dissabte, 25 de febrer del 2012

Amabilitat



La història em va venir al cap un dia d’aquest arran d’haver escriu les dues entrades anteriors d’aquest bloc a propòsit de la guerra civil. I és que l’última vegada que la meva mare va anar a votar, quan ja li costava molt moure’s i caminar, la vaig dur al col·legi electoral amb el cotxe i, a l’hora de baixar, vaig veure que passava per allà un dels companys d’Esquerra Unida i Alternativa, que duia un mocador vermell al coll i un bigoti potent. Li vaig demanar que m’ajudés, i ell va agafar la meva mare i se la va endur cap a dins del col·legi, mentre jo posava bé el cotxe. I quan ens vam retrobar i em vaig quedar sol amb ella, va i em comenta: “Vés qui m’ho havia de dir, que m’ajudaria a anar a votar un d’aquells milicians que tanta por ens feien durant la guerra!”. Perquè, certament, la imatge del company d’EUiA la recordava molt, la imatge dels milicians… I la meva mare, la mar de satisfeta.
Realment, satisfan tant, les històries amables! Aquests dies a casa anem de bòlit amb el meu pare, que entra i surt d’Urgències de l’hospital amb més assiduïtat del que voldríem. Però ahir vespre em vaig sentir molt compensat gràcies a l’amabilitat d’una metgessa, una noia jove i sud-americana. Li havien fet una prova al meu pare, i estava jo avorrit esperant el resultat, assegut en un tamboret al seu costat, allà al mig del passadís, que és on el tenien. La metgessa va passar per allà dues o tres vegades, i cada cop se m’acostava i em deia que estava esperant el resultat però que no li arribava. I quan va arribar i va venir a dir-me’l, em va demanar disculpes per l’espera. Ja dic, ho vaig agrair molt perquè molts cops, en llocs d’aquests, et deixen allà sense dir-te ni ase ni bèstia. I aquesta noia era conscient del que significa una espera així, i volia pal·liar part de la molèstia mostrant-me que em tenia en compte.
Sí, almenys l’amabilitat l’hauríem d’intentar mantenir. Jo tinc la sensació que ens ho acabaran destrossant tot, amb la prepotència que mostren els amos del món, i amb la insensatesa més propera de l’Artur Mas i companyia que volen vendre’s el meu poble, Viladecans, i si cal tot Catalunya, per quatre duros a honor de l’extrema dreta nord-americana que tan bé representa aquest tal Sheldon Adelson. Doncs davant d’això, almenys salvem l’amabilitat…

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada