Comfort ye, comfort ye, my people…

Ahir vam complir la Mercè i jo dos dels rituals nadalencs de llarga tradició, i que poques vegades hem deixat de fer: anar a Vespres a les Tereses (o sigui, a les Carmelites de Mataró), i anar a sentir el Messies de Haendel. Normalment això ho fèiem en dos dies diferents: les Vespres el dissabte abans de Nadal, i el Messies al Palau de la Música un dels dies que el fessin. Però aquest any resulta que el Messies també el feien a Mataró aquest mateix dissabte, i ho hem ajuntat.

Això de les Vespres a les Tereses és una tradició que la Jobac de Mataró vam iniciar fa més de vint anys, i que es manté encara que ara siguem força més pocs que en aquells inicis. En tot cas, per a mi és un punt de referència. Aquest espai de pregària, unint-nos a la pregària de les monges, expressant el desig que el Senyor vingui a la vida de tots i la transformi, recordant tantes coses que necessiten ser transformades, i això en aquell ambient de pau… Com que el que resem i cantem es repeteix cada any, les paraules i les músiques s’interioritzen i esdevenen profundamet evocadores. I hi ha algunes frases que a mi se’m fan especialment significatives: “Augureu la pau a Jerusalem!”, del salm 121, que ara té un significat molt actual, que fa recordar el poble palestí a més del desig de la pau i la vida digna per al món semcer; “Espera el Senyor la meva ànima més que els sentinelles el matí. Que esperin el matí els sentinelles, Israel espera el Senyor”, del salm 129, que fa pensar en els pobres sentinelles fent guàrdia de nit a les muralles, i que aquí son tractats amb una certa ironia, però que d’aquesta manera fa sentir, i ara en aquest temps ben especialment, el desig que el Senyor ens vingui a empènyer perquè arreglem la cadena de disbarats en què tenim immers el món… A més de tantes frases que se m’han ficat dintre l’ànima, m’emociona especialment el “Veniu, Senyor Jesús” amb què responem a cada pregària, amb una música que sona molt bé, seguit del parenostre de Rimsky Korsakov amb la seva música també magnífica, i l’antífona del Magníficat i el Magníficat gregorià que em recorda la meva adsolescència al Seminari… I després, és clar, hi ha les monges i la seva vida tan inhabitual: el fet que aquestes dones manifestin públicament de manera tan visible i trencadora que la seva dedicació prioritària és Déu en si mateix, és tot un estímul. Aquesta mena de dedicació és una crida per a una quanta gent, no per a tothom. Però jo els ho agraeixo.

I després, el Messies. Molt bé, realment. M’ha agradat més que els anys que hem anat al Palau, perquè aquí tot quedava més proper. M’impressiona l’inici, el “Comfort ye, comfort ye, my people”, és a dir “Consoleu, consoleu el meu poble” d’Isaïes 40, que ell adreçava als exiliats de Babilònia per dir-los que podrien tornar a la seva terra, i que ara té un significat terriblement universal: la invitació de Déu a consolar el seu poble, vol dir tantes coses! Realment, el text del Messies és una joia, un encertadíssim enfilall de textos bíblics molt ben seleccionats. Un moment que m’enganxa molt és, és clar, el de l’anunci del naixement: “For unto us a child is born, unto us a son is given” (“Perquè ens ha nascut un infant, se’ns ha donat un fill”), d’Isaïes 9, amb l’explosió, després, dels seus títols, amb una música que entra molt fort dins l’ànima, una música, diria, d’efectes especials: “Wonderful, Counsellor, the Migthy God, the Everlasting Father, the Prince of Peace” (“Meravellós, Conseller, Déu Poderós, Pare per sempre, Príncep de pau”). Aquest text es llegeix cada any la nit de Nadal, i a mi sempre em ressona especialment aquest “se’ns ha donat un fill”, o sigui, que Jesús és un fill de tots, un fill de la humanitat. Evidentment que el profeta no pretenia dir això, però, llegit ara, sona així. I m’agrada.

Del Messies de Haendel em fa una especial gràcia la música que imita un batre d’ales quan parla dels àngels que anuncien la bona nova als pastors (també, efectes especials!). I és clar, com a tothom, m’agrada molt l’Al·leluia, que és una joia. Sobretot si un pensa de qui està palant el text: d’un home que va acabar penjat en una creu de la manera més desgraciada.

(I per acabar, una petita crítica a la interpretació mataronina: el Messies té tres parts, i a Mataró, per estalviar temps, van ajuntar la primera part amb la meitat de la segona, i després van fet la segona meitat de la segona part ajuntada amb la tercera, trencant el ritme del text i de la música. Al Palau de la Música ho fan millor: fan la primera part tal qual, i després ajunten la segona i la tercerra part.)

Bé, tot plegat, una immillorable preparació nadalenca. Moltes gràcies a les Tereses, i moltes gràcies als promotors i cantaires del Messies. Però la cosa no s’ha acabat aquí. Avui hem anat, a l’Àtrium de Viladecans, a un impressionant concert de Gospel. Demà miraré de parlar-ne. Bon Nadal!