Per preparar la vaga general, dues poesies de Joan
Maragall, una avui i una altra demà. Potser no hi tenen res a veure, o potser
sí. Però en tot cas, estan molt bé.
Topant de cap en
una i altra soca,
avançant d’esma pel
camí de l’aigua,
se’n ve la vaca
tota sola. És cega.
D’un cop de roc
llançat amb massa traça,
el vailet va
buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un
tel; la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a
la font com ans solia,
mes no amb el posat
ferm d’altres vegades
ni amb ses companyes,
no: ve tota sola.
Ses companyes, els
cingles, per les comes,
pel silenci dels
prats i en la ribera,
fan dringar
l’esquellot mentre pasturen
l’herba fresca a
l’atzar… Ella cauria.
Topa de morro en
l’esmolada pica
i recula afrontada…
Però torna
i abaixa el cap a
l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens
gaire set. Després aixeca
al cel, enorme,
l’embanyada testa
amb un gran gesto
tràgic; parpelleja
damunt les mortes
nines, i se’n torna
orfe de llum sota
el sol que crema,
vacil·lant pels
camins inoblidables,
brandant
lànguidament la llarga cua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada