Molt enfarinada véns...

Per compensar la cançó de mossèn Cinto i mossèn Romeu que vaig penjar l’altre dia, avui en transcric una altra que m’ha vingut al cap, i que, tot i que és prou coneguda, segur que fa de bon tornar a recordar.. És de l’il·lustre escriptor, pintor, músic, i un munt de coses més, a més d’anticlerical i federalista, Apeles Mestres (ell es negava a escriure Apel·les, com mana la normativa). A alguns llocs, tanmateix, presenten aquesta cançó com a “cançó popular catalana”, cosa que, en el fons, no deixa de ser un honor per a l’autor... Per cert, que el pobre Apeles Mestres va tenir la mala sort de morir-se, de mort natural, el 19 de juliol de 1936, de manera que cap diari va portar la notícia, que prou d’altres notícies tenien...

La cançó, que se'n fot de les cançons tan típiques de jovenívoles i formoses pastoretes, és picant amb molta gràcia, magníficament construïda, delicada i tot... sí, també una petita joia, com la de mossèn Cinto. Apa, aquí la teniu.

La fadrina va a la font
a buscar un cantiret d'aigua,
refilant com un ocell
i saltant com una daina.
Tralaralà, larala, laralà la
Tralaralà, larala, laralà la.

En passar prop del molí
troba algú que l'esperava,
troba el fill del moliner
que li fa la mitja rialla.
Tralaralà, larala, laralà la...

Si em donessis un clavell,
jo te'n donaria un altre.
Si tu em fessis un petó,
jo te'n tornaria quatre.
Tralaralà, larala, laralà la...

Quan arriba de la font
li brunzina així sa mare:
- Molt trigaves a tornar !
- És la font que a penes raja.
Tralaralà, larala, laralà la...

- Molt despentinada vas!
- És que el vent m'ha escabellada.
- Molt enfarinada véns!
- És la pols que aixeca l'aire.
Tralaralà, larala, laralà la...

- Jo no veig que faci vent
ni que aixequi pols tan blanca!
- Aquí dalt potser que no...
allà baix fa un altre oratge.
Tralaralà, larala, laralà la...