nobel de la Pau, un polític d’esquerres em va preguntar que
com era possible que li donessin el Nobel de la Pau a algú que era considerat
el representant de Déu a la terra i que, per tant, estava fora de la categoria
dels éssers humans, que és a qui estan destinats aquesta mena de premis. No
m’ho deia amb ironia, m’ho deia seriosament, us ho asseguro. Més a menys com un
d’aquests entrevistats a la plaça de Sant Pere que aquests dies surten als
diaris, que es preguntava que com podia ser que Déu volgués tenir ara dos
representants simultanis.
Joseph Ratzinger, Benet XVI, amb la seva renúncia ha fet molt per desmuntar
aquesta mena de plantejament, tan i tan arrelat. I val la pena agrair-li-ho. És
bastant probable que el camí de l’Església no canviï gaire amb el successor que
ara surti elegit, i que continuem sotmesos a aquesta ventada involucionista que
fa ja tant de temps que ens fa patir, però estic segur que el pas que acaba de
donar el papa tindrà conseqüències positives, i espero que importants, de cara
al futur.
A mi, la teologia de Joseph Ratzinger, que diuen que és tan bona, no
m’agrada gaire, perquè la veig molt barrejada amb uns quants prejudicis força
discutibles cristianament. Però en aquesta decisió de la renúncia sí que es veu
molt clar que ha posat per damunt de tot un principi teològic, un principi de
fe, que arriba, crec jo, fins al nervi de l’Evangeli: que cadascú ha de ser
capaç d’escoltar la veu de Déu, veure quins camins Déu li proposa, i mirar de
respondre-hi tan bé com sàpiga, i que això ho ha de fer posant en joc totes les
capacitats de discerniment, de raonabilitat, i també d’humilitat per conèixer
les pròpies capacitats i les pròpies limitacions. Joseph Ratzinger va tenir
clar en el seu moment que això de ser papa era una tasca a la qual estava
cridat a respondre-hi, però quan, fent servir el seu cervell, ha vist que ja no
podia fer-ho amb dignitat, ha entès que la crida de Déu havia canviat i ara li
demanava, simplement, anar-se’n. I no s’ha deixat enganyar per les diverses
excuses que segur que li venien al cap: des de la mística de l’entrega personal
que al capdavall el que fa és posar la pròpia persona per damunt de la tasca a
realitzar, fins a la por que l’Església aparegui feble i insegura davant el
món. Aquí sí que hem vist el bon teòleg que Ratzinger és capaç de ser, i que
sap que Deu no vol sacrificis inútils sinó treball fet amb pau, i que sap també
que l’important de l’Església no és que sigui vista com una institució perfecta
i sense fissures sinó com el lloc on poder trobar Déu.
Amb la renúncia de Joseph Ratzinger, la institució papal, i la jerarquia
eclesiàstica en general, ha quedat clarament debilitada en la seva més o menys
explícita pretensió de ser la presència de Déu a la terra. La tasca papal
continuarà sent certament important, però el qui l’exerceix ja no podrà ser
considerat com una mena de semi-Déu de per vida sinó, tan sols, com un cristià
que exerceix una funció, potser fins a la seva mort o potser només per un temps.
En aquest any del cinquantenari del Concili Vaticà II, jo m’atreviria a dir que
aquesta renúncia és fruit de l’estil d’Església que allà va néixer.