Amb mossèn Cinto a Estambul

 Fa gairebé un mes que explicava aquí que tenia ganes de llegir-me el Canigó de mossèn Cinto,  i que fins ara no m’havia animat a fer-ho per la mandra de ficar-me dins un argument tan llefiscosament romàntic, tot ple de fades i coses així.

Doncs ja ho he fet. Me l’he llegit a Estambul, a les estones que la Mercè anava visitant tot el que hi ha de visitable i jo em quedava reposant. De fet, no és el millor lloc, vista la poca simpatia de mossèn Cinto amb els musulmans i la manera com els destrossa al llarg de l’obra. Però el cas és que me l’he llegit. I, contra el que m’esperava, m’ha agradat molt.

L’argument és, com ja sabia, totalment impossible, d’un romàntic sobrepujat, ple de fades, de moros dolents, de valents cavallers cristians i de dames tirant a bledes. Però és que mossèn Cinto pot amb tot.  La força de les seves paraules i els seus versos, el desbordament de la seva imaginació, la capacitat de crear móns vius i que arriben a semblar reals, fa que el poema un se l’empassi amb un interès que comença al primer vers i no es perd en cap moment. Per llegir-lo s’ha de tenir una certa afició per la llengua i per la paraula, això sí. Però el cas és que m’ho vaig passar la mar de bé.  

I encara hi ha un altra motiu. Mossèn Cinto és una força de la naturalesa a l’hora d’escriure, però també ho és, i potser encara més, a l’hora de tenir el cap els llocs, els noms, els camins, les muntanyes, els pobles, les esglésies… Ho sap tot, ho recorda tot, i és capaç de descriure-ho tot. Realment, quin cervell, aquest home!

Doncs això, que m’ha agradat molt. I m’ha resultat també especialment interessant, mentre llegia, anar veient la ideologia que hi ha al darrere d’aquest poema. Sens dubte que és un dels que millor deixa veure el seu plantejament del món. Una Catalunya feta i volguda per Déu, plena de grans valors, diferent, molt convençuda de si mateixa, que necessita mirar cap a la religió catòlica per mantenir viva la seva ànima, que s’enfronta a enemics que no acaba de quedar clar quins són… És la ideologia que trobarà expressió teològica i política en personatges com Torras i Bages, i que jo crec que, amb les pertinents modificacions, té la seva última expressió en Jordi Pujol (en Artur Mas i companyia ja no: prou que es veu amb Eurovegas). És una ideologia realment potent, amb ideals. Amb poc futur també, em sembla. Però que, en tot cas, mereix atenció.