He llegit que ahir, en l’acte d’inici de l’any Espriu, és va venir a dir
que els ponts del diàleg de què parlava el poeta ja no tenien vigència…
Jo estic molt desolat per com està anant tot, o sigui que em consolaré
reproduint aquell magnífic poema, escrit en ple franquisme, que per mi continua
plenament vigent, i potser ara més que mai.
De vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol;
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc sobre els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigne damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre I en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.
Em fa por parlar de tot el que està passant, perquè en el clima actual,
sembla que qui no és independentista és una bèstia estranya. De veritat, fa
por. I he de dir que el que més mal m’ha fet aquests dies ha estat sentir el
Joan Herrera qualificant d’irresponsables els socialistes perquè no es volien
sumar a la declaració sobiranista. ¿Per què s’hi havien de sumar? ¿Qué ho ha
manat alguna desconeguda divinitat? Si els socialistes no volen donar suport a
aquest independentisme encobert, és la seva obligació democràtica no
sumar-s’hi. I jo els ho agraeixo.
“Que la pluja caigui a poc a poc sobre els sembrats, i l’aire passi com una
estesa mà suau i molt benigne damunt els amples camps…”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada