Els cristians de Síria

Feia tristesa, llegir ahir la conversa amb el bisbe catòlic d’Alep manifestant la seva por pel futur de les comunitats cristianes de Síria. Damasc, probablement, és la primera ciutat on es va crear una comunitat cristiana fora de Palestina. Només cal recordar la història que parla de l’expedició de Pau contra els cristians de Damasc, i sobretot la seva conversió i la seva incorporació a aquella comunitat. El cristianisme, abans d’iniciar l’expansió cap a Europa, es va consolidar on ara hi ha Síria, Iraq, Líban, Egipte. I aquelles comunitats van esdevenir molt sòlides, capaces d’aguantar tots els terrabastalls polítics d’aquells territoris, culminats amb la invasió musulmana. Van aguantar bé, i fins al dia d’avui havien aconseguit conviure amb la majoria musulmana dels seus països. A diferència del que va passar amb les florents comunitats del nord d’Àfrica, als actuals Tunis, Libia i Algèria, que amb l’arribada dels musulmans van desaparèixer. Diu que va ser perquè al nord d’Àfrica el cristianisme havia penetrat només en els sectors més romanitzats, i no en els sectors que mantenien les arrels més autòctones. I que, en desaparèixer la cultura romana, van desaparèixer també els cristians. En canvi, el cristianisme de Síria i dels altres països de la zona tenia arrels molt més profundes.

Doncs bé, el bisbe d’Alep diu que es tem que, quan caigui el règim d’Al-Assad, a ells els passi el mateix que quan va caure Saddam Husein a l’Iraq: que els cristians van ser assetjats per la majoria musulmana, i molts van haver d'optar per emigrar. I afegia que el problema és que amb aquest tipus de revolucions entren al país molts sectors de musulmans radicals estrangers, que no tenen ni idea dels segles de convivència cristiano-musulmana, i escalfen l’ambient fins que la cosa es fa insostenible.

No hi ha dubte que, amb aquesta situació, hi té força a veure el fet que el cristianisme és vist per molts com una mena de quinta columna dels odiats occidentals. I Occident ha fet prou mèrits per ser odiat en aquests territoris. Però també és molt cert que la radicalització de determinats sectors islàmics és un fet evident, i això fa impossible mantenir la “cultura laica” que gent com Saddam Husein i Al-Asad cultivaven per tenir el país pacificat. Més o menys com va passar a Iugolàvia, on grups ètnics que fins llavors convivien tranquil·lament van passar a odiar-se de la manera més brutal.

Estem en un món cada cop més esquinçat, i no sembla gens que ningú dels qui tenen poder tingui interès a actuar seriosament per recompondre les coses… 

Dels Jocs Olímpics a Eurovegas (o de com el pobre Cobi haurà d’acabar de crupier o de ballarí/ballarina de la dansa del ventre)

Aquests dies d’incendis a l’Empordà, d’interessants revelacions del cas Millet i Convergència, i de més interessants revelacions encara de la dedicació del personatge més antipàtic de Convergència (més que el Felip Puig, que ja és dir), l’Oriol Pujol, a aquest servei a la sobirania del país que s’anomena ITV, resulta que fa vint anys dels Jocs Olímpics.

Fa vint anys, un conjunt de bons governants van aconseguir oferir un projecte a Barcelona, a la seva àrea d’influència i a tot Catalunya, que tenia consistència, creava riquesa amb perdurabilitat i futur, i era capaç de potenciar la cohesió, l’autoestima i la il·lusió col·lectiva. Va ser una gran cosa. Prou que ho ha anat dient tothom aquests dies. Aquells governants van saber aprofitar el moment, no per fer qualsevol cosa, sinó per fer una cosa molt valuosa. També cal dir que van tenir sort: tot els va venir de cara. Però la sort cal saber buscar-la, i ells la van saber buscar. Van tenir la intel·ligència, l’habilitat i la intuïció necessàries per saber-la agafar i treure’n tot el suc.

I en canvi ara… quina tristesa! L’únic projecte d’una cetta envergadura que tenen els nostres governants és esperar que un mafiós nord-americà els vingui a col·locar, en el lloc on fa vint anys es vivia la il·lusió dels Jocs Olímpics, un projecte de destrucció de la dignitat, d’economia de baixos fons, de liquidació d’una de les àrees més valuoses de l’entorn metropolità… Els nostres governants no tenen ni intel·ligència, ni habilitat, ni intuïció. Els nostres governants marquen el nivell més baix dels governants que hem tingut a Catalunya en tota la història democràtica. I jo em pregunto: si els nostres governants creuen que Eurovegas és imprescindible per tirar el país endavant, tan imprescindible que justifica liquidar tot el què estan disposats a liquidar per fer content aquest tal Sheldon Adelson que tant deu disfrutar aquests dies veient-los patir, si resulta que aquest tal acaba dient-los que no, ¿què faran? ¿Se suïcidaran? No, no els ho desitjo. Però si no pensen suïcidar-se, si es veuen capaços de continuar tirant endavant el país, ¿per què estan disposats a liquidar tantes coses valuoses per tenir Eurovegas? Si podem tirar endavant sense això, ¿per què ho fan? ¿O potser haurem de pensar que aquí al darrere hi ha més negocis dels que d’entrada es dóna a entendre?

I per cert, que no em diguin els nostres governants que no només tenen el projecte d’Eurovegas, que tenen també el projecte del pacte fiscal i el concert econòmic. El pacte fiscal i el concert econòmic no és cap projecte. És una comèdia per poder empènyer una mica més el sentiment sobiranista i treure’n rèdits electorals. Perquè és molt clar que Catalunya no rep els fons i les inversions que seria just que rebés, i perquè és també molt clar que aquesta manera de funcionar per la qual el govern espanyol pot decidir pel seu compte que determinada cosa que la llei determina no la paga perquè no vol, és, a més d’il·legal, directament indecent. Però això no s’arregla com ells ho estan fent. Això que estan fent és, com he dit, una pura comèdia.

I acabo. Jo, a hores d’ara, hauria ser a Mataró a la Missa de les Santes. Però aquest any, per motius diversos, he acabat no anant-hi. Però en tot cas, felicitats als amics mataronins. Glòria a les Santes!

El Canigó

Finalment, França s’ha decidit a anomenat el Canigó pel seu nom. La ministra d'Ecologia, Desenvolupament sostenible i Energia, Delphine Batho, ha declarat que el nom oficial de la muntanya ja no serà a partir d’ara el nom afrancesat Canigou, sinó el nom català, el de veritat.

Jo crec que és una gran notícia. No, ja sé que això no ens traurà de la crisi, però això vol dir en el fons que França reconeix l’existència de la realitat catalana com una realitat valuosa per al país, i aquest fet és una gran cosa. I també és una gran cosa que la tasca per aconseguir el reconeixement l’hagin dirigida el Consell General dels Pirineus Orientals i la regió de Llenguadoc-Rosselló.

Aquí, aquesta operació de reconeixement ja es va dur a terme amb la instauració de la democràcia i amb la Constitució, encara que ara tot sembla empènyer cap enrere. Però això de França demostra que no necessàriament va enrere tot.

Muntanyes del Canigó, fresques sou i regalades... Per celebrar-ho, intentantaré fer una cosa a la qual mai no m’havia animat fins ara. No, no és pujar-hi. És llegir-me el “Canigó” de Mossèn Cinto. Jo m’havia llegit amb fruïció l’Atlàntida, però el Canigó sempre m’havia fet mandra, amb tantes fades amunt i avall. Però ara ho intentaré. A veure si me’n surto.

Des de dalt de Sant Ramon

La muntanya de Sant Ramon ha acompanyat des de sempre la història de Viladecans, cada un dels moments, cada un dels passos. Avui hi he pujat per mirar-me la ciutat des de dalt, i novament he constatat que la vista és impagable. Viladecans, una ciutat ara tan gran, vista des de dalt pren unes mesures properes, abastables, humanes. I és que apareix rodejada d’extensions molt àmplies que l’empetiteixen i la humanitzen. En primer terme, la muntanya mateixa, els arbres, els camins, els replecs de bosc i també de zones més pelades... I allà sota, la ciutat. I, després de la ciutat, les extensions encara més àmplies dels camps, la terra plana del delta que sembla que no s’acabi mai, i després el mar...

La muntanya de Sant Ramon no és pas una gran muntanya: és una muntanya més aviat baixa, que no arriba als 300 metres, però que situada aquí on és, permet una mirada àmplia cap a totes bandes, i una mirada en què sembla que tot sigui molt proper. Jo hi he pujat per mirar Viladecans, però un s’hi podria estar hores i hores identificant cada una de les ciutats, de les muntanyes, de les carreteres, dels trens... Sens dubte que tant el delta, com la resta de territori que des d’aquí es veu, no és precisament un paisatge bucòlic d’alta muntanya: és un territori travessat per tota mena d’intervencions humanes, algunes d’assenyades i altres de força irracionals. Però tot plegat, vist des d’aquí dalt, acaba semblant bonic.

La muntanya de Sant Ramon, que fa de partió entre els municips de Sant Boi, Viladecans i Sant Climent, ha estat anomenada de diverses maneres al llarg de la història. El nom més antic és el de Montbaig, que és un nom molt atractiu. També ha estat anomenat puig de Golbes (amb diferents formes: de les Golbes, d’en Golbes, d’en Gualbes...). Igualment ha rebut el nom de la Fita, per la seva funció de punt de referència en tot aquest entorn. Però a partir de la construcció de l’ermita en el seu cim, la muntanya es va conèixer primer com Sant Ramon de Golbes, i després, simplement, com muntanya de Sant Ramon. I així és com nosaltres l’anomenem.

L’ermita, que està situada en terreny del municipi de Sant Boi, fou construïda entre els anys 1884 i 1887 per Josep Estruch en honor dels seus pares Ramon Estruch i Eulàlia Cumella. I és per aquesta vinculació santboiana que els aplecs a l’ermita amb motiu de la festa del sant, iniciats a principis del segle XX, van ser organitzats des de Sant Boi, amb participació més o menys intensa de les altres dues poblacions, segon les èpoques. Actualment aquest aplec anual continua encara ben viu, i se celebra el cap de setmana anterior o posterior a la festa del sant, que és el 31 d’agost.

La muntanya, encara que ara no ho sembli, porta a sobre una àmplia història d’ús agrícola. Els cirerers a les parts més baixes, que encara en part continuen, anaven acompanyats, fins al segle XIX, per la vinya, que s’enfilava muntanya amunt en feixes sostingudes mitjançant marges construïts amb llicorella o, com diem aquí, niconella. La vinya, però, va desaparèixer a la segona meitat del segle XIX a causa de la plaga de la fil·loxera, però encara ara, si passegem per la muntanya, podem anar trobant aquests marges, que ens fan adonar un cop més de l’esforç que ha comportat al llarg de la història convertir aquestes terres en productives i habitables.

Ara, doncs, la muntanya ja no és bàsicament terreny de conreu, sinó que s’hi ha anat regenerant la vegetació mediterrània, sobretot de pi i de vegetació baixa, que ve sempre acompanyada d’una fauna molt típica d’aquesta mena de llocs, i en la qual potser podríem considerar les sargantanes, tan poqueta cosa però amb tanta capacitat de supervivència, com els animals més visibles i emblemàtics. El problema, però, és que aquest és un lloc de forta presència humana, i això sempre comporta molts riscos, el principal dels quals és sens dubte el dels incendis.

I encara quedaria una altra història per explicar. I és que, si ens passegen per la muntaya en la zona de frontera entre Viladecans i Sant Climent, ens podrem trobar amb tot un conjunt de fites de pedra, grans, clavades a terra, que marquen la separació entre els dos municipis. A les fites només hi posa “Vila-de-cans”, i no Sant Climent, cosa que vol dir que van ser els viladecanencs els que van posar-les, potser amb motiu d’algun litigi, o potser simplement perquè en van tenir ganes. Alguna d’aquestes fites, que van quedar a la vista arran de l’incendi de l’estiu de 2010, ha estat destrossada. I és que la insensatesa humana a vegades pot no tenir límits.

