Un esplèndid cap de setmana a la Torre Modolell

Ja ho vaig explicar fa dies, que aquest cap de setmana el passaríem dedicats a fer campanya per la rehabilitació de la Torre Modolell, un palau modernista que és la seu de l’Ajuntament i que la deixadesa col·lectiva ha permès que es deteriorés de manera lamentable. El govern municipal ens va deixar fer una exposició en un del espais del palau que més bellesa tenen i que sempre està tancat, i això ha permès donar-li valor, i el dissabte a la tarda vam fer un acte públic al jardí del palau, que és el jardí públic més poc cuidat que tenim a Viladecans, i va ser també tot un èxit. Realment, no puc entendre com és possible que els nostres socialistes s’ho estimin tan poc, això. Suposo que perquè només els agraden les coses modernes que fan ells, i no consideren de gaire interès que Viladecans conservi els pocs signes d’identitat històrica que li queden. No ho sé. Però estic satisfet. I espero que tot plegat serveixi d’alguna cosa.

Quatre records del pare Andreu Marquès

El pare Andreu Marquès queda per a mi com una d’aquelles persones que traspuen saviesa, humanitat, capacitat d’entendre la realitat, amor per una Església renovada. Ha mort en aquest any del cinquantenari de la inauguració del Concili. L’Andreu Marquès era, sens dubte, un home del Concili, un fill del Concili.

Jo me’l sentia molt proper, encara que, com que això de la filosofia no ha estat mai la meva afició, aquesta proximitat no era gens acadèmica. I em sembla que a ell jo també li resultava proper, encara que havíem parlat ben poques vegades.

En recullo, com a petit homenatge, quatre records:

1. Fa molts anys, quan el tenia de professor a la facultat de Teologia, ens va deixar anar un dia a classe una cosa que no puc recordar quina relació podia tenir amb la seva assignatura. Concretament, ens va dir que el ritu de ficar el ciri pasqual dins l’aigua a la Vetlla Pasqual era un evident símbol sexual: Jesucrist ressuscitat que fecunda l’Església, o la humanitat, com es vulgui. Des d’aquell dia, aquest ritu em sembla una de les millors troballes de la litúrgia catòlica.

2. Una vegada que passava uns dies a Montserrat, me’l vaig trobar passejant pel jardí del Monestir. Ens vam aturar a xerrar, i em va dir que li feia patir el futur de Montserrat, que hi havia moltes coses a fer i poca gent per fer-les… Però tot i així, no semblava que aquest patir pel futur li fes perdre gaire el son. Traspuava serenitat, l’Andreu Marquès.

3. Quan dirigia “Qüestions de vida cristiana” havien de fer un número sobre els sagraments i em va demanar un article. Feia poc que havíem celebrat la Unció dels Malalts de la Magda Homar, una amiga que va morir de càncer als 51 anys, i vaig partir d’aquella experiència per fer l’article. Quan l’hi vaig enviar, em va contestar lloant-me’l per dues coses: una, per l’estil, perquè la teologia narrativa sempre fa de més bon pair que la teologia més abstracta; i l’altra, perquè jo no acabava reduint els sagraments a símbols externs, com feien molts teòlegs, sinó que m’havia atrevit a intentar explicar la força pròpia que els sagraments portaven dins. Em vaig sentit molt afalagat.

4. L’última vegada que el vaig veure em va costar de reconèixer-lo i va haver de ser ell qui em cridés. I és que ell, un home sempre tan ben posat, estava fent el camí dels Degotalls a marxa ràpida, amb una samarreta blanca i tot suat… Em va dir que “com que els metges m’han dit que he de fer això, doncs ho faig”.

En resum, una gran persona. Que al cel ens puguem veure.

Les cases del carrer de la Muntanya

Estic preparant un llibre que es dirà, suposo, “Viladecans, els llocs i les històries”. Si tot va bé, espero que el puguem presentar el proper novembre. Pel títol ja es pot imaginar de què va la cosa. I com que em fa il·lusió compartir el que vaig recollint i hi vaig escrivint, n’aniré publicant alguns trossos, una mica reescrits perquè els puguin entendre els que no són de Viladecans. I començo pel carrer on vaig néixer, el carrer de la Muntanya.

Llavors Viladecans tenia uns 4.500 habitants i ara en té uns 65.000, però la casa on vaig néixer, al número 41, continua allà. És una casa pagesa, d’un solar, construïda per Josep Deu Busquets l’any 1890 en una finca que havia comprat dos anys abans, i que va adquirir com a vivenda Roc Balletbò, un dels meus besavis. Per això la casa va ser coneguda com Cal Roquet. Després, va ser coneguda com Ca la Merceneta, pel nom de la filla de Roc Balletbò i àvia meva, Mercè Balletbò.  I també va ser coneguda en algun moment com Cal Vicenç del Mataporcs, perquè el pare de Vicenç Vendrell, espòs de Mercè Balletbò, era un dels que, quan s’esqueia, s’encarregava de matar els porcs que pagesos i botiguers portaven a l’escorxador.

Totes les cases del primer tram del carrer de la Muntanya, és a dir, del que va des del carrer de Sant Joan fins al carrer de la Mare de Déu de Sales, són més o menys d’aquesta època, de finals del segle XIX. Almenys les de la banda de ponent, que a la banda de llevant l’edificació era diferent, marcada sobretot per la masia de Cal Borrull, actualment desapareguda, i totes les terres que l’evoltaven.

Les cases de la banda de ponent del carrer de la Muntanya, doncs, eren la majoria cases pageses. Tenien un, dos o tres solars, segons la potència econòmica dels qui hi vivien: per exemple, les dels números 41 i 43 són d’un solar, les dels números 37 i 39 són de dos solars, i la del número 45 de tres solars. Precisament aquest tros, del número 37 fins al 57, és el que millor conserva el perfil que tenia aquest carrer quan es va construir.

Les cases tenien, al darrera de la vivenda, una àmplia eixida, on s’hi tenia l’estable, els galliners i les gàbies dels conills, la cort dels porcs... També s’hi guardaven els estris del camp, i, al final, s’acabava amb un porxo i un barri per on sortien els carros per anar a treballar. (Informació lingüística: un barri, a més de voler dir una agrupació de cases, vol dir també la portalada gran que tanca una eixida o la part exterior d’una casa). L’actual carrer del Pare Artigas, aleshores no urbanitzat, era el camí per on passaven els carros de les cases tant del carrer de la Muntanya com del carrer del Sol.

Les cases tenien totes un nom. I val la pena recordar-los. Algunes de les cases han estat enderrocades i construïdes de nou. Però els noms es mantenen. O sigui que li he demanat a la Montserrat Formosa, la Montserrat de Cal Banato, que m’acompanyi en un recorregut pel carrer, per recordar els noms. I mentre caminem, es lamenta que abans, quan pujaves per aquest carrer, tenies al fons l’agradable perspectiva de la masia de Cal Ginestar, actualment tapada pels blocs de pisos de l’avinguda del Molí. Amb la Montserrat, doncs, recollim els noms de les cases:

Números 1, 3 i 5: Cal Falet

Números 7 i 9: Can Bruguera

Número 11: Cal Castells

Número 13: Ca l’Escuder

Número 15: Cal Pastoret

Números 17 i 19: Cal Nofre

Número 25: Cal Pocapina

Número 27: Cal Feixinaire

Número 29: casa dels masovers del senyor Deu

Número 31, 33 i 35: Torre del senyor Deu (el mateix que va fer la casa del número 41)

Número 37: Cal Banato

Número 39: Cal Dimoni i, després, Cal Nofre

Número 41: Cal Roquet i, després, Ca la Merceneta

Número 43: Cal Querc

Número 45: Cal Sorolla

Número 47: Cal Figuerons

Número 49: Cal Llaurador

Número 51: Cal Maurici del Groc

Número 53: Cal Cintet

Número 55: Cal Calic

Número 57: Cal Galtagròs

Número 59 en amunt: Torre del senyor Deu (un altre membre de la família Deu).

Aquests són els noms de la banda de ponent. Ja he dit que la banda de llevant es va edificar de manera més irregular, però tot i així també podem recollir-ne alguns noms:

Números 4, 5 i 6: Ca l’Emparó

Número 16 en endavant: aquí hi havia la tercera de les cases conegudes com a torre del senyor Deu, construïdes per tres membres de la mateixa família en aquest mateix carrer.

Número 32: Cal Xim-Xim; abans aquesta casa i tota l’actual plaça de Salvador Espriu eren els terrenys de la masia de Cal Borrull, que va passar a dir-se després Cal Xim-Xim.

Números 34 i 36: Cal Faura

Número 40: Cal Mirastels. 

Sonen bé, tots aquests noms. Són la nostra història, i un bon record de la nostra vida pagesa. L’altre dia alguns parlàvem que estaria bé, perquè no es perdin, posar una placa a cada casa amb el nom respectiu. A veure si ho fem.

Pentecosta: La sirena se féu un xic ençà…

El meu germà Jordi és de colònies amb Asdivi (l’Associació de Persones Discapacitades de Viladecans) i la Mercè, la meva dona, se n’ha anat tres dies a Puiggraciós. O sigui que, com que estic sol, ahir vaig decidir anar-me’n a Montserrat. Montserrat per a mi sempre és un lloc esplèndid. Llàstima que amb les obres ara no es pugui seure als bancs de la plaça de dalt, entre aquells sants que hi tenen allà posats, i que és el lloc on més m’agrada estar. Hi ha, però, un altre lloc on també em fa de molt bon estar. És al començament del camí de Sant Miquel, en els bancs de pedra que hi ha al costat de l’estàtua de Pau Casals. Des d’allà es veuen les muntanyes de sobre el monestir, que m’agraden especialment, i, al capdamunt, els xiprers de l’ermita de Sant Dimes, que, quan fa moltíssims anys m’hi vaig arribar, creaven un espai  molt acollidor. No sé si ara hi viu algú a l’ermita, però espero que l’espai continuï igual d’agradable. Jo, però, ja no estic en condicions de pujar a comprovar-ho…

I bé. Vaig anar a la missa conventual, i s’hi celebrava l’aniversari de la dedicació de la catedral de Sant Feliu, que és la seu de la diòcesi a la qual pertany ara Montserrat. Però com que érem vigília de Pentecosta, dues o tres de les pregàries s’hi referien. I una deia (més om  menys): “Perquè els pastors de l’Església sàpiguen descobrir les manifestacions del buf de l’Esperit que arriben des de fora de l’Església”. Vaig pensar que l’havien encertada de ple. I és que una de les grans adquisicions del Concili Vaticà II va ser aquesta de reconèixer l’acció de l’Esperit més enllà de les fronteres eclesials, i voler aprendre d’aquesta acció en els que no són “dels nostres”, i en canvi ara sembla que això es vulgui oblidar per part dels nostres dirigents eclesials. Caldrà reivindicar-la, aquesta adquisició conciliar. I pregar a l’Esperit Sant perquè la revifi.

A la sortida de missa, sento un cor que canta a la plaça de davant del Museu. I que canta L’Empordà, però amb un tipus de veus i d’harmonització que no em recordava cap de les interpretacions que n’havia sentit. Cantavem sense partitures, i ho feien molt bé. Amb un cert accent de Lleida, però una mica estrany, perquè barrejaven vocals del català oriental amb les de l’occidental. I deien “pastor me fas neguit” i “la sirena se féu un xic ençà”, que sonava valencià.

Després de L’Empordà, molt aplaudit pels que els escoltàvem, van cantar un parell de cançons en anglès, i van fer una pausa. Feia gràcia perquè anaven vestits de guiris totals, o sigui que la majoria anaven amb pantalons curts i samarretes. Vaig pensar que devia ser una coral de Lleida que feien algun tipus de viatge junts. I em vaig acostar a preguntar a unes noies que d’on eren. Les noies em van mirar amb cara de no entendre’m i em van dir: “English, please”. I a través del meu mal anglès vaig arribar a entendre que eren un grup nord-americà que estaven per aquí i que “cantaven a les catedrals”. O això em va semblar.

Després, van tornar a cantar. Unes quantes cançons més en anglès i, al final, novament L’Empordà. Vaig pensar que era una bona preparació de la Pentecosta: l’Esperit a tot arreu, i compartint totes les llengües.

A la tarda, vaig tornar a la basílica, a les Primeres Vespres de Pentecosta. Molt bé. En dies importants com aquest, m’agrada molt poder participar de la litúrgia montserratina.

Veniu, Esperit Sant!

Eurovegas al Ple Municipal de Viladecans

Ahir, al Ple Municipal de Viladecans, es va debatre i votar una moció d’ICV-EUiA contra Eurovegas. També se’n va votar a continuació una altra de Plataforma per Catalunya, també en contra, però com que el regidor de PxC no va dir res, no sé com ho argumentava.

Molt bé el plantejament d’ICV-EUiA, i molt bé la manera com el José Luis Atienza, el portaveu, el va defensar. I els altres, molt penosos tots, excepte un diputat no adscrit, trànsfuga de CiU, que va parlar en nom del sentit comú i també va donar suport a la moció.

Els altres, o sigui PSC, CiU i PP, com he dit, molt penosos. El millor, sens dubte, el PP, que va parlar sense embuts de que del que es tractava era de fer diners com fos. Els de CiU, en canvi, van mostrat un cert distanciament amb el projecte i amb el seu promotor, però en definitiva també van acabar defensant que l’important és fer diners. I el paper més penós va ser el dels socialistes. Ens van dir que discutir sobre notícies de diaris no era seriós, i que era perdre el temps, perquè uns deien una cosa i uns altres una altra, i per tant calia esperar veure el projecte per pronunciar-s’hi. Donant per sentat, per tant, que els arguments en els quals es basa l’oposició al projecte, és a dir, la liquidació d’un territori fins ara habitable i amb valors humans, socials i ecològics que resultaven importants de manenir just a l’entrada de Barcelona, no tenien cap interès.

El resum, per mi, és que tenim la batalla perduda. Continuarem lluitant, però és evident que si no ve Eurovegas vindrà qualsevol altra cosa. Perquè per al PSC, també, l’important és fer diners sigui com sigui. Del PP i de CiU ja m’ho podia esperar, però del PSC no.

A les portes de Barcelona tenim un espai que fa la ciutat més habitable, més rica humanament, més atractiva. I els que vivim aquí estimem tot això, i volem viure en aquesta terra. Però als nostres partits, això no els importa. Cap visió de futur, cap interès per la qualitat de vida de la gent. Només diners. Vendre’s el que sigui per fer diners. No tenen ànima.

La Torre Modolell és el nostre símbol. Rehabilitem-la!

Doncs com he explicat els darrers dies, el Grup Tres Torres hem engegat una campanya per reclamar la rehabilitació de la Torre Modolell. La vam començar amb una carta que van signat un notable nombre de persones significatives de la vida social viladecanenca: des del Síndic de Greuges fins als que van rebre les dues primeres Medalles d’Honor de la ciutat; des de presidents d’associacions de veïns fins a persones compromeses en entitats culturals; des de regidors i exregidors fins a responsables d’associacions de lleure infantil; des de titulars de comerços fins als rectors de les parròquies; des d’arquitectes a metges; des de dirigents d’entitats socials fins a professors universitaris; des d’antigues masoveres i mestresses de masies fins a activistes antifranquistes històrics. La carta la vam presentar a l’alcalde, el qual ens va convocar a una reunió en què hi havia també els dos primers tinents d’alcalde, suposo que com a senyal que es comprometia seriosament amb el tema. Però el fet és que no tenim ni idea dels terminis previstos per fer les coses bàsiques que cal fer, si és que aquests terminis existeixen.

I ara, una reflexió. I és que, com que estem en època de crisi, hi ha qui diu que preservar el patrimoni històric és un luxe que no ens podem permetre, perquè hi ha necessitats molt més urgents que aquesta. Però això sovint és una excusa, un pretext que fan servir els que manen, que justifiquen així carregar-se totes les coses bones i valuoses que tenim, i no donar importància a res que no sigui fer diners.

Sens dubte que el benestar per a tots, i sobretot per als qui estan en pitjors condicions, és una cosa bàsica, i cal lluitar amb totes les forces perquè no ens retallin més per aquesta banda. Però al mateix temps, també cal dir que, perquè la vida de tots plegats valgui realment la pena, ens cal estimar i preservar les coses valuoses que tenim i que configuren les nostres arrels. Si no, ens convertirem en simples éssers humans juxtaposats, sense cap identitat pròpia. Nosaltres volem ser persones, amb vida, amb arrels, amb història, amb punts de referència propis dels quals volem poder estar orgullosos. Per això considerem més important que mai la preservació i la difusió del nostre patrimoni, per estar orgullosos de nosaltres mateixos.

O sigui que continuem la campanya, amb una exposició i un acte públic que tindran lloc el cap de setmana del 9 i 10 de juny, coincidint amb les catifes de Corpus (totalment laiques, tot sigui dit) que es fan al centre de la vila. Aquí us transcric el programa, i us animo a venir:

Exposició: La Torre Modolell és el nostre símbol. Rehabilitem-la!

Dissabte 9 de juny, de 10 a 2 i de 4 a 9

Diumenge 10 de juny, de 10 a 2

A la mateixa Torre Modolell, al corraló que comunica el carrer Jaume Abril amb el Jardí, a redós de l’escala monumental, podreu visitar una exposició que ens mostra la història i l’actualitat de la Torre Modolell i el Jardí, amb els seus millors racons, i amb les propostes per rehabilitar-la. I de passada, podreu admirar les catifes de Corpus al carrer.

Acte públic: La Torre Modolell, el passat i el futur

Dissabte 9 de juny, a les 7 del vespre

Al Jardí de la Torre Modolell, agradablement a la fresca, i amb coca i cava al final:

·         Històries i aventures de la Torre i el Jardí, amb Teresa Bubí, Andreu Comellas i  Josep Lligadas.

·         El que la Torre i el Jardí són per a nosaltres, amb Jaume Lligadas i Maria Victòria Herrero.

Les desventures de la Torre Modolell

Continuo amb la història d’abans d’ahir. La Torre Modolell va passar a ser seu de l’Ajuntament de Viladecans l’any 1920. Va passar a ser un edifici propietat del municipi, o sigui de la col·lectivitat. El seu jardí, que tenia de tot (uns llacs, una colla d’arbres exòtics, un passeigs de til·lers, unes altíssimes palmeres, unes fonts, unes arcades, una curiosa ocellera, i unes escales amb balustres de porcellana que pujaven a una terrassa) va passar a ser públic, cosa que va fer encara més que tothom sentís aquell conjunt com un orgull, i com una cosa que formava part de la vida de tots.

La nova funció de la Torre i del jardí va fer perdre algunes coses, com alguns ornaments interiors per adaptar el lloc a la funció municipal, i alguns elements del jardí que no eren compatibles amb la funció de jardí públic. Però Déu n’hi do com es va anar conservant.

Però des de fa vint o trenta anys el deteriorament s’ha anat agreujant: el pas del temps, algunes intervencions desafortunades, alguns actes vandàlics, i sobretot la manca d’interès en el manteniment del conjunt per part de l’Ajuntament ens han dut a una situació lamentable.

Actualment, la façana de l’edifici fa força pena, el segon pis i una part del primer han estat clausurats perquè perillen, al jardí cada cop hi ha menys arbres, les escales amb balustres de porcellana estan caient a trossos i de balustres no en queda cap (els dos darrers van desaparèixer misteriosament l’any passat), la terrassa està foradada i cau aigua a sota… Una immensa pena, tot plegat.

De fet, l’Ajuntament fa anys que té un projecte d’adossar a la Torre un edifici nou, supermodern, que segons sembla serà una meravella. Quan es faci l’edifici nou, es preveu rehabilitar la part principal de la Torre, però alhora es preveu també fer desaparèixer les escales i la terrassa, cosa que significaria la mutilació del conjunt. I amb el jardí no se sap què s’hi pensa fer. En definitiva, sembla que l’important no és la Torre i tot el seu entorn, sinó l’obra nova que s’hi farà.

I mentrestant, anem veient com un símbol de Viladecans, valorat i estimat de tothom, es va malmetent.

I per això estem de campanya. Que ja us explicaré el proper dia.

La Torre Modolell

La Torre Modolell és la seu de l’Ajuntament de Viladecans. I se’ns està deteriorant per moments, per la deixadesa municipal durant anys. I ara estem ficats en una campanya per salvar l’edifici. L’alcalde diu que sí, però ja veurem.

La Torre Modolell és un palau de finals del segle XIX, d’un estil modernista-neogòtic, que es va fer construir Magdalena Modolell per l’arquitecte Josep Azemar. Magdalena Modolell era una dama de l’alta burgesia barcelonina, de profundes conviccions catòliques, que exercia amb una barreja de paternalisme, integrisme i ingenuïtat, i que va fer de Viladecans el seu feu. Estava casada amb l’escriptor i periodista Jaume Nogués, més o menys carlí però sense estridències. Tots dos es van casar ja grans (ella 34 anys i ell 32) i no van tenir fills, de manera que Magdalena Modolell va decidir, en el seu testament, deixar el seu palau i bona part de les seves propietats per a finalitats religioses i socials. El palau, concretament, volia que es destinés a centre social catòlic, fos en el mateix edifici o fos en un altre lloc que s’adquirís amb la seva venda. I va deixar com a marmessors, és a dir, com a executors de les seves voluntats, cinc capellans, quatre de Barcelona i el cinquè el rector de Viladecans, amb l’afegit que l’aleshores rector, Andreu Samaranch, continuaria sent-ho encara que deixés de ser rector.

Els marmessors, gent intel·ligent, van considerar que aquell palau seria impossible de mantenir si es destinava a centre catòlic, donades les seves dimensions en comparació amb les minúscules dimensions que aleshores tenia el poble, i que també seria impossible de vendre. De manera que van pactar amb l’Ajuntament, que a Viladecans mai no havia tingut una seu fixa, que es quedés amb el palau a canvi d’una compensació econòmica no gaire elevada. Però mossèn Samaranch no ho va acceptar. Ell, integrista furibund, permanentment enfrontat amb les autoritats municipals, fossin de dretes o d’esquerres, ja es veia dirigint aquell esplèndid edifici, i esdevenint, de fet, l’home més poderós del poble. I va iniciar una campanya duríssima davant el bisbe per evitar que anés a parar a mans de l’Ajuntament, i va fer aixecar els seus partidaris per enfrontar-se a la decisió… i va aconseguir que el bisbe acabés tip d’ell i el fes fora de Viladecans. Però com que, tot i no ser ja rector de Viladecans, continuava sent marmessor a títol personal, va continuar la seva campanya fins a la mort. Però no se’n va sortir.

Aquest és el resum d’una història apassionant que, si la voleu llegir sencera, podeu fer-ho en el llibre “Viladecans 1915. L’herència de Magdalena Modolell”, que va escriure Jaume Lligadas, que és germà meu, i que el va publicar l’any passat el Grup Tres Torres, que és un grup que treballem per la preservació i difusió del patrimoni històric i cultural de Viladecans. Les “tres torres” són els tres edificis emblemàtics de Viladecans: la Torre Modolell, que és aquesta de la qual estic parlant, la Torre del Baró, un castell que és on vivien els senyors de Viladecans, i la Torre Roja, que és on havien viscut els senyors de la Quadra Burgesa, que era una mena de petit municipi que després es va annexionar a Viladecans.

Bé, doncs el cas és que la Torre Modolell s’ha anat fent malbé a poc a poc. I ara estem en una campanya que espero que serveixi d’alguna cosa. Perquè a Viladecans, malgrat la seva imatge de suburbi desgraciat de Barcelona, encara tenim uns quants edificis i uns quants racons realment esplèndids. Però no sembla que hi hagi gaires ganes de preservar-los i lluir-los.

M’aturo aquí. Demà o demà passat continuaré explicant-vos-ho.  

Ara resulta que, segons Convergència, sóc un catòlic integrista

Mai no m’ho hauria imaginat, que arribéssim fins a aquest punt.

Entre els molts arguments que hi ha per oposar-se a aquesta barbaritat de l’Eurovegas que Convergència i el PSC ens volen col·locar a la porta de casa, un d’ells és que aquest negoci es basa en el joc i arrossega prostitució en grans quantitats. És a dir, que la Generalitat de Catalunya es dedica a potenciar, al mig de la zona més poblada del país, dues activitats que no semblen gaire defensables des de cap punt de vista, si és que un desitja una societat que funcioni amb valors de dignitat.

Doncs bé. Resulta que, no sé si seguint l’argumentari oficial del partit, o per pròpia iniciativa, hi ha militants de Convergència que van dient que escandalitzar-se per la prostitució i pel joc només ho fan els catòlics integristes. Que això són activitats lliures que ningú no té dret a prohibir, i que no s’obliga pas a ningú a apuntar-s’hi. I amb un afegit per arrodonir la cosa: que, si la proposta fos fer una fàbrica d’armanent, ¿per què no? Al capdavall, aquestes fàbriques bé continuaran existint. Doncs aleshores, ¿per què no aprofitar-nos-en nosaltres?

Aquesta és la ideologia actual del partit de la feina ben feta, dels valors de l’esforç, de la Catalunya potent i amb futur…

Convergència, pel que es veu, ha optat ja pel materialisme més barroer. Això sí, ben embolicats amb la bandera, i amb molta retòrica sobiranista. Ara deuen estar preparant un nou escut de la Generalitat amb un lema envoltant les quatre barres que digui: “El que no són pessetes són punyetes”.

La Nabila ja parla en català

La Nabila és una de les dependentes de la botiga on vaig a comprar la fruita. És marroquina, jove, guapa, vesteix a l’occidental, parla un castellà perfecte i fa uns mesos va tenir una criatura. Em sembla que és la companya de l’Ahmed, l’encarregat de la botiga.

La Nabila sempre m’havia intrigat perquè sent com és, i es nota, una noia llesta, mai no fés cap intent de parlar en català. No deia ni “adéu”, que és una paraula que molta gent que no parla en català té incorporada al seu vocabulari. Ella, quan jo li deia “adéu”, sempre em contestava amb un “adiós” o un “hasta luego”. M’imaginava que havia decidit que amb aprendre bé el castellà ja en tenia prou, i no volia embolicar-se amb el català, que, d’altra banda, no li feia cap falta.

Però heus ací que dilluns, quan passo a pagar, em diu: “Ocho con sesenta”. I després, aixeca els ulls amb mirada múrria i afegeix: “Vuit amb seixanta”, i pronunciant “xixanta”, que és com ho diem aquí. Jo quedo parat i li dic: “Això és nou!”. I l’altra dependenta, que és una andalusa que quan cal parla en català, em comenta: “És que la Nabila ha progressat molt!”.

O sigui que aquesta noia sí que pensava que valia la pena parlar en català, però ha esperat a llançar-s’hi quan s’hi ha vist segura. Perquè començar pels números, Déu n’hi do.

M’alegra molt que les coses puguin ser tan senzilles…

Primer de Maig

A l’hora que estic escrivint això, jo hauria d’estar anant-me’n cap a Barcelona a la manifestació del Primer de Maig. Però la meva situació física cada cop fa més pesat anar a coses així, i per tant opto per quedar-me a casa i, almenys, escriure.

Espero que la manifestació d’aquest any tingui una gran participació. Però en tot cas, tant si la té com si no la té, ben poques vegades, en els anys de la democràcia, hi haurà hagut més motius per participar-hi. La immoralitat dels mecanismes que ens van dur a la crisi, i la més gran immoralitat encara dels mecanismes amb els quals suposadament n’hem de sortir, fan evident que això no pot continuar. L’exemple més sagnant, per mi, és la retirada de la cobertura sanitària als immigrants sense papers, que a més de ser un acte de gran maldat envers els més desprotegits, és una estupidesa des del punt de vista de la preservació de la salut col·lectiva. Però ja sabem que als que manen aquestes coses tant els fan.

També voldria dir aquí que estic convençut que els sindicats haurien de millorar força el seu funcionament, els seus centres d’interès, el seu llenguatge, per actuar de veritat al servei de tota la classe obrera, que és variadíssima i majoritàment ni sent ni s’expressa amb els punts de referència que la classe obrera tenia en les èpoques més antigues. Però com que, tot i això, són els que més poden defensar els nostres drets, doncs tenen tot el meu suport.

Però és que el problema és polític. I són encara massa pocs els polítics disposats a promoure un canvi de funcionament en el model capitalista. L’esperança actual està en les eleccions franceses de diumenge que ve, i mira que és poca cosa, això… I menys és encara quan els nostres socialistes d’aquí són tan covards que es pleguen a Convergència i donen suport a l’Eurovegas, que és precisament la quinta essència del model capitalista que ens ha dut fins on ara estem. El meu agraïment, tanmateix, a l’Ernest Maragall que hi va votar en contra.

Eurovegas: el PSC no és que calli, és que aplaudeix

Deia jo abans d’ahir que mentre Convergència ens està venent a aquest personatge anomenat Sheldon Adelson que entre altres coses és el principal suport del candidat de més extrema dreta del Partit Republicà dels Estats Units, el PSC callava. Ingenu de mi. No, no calla. Ahir, al Parlament, el PSC va donar suport a aquest projecte insensat. Quina tristesa. ¿Que s’han begut l’enteniment?

