Cal Menut

Acabo d’escriure, per al llibre sobre llocs i històries de Viladecans de què vaig parlar aquí fa poc més d’un mes, la part dedicada a la masia de Cal Menut, i aquí en transcric una part.

Agafem la carretera de Sant Climent i, en arribar al final de les cases de la banda esquerra, entre el carrer del massís de Montserrat i el carrer de Ferrer i Guàrdia, en una vorera que és prou ampla com perquè hi capiguessin alguns bancs, se’ns ofereix un lloc esplènid per seure i mirar. Jo, fa pocs dies, una tarda, quan el sol ja començava a baixar, vaig agafar una cadira plegable de casa i me n’hi vaig anar. I allà al davant, com un dels gran símbols viladecanencs, hi tenia Cal Menut. A hores d’ara Cal Menut és més una façana que cap altra cosa, però una façana, almenys per a mi, tremendament atractiva. Amb la seva teulada amb dues vessants asimètriques, amb les arcades del pis de dalt també asimètriques, amb cinc d’iguals que van seguides començant per la dreta, totes obertes llevat de l’última que està tapada, després un espai sense arcades i després una de més petita a l’esquerra, reconvertida en finestra... La gràcia seria poder veure la casa de prop, amb les portalades tan peculiars, i els corrons, i l’espai de l’aqüeducte ara destruït, i tantes altres edificacions mig ensorrades o ensorrades del tot. I a dins, amb la llar de foc i el seu escó, i la premsa de vi, i el forn de pa, i l’escala que baixava fins al pou. Però tot i així, la imatge d’aquesta façana continua pagant la pena passar-se estona mirant-se-la.

I més enllà de la façana, tot l’entorn que la realça. En primer terme, la ginesta encara florida a principis de juliol, i les canyes i tota l’altra vegetació de riera. I, seguint la carretera enllà, un camp de cirerers que recorda el que havia estat el cultiu d’aquesta zona des dels anys 20 del segle passat. Darrere, la riera de Sant Climent que s’ínsinua encara que no es veu. I després, començant la muntanya de Sant Ramon, el bosc de pins encara tupit i després, enfilant-se cap amunt, la gran extensió de vegetació baixa que, segur, espera el moment en què pugui ser també bosc. I entremig de tota aquesta bellesa, les torres i els fils elèctrics que, tot i la nosa que fan, i per molt que semblen entestats a espatllar la bellesa del conjunt, un acaba no veient-los. Sens dubte, aquest és un lloc per seure i mirar. A veure quan hi tindrem uns bancs per poder-ho fer còmodament.

I per acabar la mirada, ens n’anem cap a l’avinguda de la Fraternitat (que és la continuació de l’avinguda de la Roureda a l’altra banda de la carretera de Sant Climent) i ens aturem sobre el pont de la riera. Des d’allà podem veure la paret de llevant de la masia, amb un parell més d’arcades i un parell de finestres, i podem descobrir, al final, una lona blava que ens fa adonar de la situació en què ara es troba l’interior de la casa: la lona tapa l’esvoranc que no fa gaire les ventades i les pluges van fer a la teulada, i que va ensorrar la part de la llar de foc... La pàgina web “Pobles de Catalunya” descriu l’estat de l’edifici amb poquíssimes paraules: “El seu estat actual és deplorable”. Sens dubte, no en calen pas més.

Fent ara una mica d’història, podem dir que en aquest lloc, conegut com la Verdera, ja hi ha notícia d’una masia a finals del segle XIII, i que des de principis del segle XIX la masia passà a mans de la família Sala i després dels seus descendents, als Amat. I es diu que el nom de Cal Menut ve d’un dels propietaris que era conegut així. Tanmateix, Paquita Térmens, que va viure a la masia com a arrendatària durant 76 anys, explicava, en una entrevista feta l’any 2009 i publicada al Viladecans Punt de Trobada, una història del nom molt més romàntica o, si voleu, èpica: “A mi l’àvia de la casa que hi havia allà al costat sempre m’havia dit que venia de que les minyones que hi havia allà, en el temps de la guerra dels francesos, per portar recados a la Font del Ferro, que eren família amb els amos d’aquí, els Amat, hi feien anar un vailet que tenien. I així la casa va ser anomenada la casa del vailet, del menut. Així m’ho havien explicat”.

A l’entrevista queda clara també la tristesa de la Paquita Térmens per com s’ha anat degradant la finca fins arribar a la situació actual. I certament, Cal Menut, que gosaria dir que és la construcció pagesa més emblemàtica de la ciutat, produeix tristesa. Era una de les nostres joies, i l’hem deixada perdre. O potser no. De fet, la masia continua existint. I, en el moment actual, encara, si es volgués, podríem recuperar-la en una part molt important. Però això sí, caldria una voluntat molt decidida. Jo voldria dir que encara espero, i confio, en aquesta possibilitat de recuperació. Caldrà, això sí, que els que poden fer-ho realitat s’ho creguin i ho facin. Viladecans s’ho mereix.