Cal Menut

Acabo d’escriure, per al llibre sobre llocs i històries de Viladecans de què vaig parlar aquí fa poc més d’un mes, la part dedicada a la masia de Cal Menut, i aquí en transcric una part.

Agafem la carretera de Sant Climent i, en arribar al final de les cases de la banda esquerra, entre el carrer del massís de Montserrat i el carrer de Ferrer i Guàrdia, en una vorera que és prou ampla com perquè hi capiguessin alguns bancs, se’ns ofereix un lloc esplènid per seure i mirar. Jo, fa pocs dies, una tarda, quan el sol ja començava a baixar, vaig agafar una cadira plegable de casa i me n’hi vaig anar. I allà al davant, com un dels gran símbols viladecanencs, hi tenia Cal Menut. A hores d’ara Cal Menut és més una façana que cap altra cosa, però una façana, almenys per a mi, tremendament atractiva. Amb la seva teulada amb dues vessants asimètriques, amb les arcades del pis de dalt també asimètriques, amb cinc d’iguals que van seguides començant per la dreta, totes obertes llevat de l’última que està tapada, després un espai sense arcades i després una de més petita a l’esquerra, reconvertida en finestra... La gràcia seria poder veure la casa de prop, amb les portalades tan peculiars, i els corrons, i l’espai de l’aqüeducte ara destruït, i tantes altres edificacions mig ensorrades o ensorrades del tot. I a dins, amb la llar de foc i el seu escó, i la premsa de vi, i el forn de pa, i l’escala que baixava fins al pou. Però tot i així, la imatge d’aquesta façana continua pagant la pena passar-se estona mirant-se-la.

I més enllà de la façana, tot l’entorn que la realça. En primer terme, la ginesta encara florida a principis de juliol, i les canyes i tota l’altra vegetació de riera. I, seguint la carretera enllà, un camp de cirerers que recorda el que havia estat el cultiu d’aquesta zona des dels anys 20 del segle passat. Darrere, la riera de Sant Climent que s’ínsinua encara que no es veu. I després, començant la muntanya de Sant Ramon, el bosc de pins encara tupit i després, enfilant-se cap amunt, la gran extensió de vegetació baixa que, segur, espera el moment en què pugui ser també bosc. I entremig de tota aquesta bellesa, les torres i els fils elèctrics que, tot i la nosa que fan, i per molt que semblen entestats a espatllar la bellesa del conjunt, un acaba no veient-los. Sens dubte, aquest és un lloc per seure i mirar. A veure quan hi tindrem uns bancs per poder-ho fer còmodament.

I per acabar la mirada, ens n’anem cap a l’avinguda de la Fraternitat (que és la continuació de l’avinguda de la Roureda a l’altra banda de la carretera de Sant Climent) i ens aturem sobre el pont de la riera. Des d’allà podem veure la paret de llevant de la masia, amb un parell més d’arcades i un parell de finestres, i podem descobrir, al final, una lona blava que ens fa adonar de la situació en què ara es troba l’interior de la casa: la lona tapa l’esvoranc que no fa gaire les ventades i les pluges van fer a la teulada, i que va ensorrar la part de la llar de foc... La pàgina web “Pobles de Catalunya” descriu l’estat de l’edifici amb poquíssimes paraules: “El seu estat actual és deplorable”. Sens dubte, no en calen pas més.