Eurovegas: Convergència ens ven, i el PSC calla

Ahir el Josep Ramoneda deia en un article del País una cosa que ja fa dies que penso i que m’angoixa: que des que el conseller Recoder va tornar de Las Vegas dient que hi havia obstacles probablement insalvables per col·locar aquí la barbaritat de l’Eurovegas, s’ha produït un absolut silenci, i això no presagia res de bo. Que ara qui es mou és el conseller Mena –el personatge més inquietant del govern, afegeixo jo–, i que qualsevol dia ens trobarem Eurovegas al mig de la zona més poblada de Catalunya, contaminant-ho tot i destruint-ho tot, i el mal serà irreversible.

A mi també m’ho sembla. I no entenc gens a Convergència, a la gent honesta de Convergència, que n’hi ha molta. ¿Però que no ho veuen? Els que vivim aquí, no sé jo si haurem d’acabar plantejant-nos marxar, si podem. ¿Com es pot viure al costat d’un monstre com aquest que volen col·locar-nos? Només cal pensar en la congestió permanent que significarà, en el soroll, en les llums fent pampallugues nit i dia i ficant-se dintre les cases… Al mig del desert de Nevada allò queda com una illa, desastrosa, sens dubte, però que no fa malbé tot el voltant. Aquí no. Aquí ens faran viure al costat d’una mena d’abocador. I amb la gentada que vindrà buscant oportunitats (de tot tipus), això serà un aparador de misèria. ¿De veritat aquesta és la Catalunya estil Massachussets que diu que vol l’Artur Mas? ¿Com es pot tenir tan poc senderi?

I una altra cosa. Eurovegas serà un instrument descatalanitzador imparable. ¿Hi veurem alguna paraula en català, en tot el complex? ¿Aquesta és la transició nacional cap a la sobirania plena?

No ho sé, no entenc com la gent honesta de Convergència permet això. I tampoc no sé com és que el PSC calla. ¿Tan feble se sent que no es veu capaç d’explicar el disbarat que és això, i que créixer d’aquesta manera és fer-nos malbé la vida de tots? ¿Els alcaldes de Viladecans i de Sant Boi creuen que els diners que això pugui significar per als seus municipis compensa el mal i la destrucció que portarà? Em ve al cap la imatge de gent passejant pels carrers del meu poble sense saber què fer, gent que ha vingut buscant feina i no n’ha trobat… ¿Per què no diu res el PSC? Ara que el Pere Navarro diu que han de fer una oposició més clara, aquest és, sens dubte, un magnífic tema, i molts els ho agrairem.

I una última pregunta: ¿Per què no diu res l’Església? No són precisament valors cristians el que això ens aportarà, sinó tota mena d’antivalors… 

El màrtir sant Jordi

Per Sant Jordi cada any em resulta especialment curiós i intrigant que els rànquings de llibres més venuts que tanta gràcia fan als mitjans de comunicació no incloguin mai la llista absoluta de llibres més venuts. Sempre van dividits: català i castellà, ficció i no ficció. No hi ha manera de saber el que a mi realment m’agradaria saber: quin és el llibre més venut de la diada, i quin el segon, i quin el tercer.... Deuen ser complicats interssos comercials, o polítics, o tots dos alhora, els que ho impedeixen. O sigui que què hi farem.

Però, independentment d’aquesta curiositat,  el que és sí que cal dir es que la diada de Sant Jordi és realment una gran cosa, que ha arrelat i ha aconseguit un molt bon espai en la vida col·lectiva, i que, de moment, no està gaire espatllada per ningú. Esperem que pugui continuar així, com una gran festa cívica, que fa cultura, i fa proximitat, i fa estimació, i fa ciutadania, i fa país d’una manera molt assumible per tothom. Que duri!

Aquí al darrere de tot plegat, però, em sembla que el que queda més malparat és el protagonista, almenys nominal, de la diada, és a dir, aquell màrtir tan desconegut que es deia Jordi i del qual tan poques coses podem dir: que segurament era de Capadòcia, a la Turquia actual; que segurament va morir a Lidda, a Palestina; que segurament va patir martiri al segle III; i que ben aviat va assolir una gran popularitat a l’Orient fins a rebre el sobrenom d’“el Gran Màrtir”. I, després d’això, que cap al segle VII va començar a ser conegut a Occident, i que el seu esclat va venir gràcies als croats, que en van fer el model de cavaller cristià. I després, totes les llegendes més o menys simpàtiques... A Catalunya i Aragó van agafar-lo com a patró a l’edat mitjana, i d’ell en va quedar només el que és pura llegenda, i el patriotisme que primer va ser de reconquesta contra els àrabs i després un altre patriotisme més imprecís que, tanmateix, s’ha anat diluïnt força perquè l’Onze de Setembre dóna més de si.

