El Partit Popular, amb el ministre Wert en pla punta de llança, és nefast i
més que nefast. Tant amb el tema nacional com amb el tema social. Però no veig
per enlloc que hi hagi cap resposta seriosa ni amb futur. I he entrat, no sé si
definitivament, en situació de desolació política.
En el tema nacional, m’esparvera el que estan fent CiU i ERC. Tinc la
sensació que viuen fora de la realitat, dins un núvol que s’han creat ells, i
que acabarà estavellant-se i provocant encara més patiment i frustració, com si
no en tinguéssim ja prou. Perquè, aquesta consulta que volen fer abans de dos
anys, ¿per què servirà? No serà, certament una consulta amb valor per a l’estat
espanyol, perquè es farà amb l’estat en contra. I si és així, ¿quina utilitat
tindrà? A més, una consulta feta amb l’estat en contra comportarà, sens dubte,
que els que hi votaran seran bàsicament els independentistes, i poc valor
demostratiu tindrà. I el tan comentat aval europeu és pur somni. No, així no es
va enlloc.
Però la cosa més greu és que al davant no hi ha cap alternativa seriosa. Jo
continuo pensant que caldria treballar amb fermesa per la proposta federal,
però el PSC està cada cop més esllanguit i amb el PSOE difícilment s’hi podrà
comptar, almenys per ara. ¿I la Crida Federalista i d’Esquerres? Té tota la
pinta que era només un rebrot electoral i ara ja s’ha fos.
Evidentment, jo continuaré reivindicant la llengua i la cultura catalanes i
l’opció federalista, però des de la més absoluta sensació de desempar.
I llavors ve el tema social, més difús perquè hi ha més elements
incontrolables i que em sento incapaç d’analitzar, però que és més tràgic
encara que el tema nacional. Quanta fredor en els nostres governants (europeus,
espanyols i catalans), quant de patiment en tantíssima gent, quanta por de cara
al futur! Ens ho volen prendre tot, i ens volen convèncer que tant és el que
fem, que ells pensen tirar endavant per aquest camí. I potser tenen raó, potser
tenen a les mans els instruments que els permeten fer el que vulguin. Sí, és
clar, continuarem dient que no hi ha dret, i manifestant-nos quan calgui. Però
també amb sensació de desempar.
I em pregunto, com a cristià en ple temps d’Advent: ¿què hi té a veure amb
tot això l’espera de la vinguda del Senyor que celebrem aquests dies? Quan aquests
dies sento ressonar les profecies que parlen d’un món renovat, és com si estiguessin
infinitament lluny. I això que aquestes profecies a mi sempre m’han sigut un
magnífic estímul. Però aquest any em sembla que el que més em ressona és l’evangeli
d’aquest diumenge que ve, quan la gent va a veure Joan Baptista per
preguntar-li com s’han de preparar per la vinguda del Senyor. “¿Què hem de fer?”,
pregunta la gent. I Joan contesta: “Qui tingui dos vestits, que en doni al qui
no en té, i qui tingui menjar, que faci el mateix”. Es deu tractar de continuar
treballant, en el que es pugui, per un món més digne i igualitari. Ni que sigui
enmig de la desolació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada