Ara que ve Sant Jordi

Ara que ve Sant Jordi, m’ha agafat per la nostàlgia i me n’he anat a buscar un llibret minúscul, d’aquells que publicava l’Editorial Selecta fa un munt d’anys, i que es titula Llibre de Sant Jordi. És una recopilació de textos en prosa i en vers sobre Sant Jordi, obra del Miquel Dolç, que llavors vivia a Osca segons explica en el pròleg, i que em va arribar a les mans quan tenia com a màxim 14 anys. D’aquella època i d’aquella col·lecció en conservo algun altre, com una antologia de Maragall, la Lluna nova de Tagore i el Tartarí de Tarascó de Daudet.

Dic això dels 14 anys perquè hi he trobat a dins una carta que li vaig escriure des del Seminari al Salvador Escamilla amb unes quantes preguntes per a una cartellera que muntàvem uns quants del meu curs, i la carta està datada el 17 d’abril de 1965, quan jo tenia els esmentats 14 anys. La carta conté les respostes de l’Escamilla, escrites a mà, molt breus, però que en tot cas denoten un notable respecte per aquells marrecs que gosàvem empipar-lo preguntant-li coses com l’edat que tenia, per què es dedicava a la cançó, com veia la situació de la naixent nova cançó catalana, i quines cançons li agradaven més…

M’imagino, en definitiva, que el llibre me’l vaig comprar pel Sant Jordi d’aquell any, i que quan em van arribar les respostes enviades poc després de la diada, jo devia estar llegint-me el llibre i devia guardar la carta a dins, després, segur, de passar les respostes en net i penjar-les a la cartellera.

I bé, vist el llibre, i vista la carta, em faig novament conscient d’una cosa que fa de bon recordar. I és que, realment, el Seminari Menor era un lloc on ens estimulaven, com en pocs altres llocs es devia fer en aquelles èpoques, l’interès pel món, per la cultura, per la llengua catalana, i ens animaven a tenir iniciatives i a tirar-les endavant, i no ens vigilaven gaire més del que era raonable…

El que no sé és com devia arribar-me el llibre. En el de Maragall hi posa que és de Reis, però aquest no ho sé. Perquè no em sembla que poguéssim anar a comprar-los a Barcelona… Potser el vaig demanar a casa i me’l van comprar. Quina llàstima de mala memòria.

En fi. D’aquest llibre de Sant Jordi em va quedar gravada una poesia de Bertran i Oriola que demà o demà passat transcriuré aquí.

Bones vigílies de Sant Jordi!

.

Eurovegas, la ciutat sobre la sorra

Transcric aquí l’editorial que hem publicat aquest mes a la revista “Viladecans Punt de Trobada”, que és una revista que fem aquí i que s’envia per correu electrònic.

En el moment d’escriure aquestes ratlles, no sabem encara quin serà l’emplaçament d’aquesta mena de parc temàtic per a adults, basat en el joc, i vinculat a la prostitució, a la droga i al consum desaforat, que es diu Eurovegas i que recorda ben bé aquella òpera de Bertold Brecht, amb música de Kurt Weill, que es deia Ascens i caiguda de la ciutat de Mahagonny. Però sigui quina sigui la decisió, s’han posat ja en evidència dues qüestions importants:

1. Els valors econòmics, socials i polítics que han portat a la crisi (l’especulació financera, la construcció desvinculada a la necessitat real d’habitatge, el desequilibri territorial, la dependència d’altri, la immediatesa del guany,  la desregulació del capital, la progressiva desigualtat social) continuen sent el punt de referència dels qui governen en contra de tota sensatesa.

2. Un projecte d’aquestes dimensions, que afecta l’entorn immediat de la zona més poblada de Catalunya, i que inclou modificacions legals discriminatòries i inconstitucionals,  es planifica i es negocia  al marge de la població que se’n veurà afectada, deslegitimant així el sistema democràctic, un sistema que es troba en el punt més baix de participació real i de prestigi des de la transició.

Molta gent viu amb angoixa l’atur i la precarietat econòmica. La reforma laboral i la retallada dels serveis públics estan destruint molts llocs de treball, amb el vist-i-plau d’uns governs europeus que continuen emmirallats amb el lliure mercat com a déu salvador de l’economia dels més forts. Però Eurovegas es vol construir sobre la sorra del delta, i sobre la sorra de la precarietat i de la dependència d’un personatge tan tèrbol com Sheldon Adelson.

Des del Punt de Trobada apostem per l’economia solidària (de servei a les persones, basada en la redistribució i en la solidaritat, també entre pobles). Per aquests motius, i per uns quants més, la nostra publicació s’ha adherit al manifest elaborat per  la Plataforma Aturem Eurovegas.

Bona Pasqua!

I Déu eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls,

i la mort ja no existirà,

ni tampoc plors, ni crits, ni penes no existiran més…

                                  (Apocalipsi 21,4)

El mal que hem fet, i l'entrada en la vida de Déu

La mort del meu pare és la mort que més directament he viscut en tota la meva vida. L’he viscut a poc a poc, mastegant-la a miquetes. I, com que, com ja vaig explicar, la relació amb ell no va ser fàcil, m’ha fet pensar en el que significa passar, de la nostra vida en aquest món, més o menys marcada pel mal, a la vida eterna que és la vida de Déu, la vida sense mal.

Avui, Divendres Sant, els cristians celebrem que Jesús va ensenyar-nos qui era Déu i quina mena de vida ens proposava Déu. I que, per ser fidel a aquest ensenyament, va morir a la creu. Nosaltres creiem que, en efecte, la proposta de Jesús és autèntica, és allò que ell (o la comunitat cristiana) en deia “la veritat”. I creiem que aquesta fidelitat ha esdevingut, per a ell i per a nosaltres, vida per sempre en Déu.

Però el fet és que la nostra vida no és ben bé tal com Jesús va ensenyar. Hi quedem molt lluny. Uns més lluny i uns altres no tant, però en tot cas hi quedem. I, ni que sigui només per respecte a la nostra condició de persones responsables dels seus actes, el pas a la vida de Déu no pot ser automàtic, com si fóssim criatures que no tenen cap responsabilitat d’allò que han fet.

Aquesta consideració ha donat peu, en la tradició catòlica, a la idea del Purgatori, que és una idea que té sentit, però que s’ha convertit en un dogma o mite més o menys fantasiós i que a hores d’ara no ens diu gran cosa.

Però aquests dies, pensant en la complexa conjunció entre la nostra vida, la nostra mort, i el nostre pas a la vida de Déu, se m’ha fet molt evident que hi ha d’haver com un pas intermig. I penso que aquest pas és que, en el moment en què ens morim, ens fem conscients i veiem amb tota claredat i amb sinceritat absoluta, sense poder-nos-ho amagar perquè davant Déu no es pot amagar res, del mal que hem fet en tota la nostra vida. El mal als altres, sobretot. I, també, aquest mal que consisteix a deixar de fer el bé que hauríem d’haver fet.

I això deu ser el Purgatori. El reconèixer, i lamentar amb tota la intensitat, molt fondament, i avergonyir-se, de tot allò que ens ha portat lluny de “la veritat”. M’imagino que això deu ser una experiència duríssima, però alhora decisivament alliberadora, que ens fa persones capaces de viure ja amb Déu. Per als que més lluny han estat de “la veritat”, és a dir, pels que han viscut fent mal als altres, condemnant els pobres  a la misèria i aprofitant-se del nom de Déu per als seus propis interessos, l’experiència serà immensament més dura. Però jo crec que aquest pas alliberador pot existir per a tothom, per malvat que hagi estat.

És clar que, amb aquest plantejament, sempre hi haurà qui digui que, per tant, un pot viure la vida com li doni la gana i sense pietat envers als altres perquè al final tot s’arregla. Sí, és clar que pot haver-hi qui pensi així. Però si un no vol ser persona, què hi farem… I si amb la seva actuació traspassa els límts de la decència cívica, serà cosa de tenir unes lleis que el frenin, que sovint aquestes lleis no hi són: només cal veure la impunitat amb què actuen els traficants d’armes, i fins i tot com s’enriqueixen els governs amb aquest tràfic indigne…

Bé, a mi em sembla que tot això que he dit no és cap bestiesa. I en tot cas, és una reflexió que tenia ganes de deixar escrita i compartir amb qui tingui ganes de llegir-se-la…

Aquesta matinada s'ha mort el meu pare

  

Les previsions d’ahir s’han complert, i aquesta matinada, a les 4, el meu pare s’ha mort. La Mercè estava amb ell, i diu que ha sentit com se li alentia el ritme de respiració i després deixava de respirar. Ha mort tranquil.

Ara la Mercè és Oviedo, a buscar el meu germà, el Jordi, que era allà passant-hi la Setmana Santa amb un grup de discapacitats. A veure com s’ho prendrà, ja que la relació amb el seu pare s’havia fet molt difícil els últims temps que va viure amb ell, tots dos sols, després de la mort de la meva mare. Aquest matí parlàvem amb la Mercè que sort que vam prendre la decisió d’endur-nos-el a viure amb nosaltres aviat farà dos anys, i sort que vam fer els passos perquè jo fos oficialment el seu tutor. Si no, ara tot seria complicadíssim…

Demà serem al tanatori i dimecres a les 9,30 celebrarem la missa d’enterrament. Gràcies a tots els que al llarg d’aquests darrers temps us heu interessat per ell i per nosaltres.

I un desig: Que visqui amb Déu!

El meu pare s'està morint

Ara sí que em sembla que som al final. La Mercè ja va explicar divendres passat al seu bloc, mosquiticamell.blogspot.com, la complicada gestió mèdica (per dir-ho d’alguna manera) de la situació del meu pare, i el desconcert amb què l’estem vivint, o sigui que no  ho tornaré a explicar.

Però des d’abans d’ahir les coses són diferents en un aspecte clau. El meu pare ha estat sempre un home distant, molt poc capaç d’expressar sentiments, i la relació dels fills amb ell sempre ens ha estat complicada. Un home molt religiós, en el sentit de ser molt fidel a les pràctiques i a les lleis religioses, i també molt disposat a col·laborar en les coses d’Església, però que no deixava veure per on circulava, a nivell íntim, la seva fe.

Però abans d’ahir al vespre, quan me’n vaig anar de l’hospital i li vaig agafar la mà, em va dir: “Prega per mi”. És el primer cop que li sentia, en tota la meva vida, una cosa així. I ahir va anar més enllà. Al migdia va tenir un ofec que semblava definitiu. Van aturar-l’hi, i el van sedar.  Va passar-se tota la tarda adormit, fins que cap a les 7 va obrir els ulls, em va veure, em va fer acostar i em va dir: “Aquest migdia he tingut un atac de cor. Això ja és el final. És la voluntat de Déu i jo l’accepto. Despedeix-me de tothom”. Jo vaig explicar-li que no era un atac de cor, però em va mirar amb cara de dir: “¿I quina importància té, saber el que he tingut?”. I es va tornar a adormir.

Avui ja ens han dit que, realment, som al final, però que el meu pare és molt fort i per tant no saben quan pot durar la situació actual. Però he de dir que m’alegro molt d’haver-li pogut sentir al meu pare aquestes paraules. I penso que, en la línia del que expressava tan esplèndidament el Jordi Orobitg a l’homilia de l’enterrament de mossèn Jesús Huguet, la vida eterna deu ser un magnífic lloc de trobament d’experiències i vivències que en aquesta vida no s’han pogut trobar. És el que jo espero.

Dijous, vaga

1. Per allò que diu el cartell de la convocatòria de CCOO i UGT: “S’ho volen carregar tot. Els drets laborals i socials”.

2. Perquè els amos del món (“El Gran Adversari”, que deia el Romulad Grané) han muntat una crisi i ens la volen fer pagar a nosaltres, mentre ells continuen enriquint-se.

3. Perquè tenen la barra de voler-nos culpabilitzar i fer creure que hem viscut per damunt de les nostres possibilitats, quan, si això és cert, és perquè ells ens hi han fet viure.

4. Perquè la sortida de la crisi s’ha de fer amb unes altres polítiques, que serveixin per igualar i no per aprofundir les desigualtats.

5. Perquè no pot ser que ens destrueixin la sanitat pública.

6. Perquè no pot ser que ens destrueixin l’educació pública.

7. Perquè no pot ser que destrueixin els serveis socials públics i a sobre diguin que els pobres són uns estafadors, com va dir el conseller Mena.

8. Perquè aquests drets són una conquesta que no ens podem permetre de perdre i que, a més, no és veritat que no es puguin mantenir: es pot retallar de moltíssimes altres bandes abans de retallar d’aquí.

9. Perquè estan fomentant la cultura de la por i de l’egoisme, que són les millors garanties perquè ells puguin continuar fent el que els doni la gana.

10. Perquè la lluita de classes és una realitat cada cop més viva i evident, i cal posicionar-se. Per molt que el papa digui que el marxisme és una cosa obsoleta. No, no ho és en absolut.

11. Perquè els joves tenen el futur cada cop més negre, i aquesta és també una magnífica arma perquè els amos del món puguin continuar fent el que els doni la gana.

12. Perquè amb l’excusa de que cal ingressar diners com sigui, Convergència es vol vendre la meva comarca i el meu poble i convertir-nos en un abocador d’indignitat, sense cap possibilitat de mantenir l’ànima viva. Que això és el projecte d’Eurovegas. Suposo que si Convergència vol un estat propi deu ser per poder vendre-se’l amb més facilitat.

13. Perquè l’esquerra, encapçalada pels socialistes i treballant conjuntament sobretot amb ICV i IU, hauria de fer propostes d’una nova manera d’organitzar l’economia i la política, i no les fa.

14. Perquè l’esquerra s’hauria de creure que les coses poden ser diferents, i s’hauria d’arriscar per aconseguir-ho. Perquè l’esquerra té massa por, massa mandra, i, sovint, massa ganes de salvar els llocs de poder per damunt de tot.

15. Perquè, encara que la vaga segurament no farà canviar la situació, hem de deixar clar que som molts els que no ens creiem les mentides dels amos del món.

Per tot això, i per unes quantes coses més, que no recullo aquí per no allargar-me més,  jo faré vaga dijous.

Amics de Convergència: Per favor, atureu Eurovegas!

Amics de Convergència: ara que esteu de congrés, per favor, enmig de tanta eufòria, pareu-vos a pensar una mica en el disbarat que voleu muntar en aquest racó de Catalunya on jo visc.

No ho sé, em sembla molt incomprensible que parleu de nació plena, de transició nacional, de sobirania… que vulgueu, en definitiva, posar Catalunya al davant de tot, i que, alhora, vulgueu immolar milers de catalans a l’altar d’aquest ídol anomenat Sheldon Adelson. No pot ser que no us adoneu d’aquesta brutal contradicció. I no vull creure que sigueu simplement uns hipòcrites.

Ens canviareu totalment la vida, us carregareu tots els models de convivencia i de cohesió social que durant anys hem mirat d’anar construint, ens sepultareu totes les nostres arrels, tot allò que fràgilment hem pogut conservar i recuperar… Ens tirareu a sobre un tsumani de diner fàcil per a uns quants i d’enlluernament enganyós per a la majoria… El Delta del Llobregat, en definitiva, deixarà d’existir, i passarà a ser una sucursal… però no d’Espanya, que és una opció que us horroritza, sinó d’alguna cosa immensament puitjor: serem terra conquistada per l’Amèrica més impresentable i estúpida.

No m’ho puc creure, que aquesta sigui la Catalunya que voleu. Per favor, ara que esteu de congrés, enmig de tanta eufòria, tingueu una mica de pietat d’aquest pobre racó de Catalunya que voleu condemnar a la destrucció!

Eurovegas: No pot ser!

Plataforma Aturem Eurovegas

Salvem el Delta del Llobregat

Les entitats signants, davant els rumors i informacions periodístiques sobre el projecte anomenat “Eurovegas” que el Govern de la Generalitat estaria negociant amb el multimilionari nord-americà Sheldon Adelson (Las Vegas Sands Co.), consistent a construir un macro-complex de joc i oci, a l’àrea metropolitana de Barcelona, molt probablement a la zona agrícola del Delta del Llobregat,

MANIFESTEN la seva oposició a l’esmentat projecte per les següents raons:

§  El projecte Eurovegas aprofundeix en un model de creixement econòmic basat en l’especulació urbanística i financera. El projecte podria representar una de les majors inversions de la història de Catalunya en aquest sentint, portant-nos a perpetuar un model que es troba entre les causes principals de la crisi econòmica que pateix el nostre país.

§  Al contrari del que ens volen fer creure des del Govern de la Generalitat, el negoci principal d’EuroVegas serà el joc, i no altres sectors com el de les convencions. Segons l’informe anual de Las Vegas Sands (Annual Report 2010)1, el 75% dels ingressos de l’empresa provenen del joc als casinos, mentre que els ingressos en hotels, convencions i altres no arriben al 25%.

§  El negoci del joc i el model d’oci que comporta tant sols genera beneficis a la multinacional implicada,sense aportar beneficis reals als territoris propers ni a les seves empreses. L’Estat de Nevada, on es troba Las Vegas, és el primer en taxes d’atur i el tercer en criminalitat violenta de tots els EUA.

§  El model de mega-casinos porta associat inevitablement greus efectes secundaris, com l’augment de la corrupció, les màfies, les drogues, la prostitució i les ludopaties. Reconeguts experts en la matèria (com Roberto Saviano) han alertat que Eurovegas suposarà un fort pol d’atracció per a la màfia internacional.

§  És poc creïble que Eurovegas pugui aportar els 260.000 llocs de treball que es prometen. Segons l’informe anual de Las Vegas Sands Co. (Annual Report 2010)1, els quatre megacomplexos que té actualment la companyia al món, donen feina només a 36.000 persones. De fet, tot el sector del turisme (hostaleria i restauració) a Catalunya ocupa a un màxim de 350.000 persones en els aproximadament 500.000 llits hotelers. Les xifres que es prometen per Eurovegas són, senzillament, impossibles. És lamentable com s’està utilitzant la desesperació de la població a l’atur per a justificar socialment aquest projecte.

§  La ubicació d’Eurovegas al Delta del Llobregat vulneraria la planificació urbanística i territorialque s’hi ha desenvolupat els darrers trenta anys. El Baix Llobregat ha contribuït al desenvolupament de Catalunya, aportant el seu territori per ubicar les majors infraestructures de tot el país, i en canvi pateix els índexs d’atur més elevats i els últims en renda familiar.

§  La construcció d’Eurovegas causaria greus impactes ambientals sobre tots els espais naturalsconservats en virtut dels seus valors naturals excepcionals, i que estan protegits segons la legislació catalana i europea vigent. El projecte produiria una gran afectació en espècies en risc de flora i fauna, especialment ocells, i sobre ecosistemes de protecció prioritària, ja fos per afectació directa i/o per contaminació atmosfèrica, acústica o lumínica. No és possible desenvolupar aquest projecte sense vulnerar la legislació europea.

§  A l’aqüífer situat sota el Delta del Llobregat s’emmagatzema un volum d’aigua equivalent al pantà de Sau, constituint una de les reserves d’aigua més importants de Catalunya, que evita durant les sequeres recurrents del nostre país les restriccions a Barcelona i a la seva àrea metropolitana. Amb el canvi climàtic cada cop més accentuat, resulta irresponsable pensar en construir un complex que seria un immens consumidor d’aigua dolça (camps de golf, hotels,…) i afectaria la recàrrega de l’aqüífer.

§  Aquest tipus d’instal·lacions són enormes consumidores d’energia. Augmentar el consum elèctric ens allunya de la necessària apagada de les centrals nuclears, i ens torna més dependents del petroli, fomentant de manera irresponsable el canvi climàtic.

§  No ens podem permetre perdre el Parc Agrari, una de les terres més fèrtils de la Mediterrània al costat mateix de Barcelona. És imprescindible per a garantir la seguretat alimentària de la població i no empitjorar la dependència de les importacions d’aliments de l’exterior per al consum quotidià.

§  El secretisme amb el que el Govern de Catalunya negocia amb l’empresa responsable del projecte suposa una actitud indigne d’un govern democràtic. S’està fent d’esquenes al territori i sense donar informació veraç i contrastada a la ciutadania, ni als i les representants dels possibles ajuntaments afectats.

§  Satisfer les exigències de modificacions legals a mida, en una mena de subhasta a la baixa de deures legals, seria una intolerable submissió de l’Estat de Dret, en un comportament propi d’una “república bananera” al servei dels interessos d’una gran empresa multinacional. Les exempcions d’impostos i de contribució a la Seguretat Social que planteja el promotor són un insult per als milers de petits empresaris i emprenedors que cada dia lluiten per tirar endavant uns negocis que aporten, convé no oblidar-ho, la majoria de llocs de treball del país.

Nosaltres, les entitats sota-signants, considerem que la implantació del macrocomplex anomenat Eurovegas representa un model de desenvolupament insostenible, absolutament oposat a un model socioeconòmic que contempli dos aspectes irrenunciables: satisfer les necessitats socials de treball, serveis públics i benestar, alhora que es conserva el territori per a les generacions futures. Apostem per desterrar la cultura de l’economia especulativa i per fomentar la de l’economia economia productiva i ecologicament sostenible que és l’única que serà viable social i ambientalment a llarg termini.

Per tot això diem: Eurovegas, ni aquí ni enlloc!
Catalunya, 21 de Març de 2012

“Jo sóc més d’abraçades”

Vaixell de Grècia, Grándola vila morena, Somos, Diguem no, Plegaria a un labrador, On vas amb les banderes i avions… Amb aquestes cançons va cloure la coral Primavera per la Pau l’acte d’homenatge al Romuald Grané que ahir vespre vam poder compartir a Mataró.  Molt ben trobada, per cert, la presentació del Diguem no: “Dir que nosaltres no som d’eixe món sembla més propi d’un monjo que d’un cantant del segle XX, però lliga molt amb una altra frase que diem ara: Un altre món és possible!”.

Abans de les cançons, però, l’acte d’homenatge pròpiament dit, molt ben conduït per la Kitty Guirao, va ser un ben travat conjunt de parlaments i videos evocatius. Per recordar aquest estimat amic que va morir aquest gener, l’endemà de Reis, als 88 anys.

Jo l’havia conegut el 1995, quan vaig anar a viure a Barcelona, a Poblenou, i un dia em vaig arribar a la seu d’Iniciativa per Catalunya del districte de Sant Martí –on pertany Poblenou– per apuntar-m’hi. I allà, en una habitació plena de trastos que li feia de despatx, em vaig trobar amb un senyor gran, calb i amb bigoti, amb pinta de pagès, que em va donar totes les explicacions oportunes. Ell aleshores ja vivia a Mataró, a la Residència d’Avis de la Gatassa, on havia ingressat juntament amb la Flora, la seva dona, que patia Alzheimer. Però, com que abans havia viscut a Poblenou durant molts anys i s’hi sentia fortament vinculat, venia a Barcelona a assegurar la permanència d’algú al local del partit. I a partir d’aleshores vam tenir ocasió de parlar molt, tant de la seva vida com dels seus plantejaments. En aquella època, ell ja començava la seva lluita perquè les residències de gent gran no es convertissin, deia ell, en pre-tanatoris. És a dir, que no només hi poguessin entrar persones que ja no es poguessin valdre, sinó també, com va ser el seu cas, gent gran que mantingués la capacitat de fer coses, per donar-se vida mútuament.

I després, la seva gran lluita ha estat la de la mort digna. Ell, de fet, ha demanat, i aconseguit, estalviar-se un seguit d’atencions mèdiques que allarguen la vida sovint sense gaire sentit.  

El Romuald Grané (que en aquelles èpoques tothom l’anomenava “el Grané”, però que al final ha acabat sent, també per a tots, “el Romuald”), em va fascinar des de bon començament. I per això, quan l’any 1996 vam iniciar la revista cristiana i d’esquerres que porta per nom “L’Agulla”, en el primer número vaig voler-li fer una entrevista, que a ell li va fer molta il·lusió i que va fotocopiar i repartir a totes les seves amistats. Ara, amb motiu de la seva mort, l’hem tornada a publicar.

A l’entrevista explicava que ell es va fer comunista en llegir, acabada la guerra, el programa de la Falange. Llavors va tenir clar que ell volia exactament el contrari d’allò. Explicava també que l’any 1941 ja el van detenir per anar a buscar al consolat anglès propaganda aliada. I després va venir el seu ingrés a les JSU, i després al PSUC, i més detencions, i els anys a la presó, i la decisió, en sortir, de no tenir fills perquè ell i la seva dona ja es veien massa grans. I la referència, discreta, als anys que va ser apartat del partit per comorerista, i el retorn després, sense haver perdut l’entusiasme. I el treball constant, fins a l’últim minut, per l’ideal d’això que ell anomenava “el nou home”, i contra “el Gran Adversari”. El Romuald Grané és, certament, un dels millors símbols de tants personatges admirables, militants, lluitadors fins al final, que no surten als diaris.

De tot el que es va dir en l’acte d’ahir, a més del descans que significa en el moment actual assistir a un acte d’aquest tipus sense que ningú reivindiqui ni directament ni indirectament la sobirania de Catalunya, em van semblar especialment destacables totes les referències que es van fer a la terrible duresa dels anys 40, que és quan el Romuald va començar a militar. Algú va dir que costa més que la gent que ho va viure parli d’aquells anys de postguerra que no pas dels anys mateixos de la guerra. Dies enrere jo comentava en aquest bloc que fa estrany adonar-se que d’històries d’aquella època no n’hi ha gaires. I deu ser que, realment, van ser anys duríssims, que no tenen ni el possible justificant que estàvem en guerra. Els anys de la postguerra van ser anys de directa maldat. I no ho hem d’oblidar.

Acabo recordant la felicitació de Nadal que el Romuald va enviar-nos, per últim cop, aquest desembre passat. Deia: “Jo no sóc dels de Bon cop de falç. Jo sóc més d’abraçades”. Gràcies per tot, amic.

¿Progressar?

Ahir explicaven els diaris que no sé quin ministre alemany, em sembla que el d’economia, havia felicitat Espanya “pels seus progressos”. I no sé quin altre ministre deia que era dur retallar en temes socials, però que era imprescindible i que encara calia “fer més esforços”.

Els progressos d’Espanya! Ens ho volen prendre tot, també el llenguatge. Ara, pel que sembla, progressar vol dir retallar i fer la vida més dura a la majoria de la població, mentre els rics cobren sous escandalosos i fan el que els dóna la gana amb la vida de la gent, i els governants es limiten a actuar desvergonyidament a les seves ordres.

Ens ho volen prendre tot. També, al final, la dignitat. Per això cal fer vaga el dia 29. Segurament que els rics i els governants continuaran fent el mateix. Però, almenys, que quedi clar que no ens creiem les seves mentides.

Una pomera en el desert, i un arbre plantat ran de l'aigua

Avui hem sabut la notícia de la mort de mossèn Jesús Huguet i del pastor Enric Capó. Dos punts de referència. Recordant-los a ells, vull comentar un parell de coses suggerides per les lectures de la missa d’ahir.

Un dels costums que he incorporat a la meva vida quotidiana és que al matí, que acostumo a arribar a l’estació del tren uns cinc minuts abans de l’hora que surt, mentre m'espero em llegeixo les lectures del dia al llibret “La missa de cada dia” que publica l’editorial Claret. És una bona manera de tenir un contacte assegurat amb les coses bàsiques de la fe.

Ara que estem en temps de Quaresma, les lectures són com un repàs dels grans temes de la conversió cristiana, i estan triades connectant la primera, de l’Antic Testament, amb la segona, de l’Evangeli.

Doncs bé. Ahir la primera lectura era de Jeremies 17,5-10, i era tot un al·legat contra els qui posen la confiança en aquells que li poden garantir l’èxit, mentre s’obliden dels camins de Déu i, simultàniament, una lloança als que es refien del Senyor. Els primers, diu, seran com una pomera en el desert, i els segons “com un arbre plantat ran de l’aigua, que estén les arrels vora el corrent”.

L’interessant, però, ve després, a l’evangeli. Per exemplificar aquesta disjuntiva, s’ha triat un evangeli terriblement significatiu: el del ric que fa banquets esplèndids i és incapaç de veure el pobre que té a la porta de casa. I la mirada va cap al ric, perquè és ell qui ha triat fiar-se de la riquesa i oblidar-se dels camins de Déu. El pobre no ha triat res… I és interessant, sí. Perquè si un es mira l’evangeli, queda clar què vol dir fiar-se de Déu i seguir els seus camins. I no, no va de normatives sexuals. Va de capacitat de mirar cap al món i triar, per exemple, si un troba bé que la crisi la paguin els de sempre o bé pensa que no, que això no pot anar així.

I una altra cosa. En l’escena de l’evangeli, que és a Lluc 16,19-31, el problema no és que el ric no vulgui ajudar el pobre, o que no hagi volgut escoltar els profetes que li exigien un canvi d’actitud. El problema és que, si un és ric, porta una closca a sobre que, com diu el text, “ni que ressuscités algú d’entre els morts no es deixarien convèncer”. I tristament és així: els amos del món són incapaços d’adonar-se de la maldat de la seva actuació…

Oh, Eurovegues!

Un nou acudit del Ferreres, al Periódico d’avui. Un senyor diu: “¿Seran capaços de canviar les lleis perquè un potentat estranger munti una casa de timbes al seu gust?”. I un altre respon: “Són ben capaços de canviar la constitució i el santoral. L’Onze de Setembre será el Dia d’Acció de Gràcies o el que convingui”.

Però això sí: sobretot, visca Catalunya! I, com diuen al Polònia, amb il·lusió…

Oh, Eurovegas! (¿o potser Eurovegues, que sona més català?)

Acudit del Ferreres avui al Periódico. Un gran cartell diu: “Terrenys reservats. Centre mundial del crim organitzat”. Un senyor comenta: “Aquest cop sí que s’han passat”. I un altre respon: “La qüestió és que portin llocs de treball…”

El més pintoresc de tot és que el Felip Puig té la barra de dir que les plantacions de cànnabis que volen posar a Rasquera no s’adiuen amb el model de país que ell vol. En canvi, la merda que ens volen abocar al Delta del Llobregat fins a fer-lo inhabitable  i fins a convertir Catalunya en una capital mundial de la submissió al capitalisme més insensat i destructor,  sí que s’hi adiu molt. Suposo que li posaran com a condició al tal Shelton Adelson que pinti les teulades de l’Eurovegas amb els colors de la bandera catalana perquè els avions quan aterrin al Prat tinguin clar que som un país la mar de patriòtic i amb grans anhels d’independència… Independència d’Espanya, evidentment, però no pas dels que realment tenen poder. Amb els que realment tenen poder, com aquest senyor amb una cara que està entre el peix bullit i el cinisme dels capos de la màfia, amb aquest senyor que entra amb cotxe al Palau de la Generalitat sense portar posat el cinturó de seguretat, amb aquest senyor que ens vol demostrar de totes les maneres possibles que ell mana sobre tots nosaltres, amb aquest senyor, submissió absoluta. I si convé, parlarem català amb accent de Nevada. Quina vergonya!

Més sobre el relat compartit

L’altre dia un bon amic em feia algunes observacions a propòsit del que he estat escrivint sobre un possible relat compartit sobre la guerra civil i tot el que l’envoltà. Ho recullo aquí:

1. De fet, actualment s’estan fent esforços, sobretot a nivell local, per intentar anar creant aquest relat compartit. És sens dubte un gran pas, anar avançant en aquest camí. I com més passos d’aquests es facin, millor per a tots.

2. Sobre el tema de les col·lectivitzacions, aquest amic em deia que en parlo utilitzant un exemple ridiculitzador, el del barber de Sant Andreu que ha d’anar a treballar a Sants. I que hi va haver experiències de col·lectivitzacions que han estat estudiades com a exemplars. Jo, de fet, l’exemple el vaig treure de les Memòries del Josep Benet, que parla del barber del seu barri. I també hi podria afegir les històries que expliquen alguns pagesos de Viladecans, en el sentit que els col·locaven alguns jornalers a treballar però que aquests jornalers exigien un horari laboral fix, cosa impossible a pagès. Sí, és cert que hi devia haver experiències exemplars de col·lectivitzacions. Però a mi tot plegat em produeix força desconcert.

3. A l’hora de parlar sobre el que va significar el franquisme, aquest amic diu que em quedo curt, i té raó. Quan ho escrivia, pensava que calia dir-ho molt, que els anys de després de la guerra van ser una immensa barbaritat. Costa d’expressar. Només cal pensar en els afusellaments del Camp de la Bóta, per exemple. I de fet, fa estrany adonar-se que d’històries d’aquella època no n’hi ha gaires, o almenys jo no les conec. I aquí sí que no cal patir per no ferir sensibilitats d’uns o altres, perquè la cosa és massa clara…