Amb tot això, resulta que la festa cristiana de Sant Jordi no sé jo si té ja gaire consistència. Perquè el màrtir real està, de fet, oblidat, i el mite construït sobre ell no s’aguanta per enlloc. Si el comparem amb l’altre patronatge, el de la Mare de Déu de Montserrat, no hi ha color: la Mare de Déu de Montserrat, a més de tot de sentiments més o menys nacionals, suscita devoció en molts creients; sant Jordi, en canvi, em sembla que en suscita ben poca. I llavors, quan un veu la missa de cada any a la Generalitat,  amb tota la solemnitat cardenalícia, un es pregunta a qui celebrem i què honorem, perquè dubto que ningú pensi gaire en aquell Jordi màrtir dels primers temps que és l’únic que mereixeria ser celebrat i honorat amb una missa, i en un lloc més adequat que enmig de les autoritats que són allà per celebrar no sé quina cosa però que en tot cas segur que poc té a veure amb el pobre sant.

A mi m’agradaria que recuperéssim el màrtir sant Jordi, i que recordéssim que els màrtirs ho van ser perquè no se sotmetien als designis de l’imperi i de l’emperador:  que no els acceptaven com a amos absoluts de les vides de tothom... I que això ho visquéssim en l’ambient festiu d’un dia que ajuda a afermar una colla de valors que prou falta ens fan...

El Sant Jordi de Bertran i Oriola

Com deia ahir, la nostàlgia m’ha fet recuperar el Llibre de Sant Jordi que va preparar Miquel Dolç des d’Osca estant, on des de l’any 1943 feia de catedràtic d’institut de l’assignatura de llengua i literatura llatina. Ahir, quan vaig explicar que Miquel Dolç escrivia des d’Osca, no sabia què hi feia allà, Ara ho he sabut. I, llegint-me el pròleg, veig que, almenys en aquelles èpoques, la festa de Sant Jordi hi era molt celebrada, en aquella capital aragonesa.

El poema que transcric és titula Sant Jordi i és de Manuel Bertran i Oriola, un poeta nascut l’any 1901 a Cardona però que ben aviat va anar a viure a Barcelona, a Gràcia. Tota la vida va treballar d’administratiu als Tallers Vulcano. Va formar part del nucli que rondava entorn de Maurici Serrahima, tant abans de la guerra com després, un nucli de conviccions catòliques, catalanistes i democràtiques. La major part de la seva poesia és de tema religiós, i  vull mirar d’entrar-hi una mica més, perquè em sembla que val força la pena. Va morir a Barcelona l’any 1976.

El poema aquest que transcric aquí se’m va quedar gravat a dins des que vaig llegir-lo als meus 14 anys, i ara, en tornar a repassar-lo, m’ha continuat agradant. És una poesia que em sortiria de definir com a petita, plena de pau, amable, però alhora sòlida, ben travada. Algunes frases llegides ara grinyolen una mica, però Déu n’hi do. Amb aquest poema l’autor va guanyar l’accèssit a l’Englantina d’Or dels Jocs Florals de 1936, o sigui que és escrit en una època convulsa, i això sens dubte que es reflecteix en el text, tot i que jo no gosaria precisar exactament el sentit de les referències que hi pugui haver. A destacar, també, els ressons de sant Joan de la Creu. I m’encanta un vers en especial: “Amada, cada any és més bella la prada. Les flors són petites: s’assemblen a tu”. En fi, que aquí el teniu. Bon Sant Jordi!

Sant Jordi

Sant Jordi,

el cant de la pàtria s’acordi,

avui, amb les roses vermelles i els vents.

Diria’s

que el goig sepultat en els dies

reneix per la glòria dels vostres turments.

I encara

l’encens de l’abril fa més clara,

enfront de les aigües mogudes d’un llac,

la pura

temor de la dolça figura

que sap la imminent escomesa del drac.

Temença,

on és la virtut que et defensa?

Veuràs, tremolosa, l’abisme del mal?

L’oracle

vol plors ignorants de miracle:

el monstre cobeja l’alè virginal.

Sols resta

per tu l’esperança celeste.

Escolta els renills del cavall mai no vist.

El guia

l’heroic cavaller que fa via

duent el pacífic missatge de Crist.

Donzella,

el sol no t’apaga l’estrella:

quan l’alba s’acluca es desvetlla en el cor. Esguarda:

pel fons de la teva basarda

apunta la joia i s’eleva el conhort.

Deslliura

laments amb la clau del somriure;

irisa’t els plors amb el raig de la fe.

Cap reixa

no val si desfàs tu mateixa

les boires que entelen el gaudi serè.

Amada,

cada any és més bella la prada.

Les flors són petites: s’assemblen a tu.

¿No penses

que el prec de les blaves volences

encerta camins que no troba ningú?

Camina:

ja tens esveltesa divina.

Submisa com ets, t’afaiçona l’amor,

i esperes

esclats de vinents primaveres.

Dels cims ens arriba el silenci sonor.

Si els lliris

més blancs han passat pels martiris;

si cal que les moles triturin el blat;

si encara vivim a la casa del Pare

i és certa la nostra millor llibertat,

sant Jordi,

el cant de la pàtria s’acordi,

avui, amb les roses vermelles i els vents.

Diria’s que el goig sepultat en els dies

reneix per la gràcia dels nostres turments.