Viladecans, els llocs i les històries (2)

Aquí teniu la segona i última part del text que vaig posar ahir.

La segona cosa que és aquest llibre, com he dit, és una certa exhibició d’atreviment i irresponsabilitat. I m’explico. Fa un parell de setmanes, a la Trobada de Centres d’Estudis de l’Eramprunyà que vam fer a Sant Climent, em va venir trobar un climentó ja de més de vuitanta anys però en plena forma. Jo havia passat a alguna gent un exemplar del llibre abans d’estar imprès, i a ell li havia arribat i se l’havia llegit. I tot i que em va dir que el llibre estava molt bé, va dir-me també que no esmentava una masia molt important, Can Seguí, ni una botiga igualment important, Ca la Sofia, i que pensava que això desmereixia una mica el llibre. L’hi vaig agrair l’observació, que de fet em va afalagar molt, perquè era una mostra de l’interès amb què s’havia pres el llibre.

Però el fet és que segur que em deixo moltes coses, en aquest llibre. És que en tenim molts, de llocs i d’històries per explicar, a Viladecans. Jo, d’entre totes les que conec,  he escollit les que més m’han agradat i interessat. Cadascú ho pot completar com consideri oportú, perquè aquest és, com si diguéssim, un llibre només començat, que li queda molt per omplir. Viladecans, realment, dóna molt de si.

Però no és aquest l’atreviment i la irresponsabilitat més greu. I és que, en aquest llibre, segur que hi ha errors. Jo he mirat de comprovar tant com he pogut les coses que hi explico, però segur que se me n’han escapat, que he donat per segures coses dubtoses, o que he situat en una anys determinats coses que són d’un altre moment. I és que l’atreviment i la irresponsabilitat principal és haver-me posat a fer un llibre així sense una base més sòlida de treball històric i un rastreig més acurat i, sobretot, més prolongat. Certament que no sóc historiador ni res similar. Si de cas, això sí, historiador en el sentit d’aficionat a la història i a moltes coses més. Però vaja. Ja perdonareu els errors. I si en trobeu, us agrairé que me’ls feu saber. De fet, l’atreviment i la irresponsabilitat queden compensades, crec, pel servei que –em sembla– pot fer disposar d’un llibre on es mira de condensar el que som i tenim, perquè no se’ns oblidi ni se’ns perdi.

I així anem a l’última cosa que aquest llibre vol ser: un recordatori de coses pendents.

Us explico com em va venir la idea d’aquest llibre i les ganes de fer-lo. A l’agost de l’any passat, o sigui el 2011, van venir a casa unes amigues de Barcelona, i ens van demanar que els ensenyéssim Viladecans. Les vam passejar per uns quants llocs, i vam entrar al Jardí de l’Ajuntament, el Jardí de la Torre Modolell. I allà, mentre miràvem les escales que van a la terrassa de les antigues escoles, oh sorpresa, vam veure que hi faltaven els dos únics balustres o columnetes de porcellana que quedaven encara dels 140 que la Magdalena Modolell hi havia fet posar com a signe de la seva potència econòmica i per ressaltar el seu prestigi social. Em sembla que tots ja coneixeu la cosa, perquè ja ha estat comentada en diversos llocs i ocasions.

El cas és que vam moure totes les instàncies oficials o semioficials que vam poder, i a hores d’ara encara no ha estat possible saber qui va decidir fer desaparèixer aquest element testimonial de l’antiga gradesa d’aquelles escales.

Aquest fet ens va fer pensar, al Grup Tres Torres, que, realment, el tema de la preservació de la Torre Modolell necessitava una bona empenta, i vam engegar una campanya sobre la qüestió. Però juntament amb això, a un servidor aquest fet em va fer pensar també una altra cosa. I és que la desaparició dels dos balustres era un signe evident d’un estès desconeixement i valoració del nostre patrimoni. I que estaria molr bé contribuir una mica a combatre aquesta greu mancança. Fer adonar que Viladecans té moltes riqueses desconegudes per als mateixos viladecanencs. Edificis, racons i espais que no sabem ni que existeixin i, més encara, llocs que sí que sabem que existeixen, i que els hem vist mil vegades, però que mai no ens hem aturat a mirar-nos-els bé, a valorar-los, a disfrutar-los.  I que desconeixem, a més les històries que hi ha al darrere d’aquests llocs, la vida que porten dins, les sorpreses que ens poden oferir. I vaig pensar fer un llibre com el que ara presentem podia ser una bona eina per ajudar una mica en aquest sentit..

Vist, doncs, aquest origen, no serà estrany que el llibre porti dins, encara que sense fer-ho gaire explícit, un munt de coses que es podrien fer, o que estaria bé fer, o que és imprescindible de fer.

I començo. Ens cal, a tots plegats, valorar més el que tenim, i cuidar-ho, i preservar-ho. I el que tenim vol dir per exemple els records de la nostra història, que cal transmetre i explicar (i quan dic història vull dir tant la història pagesa com la història dels primers immigrants dels anys 20 com la història de les vagues de la Roca). I el que tenim vol dir el nostre llenguatge, i els noms de les coses i de les cases i dels llocs, que ens han transmès els nostres pares i els nostres avis… Per cert, ¿oi que estaria bé que els que vivim en cases amb nom propi –cal Tal o cal Qual– poséssim una placa a la façana recordant-ho? Més d’un cop s’ha comentat aquesta idea i potser fóra hora de posar fil a l’agulla… I el que tenim vol dir els nostres camps, ara alliberats de l’amenaça d’Eurovegas, però que necessiten ser protegits i potenciats, perquè són una joia que no podem deixar perdre. I el que tenim vol dir, és clar, els nostres edificis, i els racons amb personalitat, i tot el que fa que siguem un poble concret i no un altre…

I voldrà dir també tirar endavant aquella iniciativa tants cops dita de posar plaques que ajudin a veure la història als carrers la història dels diversos llocs, i senyalitzar els monuments, i posar un plafó a la plaça amb un plànol de Viladecans, on s’indiquin tant els serveis i els llocs que va bé saber on són com els monuments que es poden visitar… Que això del plànol, també serveix per deixar clar que no som un simple tros qualsevol de la conurbació barcelonina, sinó una ciutat amb nom propi.

Ens podríem allargar indefinidament… Només, per acabar, us convido a mirar aquests dos edificis que tenim aquí a l’esquerra de la taula. La Torre Modolell i Cal Menut. Dos emblemes, dos símbols de la ciutat. I tots dos, per motius diferents, en lamentable estat de conservació. Aquest llibre vol ser també un recordatori d’aquesta dolorosa realitat, i una vehement petició que s’hi posi ja remei, abans que sigui massa tard.

Per cert, hi ha una persona que jo comptava que vindria però que al final el fred la deu haver retret. Aquesta persona d’aquí pocs dies farà noranta anys i va néixer en un d’aquests dos edificis, concretament en el de més a l’esquerra, Cal Menut. És la Paquita Térmens, és clar. Per molts anys. I aquest per molts anys l’adreço també als dos edificis. Que d’aquí noranta anys més, els que aleshores visquin en aquesta ciutat, puguin disfrutar-los i sentir-se’n orgullosos!

Moltes gràcies.