Fent ara una mica d’història, podem dir que en aquest lloc, conegut com la Verdera, ja hi ha notícia d’una masia a finals del segle XIII, i que des de principis del segle XIX la masia passà a mans de la família Sala i després dels seus descendents, als Amat. I es diu que el nom de Cal Menut ve d’un dels propietaris que era conegut així. Tanmateix, Paquita Térmens, que va viure a la masia com a arrendatària durant 76 anys, explicava, en una entrevista feta l’any 2009 i publicada al Viladecans Punt de Trobada, una història del nom molt més romàntica o, si voleu, èpica: “A mi l’àvia de la casa que hi havia allà al costat sempre m’havia dit que venia de que les minyones que hi havia allà, en el temps de la guerra dels francesos, per portar recados a la Font del Ferro, que eren família amb els amos d’aquí, els Amat, hi feien anar un vailet que tenien. I així la casa va ser anomenada la casa del vailet, del menut. Així m’ho havien explicat”.

A l’entrevista queda clara també la tristesa de la Paquita Térmens per com s’ha anat degradant la finca fins arribar a la situació actual. I certament, Cal Menut, que gosaria dir que és la construcció pagesa més emblemàtica de la ciutat, produeix tristesa. Era una de les nostres joies, i l’hem deixada perdre. O potser no. De fet, la masia continua existint. I, en el moment actual, encara, si es volgués, podríem recuperar-la en una part molt important. Però això sí, caldria una voluntat molt decidida. Jo voldria dir que encara espero, i confio, en aquesta possibilitat de recuperació. Caldrà, això sí, que els que poden fer-ho realitat s’ho creguin i ho facin. Viladecans s’ho mereix.

El meu model no és Tòquio, ni Ciutat de Mèxic, ni Shangai

 M’han explicat que avui el Quim Monzó, tan lúcid com sempre, s’en fot a La Vanguàrdia dels que protestem pel disbarat d’Eurovegas amb el brillant argument que també es va protestar pel casino de Sant Pere de Ribes i després no ha passat res. No l’he volgut llegir, l’article, perquè no m’agrada llegir coses insensates. Però sí que tinc ganes d’explicar com veig jo aquest aspecte de la història.

Estic totalment d’acord amb el Quim Monzó que, si es fa Eurovegas, la vida continuarà i els habitants del Delta ens adaptarem a la nova realitat. Només faltaria. No ens suicidarem. I mirarem de continuar salvant les coses que ens estimem, mirant que no desapareguin totes. Però tot i així, construir Eurovegas és un immens disbarat, i una irresponsabilitat que pesarà sobre l’ànima de l’Artur Mas, l’Andreu Mas Colell, el Francesc Xavier Mena, el Lluís Recorder, i companyia, tota la seva vida. A alguns, com el Xavier Mena, suposo que tant els fa: quan algú és capaç de fer circular la idea que els pobres són uns previsibles estafadors, vol dir que no té ànima. Però als altres, que sí que en deuen tenir, els pesarà. I tant que els pesarà.

Perquè construir Eurovegas vol dir renegar del model Barcelona, i del model Catalunya, i apostar pel model Tòquio, el model Ciutat de Mèxic, el model Shangai. No passarà res si omplim d’edificacions tota la plana de Barcelona, i tot el Maresme, i tot Collcerola, i la muntanya de Sant Ramon, i el castell de l’Eramprunyà, i el Garraf… No, no passarà res. La gent continuarem vivint. Però haurem destruït una joia. Una de les millors joies de Catalunya. La joia del model Barcelona, que permet tenir dins una conurbació de mesures raonables, unes zones agrícoles que, malgrat totes les dificultats, continuen essent esplèndides. Jo crec que aquesta joia és única al món. I que el que caldria fer seria abocar-hi tots els esforços per mantenir-la viva. De veritat: ¿tan desesperats estan els nostres governants, i tan incapaços es veuen de tirar el país endavant, que l’única cosa que  se’ls acut és destruir de manera  irreversible una de les millors joies que tenim?

Jo proposo una solució. I és que el senyor Artur Mas dimiteixi, vista la seva incapacitat per tirar el país endavant, i que convoqui noves eleccions. I que Convergència recuperi com a cap de llista el Jordi Pujol, que ja ha dit en privat unes quantes vegades que això d’Eurovegas no li agrada gens. Convergència tornarà a guanyar les eleccions, però Eurovegas fugirà de les nostres nits d’insomni.